Feia mesos que m’havia dit:
— Un dia, vine, que farem un vol.
Mai tan ben dita l’expressió.
En Miquel era professor de vol, a més de cosí meu, i mecànic de cotxes.
Era un matí de diumenge d'un mes de maig.
Em tremolaven les cames, i tenia el cor encongit, quan pujava els graons de l'escala que m'enfilava a l'avioneta.
Aeroport d'Òdena, Igualada.
Ell, em va ajustar les corretges.
— Com estàs? –Em va preguntar...
— Bé.
Potser aquell “bé”, no devia sonar gaire convincent.
— No tinguis por, home!
Amb aquestes paraules, va iniciar l'acceleració per la pista.
Moments després, sols el brunzit del motor.
Cel..., muntanyes...
Per sobre nostre, un voltor.
La ciutat, cada cop més lluny.
— Baixaré una mica... Mira!, Montserrat...
Què estrany és tot, des d'aquella alçada. Els camps..., el riu..., les muntanyes..., aquella masia.
Colors verd, marró, gris, mil colors, cel, núvols llunyans.
Jo, amb unes ganes boges, de riure i plorar a la vegada. Com embriac de sensacions que s'haguessin apoderat de mi.
— Crida! T'anirà be! — Vaig sentir que em deia. I hi vaig comprendre que tenia raó.
Vaig cridar, fort, ben fort. Tan fort com vaig poder.
Després, silenci. Sols el soroll monòton del motor, que et lliga amb tot allò que has deixat a terra.
La resta, com un buit immens.
Un buit en el que restes immers en la teva embriaguesa i hi vaig comprendre en Miquel.
Vaig comprendre com se sentia, allà a dalt.
Vaig comprendre el seu delit de volar.
Miquel Gener va morir, cinc anys més tard. Fent allò que més estimava. Volar.
© Gorka Bas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada