Viatge en metro

Era un dia plujós, havia començat la primavera però continuava fent una certa frescor.
Feia estona que era fosc.
El rellotge se m'havia espatllat inexplicablement o potser, el més fàcil, és que se m'hagués acabat la pila.
Havia d'anar fins al final de la línia, per trobar-me amb aquell amic de la infància.
El metro es va buidant a mida que passen les estacions... fa estona que m'he fixat en aquella noieta, una adolescent tant sols. En braços sembla que hi porti un petit de bolquers.
Per l'hora que era, es feia estranya l'escena, una noieta... quants anys devia tenir aquella noia? El que em va semblar realment inversemblant era que portés aquell nadó en braços, donada l'hora.
Certament, hi ha vegades que no pots evitar el pensar el millor o el pitjor de les circumstàncies que ens envolten i, a mi, se'm feia un nus a l'estòmac cada cop que la mirava. Semblava espantada... baixava els ulls i un somriure forçat es dibuixava en els seus llavis.
Potser un drama familiar? Uns pares que no comprenen? Un desengany de frustrades il·lusions?
A vegades pot ser tant ferotge la societat! Quin trauma li pot haver colpit?... Un fugir de casa?... O potser no cal pensar coses estranyes... qui sap si era l'aspecte de la noia que m'enganyava.
El nadó es va posar a plorar, la noieta em va mirar, va abaixar els ulls, i descordant-se la brusa que portava, es va posar a donar-li el pit, la angoixa que sempre et pot donar quant un infantó plora s'esvaí. El nadó va callar d'immediat.
Vaig pensar que la meva intensiva mirada, podia fer més mal que bé a la noia. Em vaig comportar com un home normalment enfeinat. Vaig treure de la butxaca el meu mòbil, entretenint-me a mirar aquells missatges que m'havien anat arribant.
A la penúltima estació, la porta es va obrir, per deixar entrar a un home, brut, despentinat, amb barba de dies, d'aquells que et fan una certa angúnia que es puguin seure al teu costat. Vaig patir per la noia. Hi ha vegades que no pots deixar de banda els convencionalismes tant arrelats en la societat. Li vaig fer una llambregada, abans de que l'home dirigint-se a mi, m'apropés la seva gorra o el que bonament quedava d'ella. Vaig cercar per les butxaques... vint cèntims. Vaig pensar que ja estava bé..., sempre ens sembla bé per donar i poc per rebre. Al contrari hauria de cercar el moneder, on sabia que només hi portava un bitllet de cinc euros.
Les portes es van tancar, i l'home va caminar a tot el llarg dels vagons per arribar a l'última porta. Feia la impressió d'haver-ho fet moltes vegades. Vaig pensar que baixaria a l'última andana per cercar un racó on passar la nit, lluny de la mirada del conductor del comboi.
Quant vaig volguer centrar de nou l'atenció amb la noia del davant, havia desaparegut. On havia estat asseguda, sols s'hi veia el que semblava la roba que embolcallava la criatura.
Alarmat em vaig posar de peu. Però aquella roba semblava moure's.

Per la finestra del vagó, vaig veure com la noia es dirigia a la sortida corrent. En passar el meu vagó per la seva alçada ella es va aturar. Em va mirar i, sense fer cap moviment, va deixar que el comboi s'enfonsés de nou en el túnel.
Em vaig dirigir a l'embolcall..., inquiet..., no sabia el que havia de fer. Prémer el fre d’emergència...? La meva sorpresa va ser extraordinària en descobrir que embolcallat en la roba hi havia un ninot, de mida natural al que ja se li estava acabant la corda.
Sortosament, no havia premut l'alarma.
Vaig seure de nou al costat de l'embolcall. A la memòria sols podia retenir el rostre de la noia, donant de mamar al fictici nadó.

^® Gorka Bas

L'últim assaig (La casa del turó).

La casa s’alçava solitària sobre el turó, semblava suspesa d’aquell núvol de color roig. El so persistent del piano passava els gruixuts murs del casalot.

Na Lluïsa Sureny, asseguda davant del teclat, més que tocar, feia lliscar els dits per les tecles... suaument, a vegades. Amb resolució d’altres. Absorta amb la simfonia, els ulls tancats semblaven abstreure-la de l’instrument o, potser, identificar-la més amb la melodia. 

En Joan Salàs va afegir el so del seu violí en el Pronto, mentre el so més greu del Violoncel, donava el suport necessari a la peça.

En Pau Tamir semblava distret... tocava d’esma. Ja era el segon error del violoncel·lista. Molest, es va posar dret, va deixar l’instrument repenjat a la cadira i l’arc en el faristol. Va mirar als seus companys i dirigint-se a la consola Lluís XV va agafar l’ampolla de Napoleó i, en una de les tres copes que hi havia preparades, va posar licor fins a vessar.

Feia temps que tocaven junts, però mai havien estat en aquell casalot.

Suava, es va afluixar el corbatí que duia... Va ser idea de la Lluïsa, la seva dona, a vegades tenia uns acudits... total, era un assaig, abans del gran concert.

El gran concert! El rostre se l’hi va transmutar... L’últim concert...! però, un assaig al cap i a la fi... i a més, l’assaig fet en un casalot perdut en mig de la muntanya, sense cap oient. L’endemà... ja podria ser una altre cosa... El Gran Teatre de l’Òpera?... No... Si volguessin fer un pas enrere!... No podia recordar el temps que feia...

S'hi va embadalir mirant la Lluïsa... Era bonica la seva dona, mai l’havia estimat tant com en aquell moment..., sabent que era el final!

Quan van entrar al casalot li va estranyar com ella coneixia tant bé els topants... No l’hi hauria d’haver estranyat, ja feia temps que n’estava al corrent... Des del concert a Salzburg.

Una simfonia exterior semblava voler acompanyar el so del piano. Mentre en Joan Salàs feia aquell pitzicatto amb el violoncel, el fort vent feia entrexocar les branques del bedoll que quedava davant del finestral.

El vent frisava per entrar per les juntes dels porticons ja desgastats. Les volves de neu havien començat a fer acte de presència.

–Demà tot serà blanc –va pensar en Pau Tamir.

Sonia i Mourien (Vida en comú)

(Sèrie La Gelera)

“Si el que es diu no és millor que el silenci: no cal dir-ho”

Els arbres propiciaven que el Sol arribés esmortit a l'humit camí de terra, on amplis basals esdevenien aquí i allà, una dificultat afegida per avançar.

Hi havia àmplies roderes que, a voltes, provocaven que no fos fàcil transitar per el camí... Les rodes de la cadira, quedaven presoneres i provocaven que la Mourien hagués de fer un esforç superior per desencallar-les. La Sonia, dintre de les seves possibilitats, intentava que no fos tan carregosa la circumstància per la seva amiga i recent parella, procurant impulsar les rodes amb les mans.

Havien viatjat a Holanda. La intenció era ben clara: “Ens casarem”. Des de feia dos mesos, en el loft de la Mourien, a Berna, vivien en perfecte unió.

—Saps que ens faltaria? Un fill...
—No diguis això Sonia... tu...
—Sí, ja sé, jo no podré tenir-ne (*). Però tu... a tu et faria il·lusió... I a mi també... Avui dia hi ha mitjans...
—Vols que sigui la mare de lloguer?
—No, Mourien... seria nostre, per inseminació...

La cadira de rodes els hi va quedar clavada en el fangueig del camí.

—No hauríem d'haver agafat aquest camí. És massa esforç per a tu..., jo no sóc més que un cos mort i amb els braços no tinc tanta força com faria falta.
—No diguis ximpleries! Veus? Ja està. El camí és magnífic. Aquest verd esponerós que ens donen aquests arbres... El que has de fer, es gaudir d'aquesta verdor... de l'olor de terra mullada i el cel blau que ens mira per damunt de la magnífica cúpula de fulles. Sembla que el pendent s'acaba... Ho veus? Allà ja es veu el sòl que traspassa el fullam, i el camí serà més planer, fins on hem deixat el cotxe.
—Què faria jo sense tu? T'estimo tant, Mourien!
—Mira! Ja es comença a veure la teulada de l'hostal. La hi veus?

Feia temps que no tornaven a Neuchatel. La Mourien tenia un parell de dies lliures a l'hospital i la Sonia, mitjançant l'ordinador, va llogar una habitació a la vora d'Euhant. Havia de ser una sorpresa per la Mourien.

Els havia agradat el lloc, que van descobrir un dia, tot anant a visitar el castell de Neuchatel, a l'altre costat del llac que prenia el seu nom.

Havien aturat el cotxe per fer un descans... La Sònia semblava no estar còmoda.

El paratge de seguida el van qualificar d'ideal. Formava una petita vall, entre dues altes muntanyes. A un extrem s'obria el llac de Neuchatel, on hi havia un petit hostal familiar. El paratge era complimentat per frondosos boscos, on es formaven camins de terra, que permetien endinsar-s'hi en el més espès del bosc. 

Estava situat a la vora del llac, on hi havia un petit embarcador. A l'altre costat, unes pistes de terra permetien enfilar-s'hi fins a arribar a perdre el nom de camins o pistes de muntanya per esdevenir petits corriols que s'hi enfilaven cap a les primeres serralades de les grans muntanyes nevades.

A la Mourien, en principi, li va desagradar que la Sonia hi volgués anar. Pensava que la seva companya encara no estava prou preparada per enfrontar-se a la tragèdia que havia viscut, temps enrere, en aquelles muntanyes del fons, on la neu brillava fins confondre’s amb el cel, a vegades blau i radiant i d'altres fosc espès com en aquell dia, temps enrere, on la gelera es va empassar al company de la Sonia i al fill no nat.

Mourien tenia por d'una reacció torçada de la seva companya, comprensible per altre part...

Ara estaven juntes

I na Mourien tenia por...! Ara que eren tan felices!

                                                                     

^® Gorka Bas

*llegiu LA GELERA, en aquest mateix Bloc

Un Sant Jordi de fang

—Perquè no em fas un cavall?

—Un cavall...? I perquè vols un cavall?

—És que..., sense cavall..., em sento un xic solitari.

—Tens el drac.

—El drac! I què en faig d'un drac, que ja he vençut abans de començar?

—Preferiries que fes un Sant Jordi sense drac?

—Deixa això de Sant... el Sant s'ha quedat a casa.

—I com vols que et digui?

—Iuri... Digue'm Iuri

—Iuri? Com l'astronauta?

—No sé qui és... Això d'astronauta em sona estrany... Jo vull dir Iuri!, el meu nom veritable...

—Ah! És clar! I el nom de Jordi... T'oblides potser que, pràcticament, a tot el mon occidental et dius Jordi?

Es va fer el silenci, damunt de la torreta giratòria, sobre la taula de treball. Les meves mans formaven un altre xurro de fang, vaig prendre la mida, l'havia d'escurçar un tros i el vaig emprovar.

—...

—Podries posar un mirall...! Allà, recolzat en aquell gerro... No puc veure res...

—Tampoc podries veure res. Encara no t'he posat el cap.

—Això també podria ser un motiu de queixa... T'has afanyat a fer aquest drac primer que res...

—Què volies? Que et posés el drac sobre el cap?

—Jo no volia res! Et penses que estic boig? A veure... pensa una mica. Com podria guanyar al drac si el tingués a sobre mateix del cap! Els artistes esteu un xic tocats del bolet!

—Si m'insultes et deixo a mig fer!

—Sí, mira... ja està! L'amenaça!... Prepotent!!