Hi feia fred.
Havien estat uns dies grisos... sense color... amb la notícia depriment de la mort de la Muriel.
La Muriel, aquella dona que incitava a cercar somnis.
Somnis que tinc, que sento presents, com els que tenien aquells que m'envoltaven.
No obstant això, aquelles notícies colpidores, no podien ofegar la celebració dels 90 anys de la nostra amiga.
Ens havíem aplegat tots, confinant-nos, sota l'ampli balcó.
—A les vuit en punt!
Havíem de pujar tots junts, per fer efectiva la sorpresa.
Fills, nets, familiars, amics...
—Qui falta?
—No fem soroll! Si ens sent, sortirà al balcó i... fora la sorpresa!
Va ser una celebració molt emotiva.
Com ho podien ser l'endemà, l'olor de pa calent, la tendresa, el sentiment. L'amistat o l'excel·lència d'una sessió de poesia, que em deixà trasbalsat, on Papasseit, Umberto Eco, Brossa i Martí i Pol, es van fer presents, amb el fons de Monteverdi i Vivaldi, mitjançant el cello de la Mireia.
®Gorka Bas
1 comentari:
Aquest de la Muriel no el coneixia, es preciós.
Publica un comentari a l'entrada