L'últim assaig (La casa del turó).

La casa s’alçava solitària sobre el turó, semblava suspesa d’aquell núvol de color roig. El so persistent del piano passava els gruixuts murs del casalot.

Na Lluïsa Sureny, asseguda davant del teclat, més que tocar, feia lliscar els dits per les tecles... suaument, a vegades. Amb resolució d’altres. Absorta amb la simfonia, els ulls tancats semblaven abstreure-la de l’instrument o, potser, identificar-la més amb la melodia. 

En Joan Salàs va afegir el so del seu violí en el Pronto, mentre el so més greu del Violoncel, donava el suport necessari a la peça.

En Pau Tamir semblava distret... tocava d’esma. Ja era el segon error del violoncel·lista. Molest, es va posar dret, va deixar l’instrument repenjat a la cadira i l’arc en el faristol. Va mirar als seus companys i dirigint-se a la consola Lluís XV va agafar l’ampolla de Napoleó i, en una de les tres copes que hi havia preparades, va posar licor fins a vessar.

Feia temps que tocaven junts, però mai havien estat en aquell casalot.

Suava, es va afluixar el corbatí que duia... Va ser idea de la Lluïsa, la seva dona, a vegades tenia uns acudits... total, era un assaig, abans del gran concert.

El gran concert! El rostre se l’hi va transmutar... L’últim concert...! però, un assaig al cap i a la fi... i a més, l’assaig fet en un casalot perdut en mig de la muntanya, sense cap oient. L’endemà... ja podria ser una altre cosa... El Gran Teatre de l’Òpera?... No... Si volguessin fer un pas enrere!... No podia recordar el temps que feia...

S'hi va embadalir mirant la Lluïsa... Era bonica la seva dona, mai l’havia estimat tant com en aquell moment..., sabent que era el final!

Quan van entrar al casalot li va estranyar com ella coneixia tant bé els topants... No l’hi hauria d’haver estranyat, ja feia temps que n’estava al corrent... Des del concert a Salzburg.

Una simfonia exterior semblava voler acompanyar el so del piano. Mentre en Joan Salàs feia aquell pitzicatto amb el violoncel, el fort vent feia entrexocar les branques del bedoll que quedava davant del finestral.

El vent frisava per entrar per les juntes dels porticons ja desgastats. Les volves de neu havien començat a fer acte de presència.

–Demà tot serà blanc –va pensar en Pau Tamir.



Es va girar i, sortint cap el passadís, s’hi va endinsar. Sols dos canelobres  il·luminaven l’espai, fins a la biblioteca.

La pesada porta emplomada, va grinyolar dintre. L’espai il·luminat pel foc de la llar. En Pau Tamir va avançar fins la butaca més propera a aquesta, va fer una llarga xuclada al cigar i, prenent la copa de licor, en va exhaurir el contingut. 

El flamejar del foc era màgic! Sempre canviant! Si pogués canviar la seva vida, de la mateixa manera que canviaven les flames, de forma i de color... 

A l’habitació, que havien destinat per l’assaig, el foc també era present. En Joan Salàs havia acabat el pitzicatto, es va aixecar i va alimentar el foc per avivar-lo.
La Lluïsa atacava el solo amb el seu saber fer. La música ressonava per la casa, i ben segur que traspassava els gruixuts porticons.

Des del costat de la llar, en Joan Salàs va mirar la dona. Estava maca la Lluïsa, amb aquell vestit de concert. No era el primer dia que la veia. Sempre li havia atret aquella profunditat d’escot que mostrava... l’esquena pràcticament inexistent, la pell blanca que deixava veure entre agradables lluentors.

En Joan Salàs, com havia fet abans en Pau Tamit, va sortir cap el passadís, era impossible concentrar-se amb tanta bellesa. El passadís il·luminat sols per aquell parell de canelobres li va produir una certa angoixa. Va caminar fins a la porta oberta de la biblioteca.

La llar de foc amb el seu resplendor, donava les llums i ombres justes per avançar entre els mobles, fins la butaca on descansava en Pau.

Allí estava. El cos relaxat, la cara amb els ulls ben oberts i la boca desencaixada. Va estar uns moments mirant aquell rostre admirat i odiat a la vegada. Va donar la volta, i al sortir de la biblioteca va tancar la porta. 

A l’habitació d’assaig el llum era intens, la Lluïsa seguia tocant.

—Estàs tocant el mateix tota l’estona.

—Faltava el violoncel.

—Es mort... –es va limitar a dir en Joan Salàs, agafant el violi i situant-se en posició.

Atacaren el Vivace, arribant al final. En Joan Salàs, va deixar novament el violi i dirigint-se a la consola, va omplir les dues copes amb l’ampolla de Napoleó, mentre la Lluïsa, passava del Vivace a l'Allegro per tornar de nou al Vivace.

En Joan Salàs es va quedar mirant la Lluïsa. Era fantàstica aquella dona! Va passejar la mirada amb admiració per aquelles espatlles nues, aquell coll inacabable, la blancor d’aquella desitjada pell, il·luminada per les últimes llums del dia.

La visió pertorbava a en Joan Salàs... estava enamorat d’aquella dona des d’aquell dia a Salzburg... Però, la Lluïsa Sureny, era fidel al seu marit.

En Joan Salàs es va situar darrere la pianista. No podia amagar la seva emoció i va passejar suaument la mà per aquelles espatlles nues... sentia la seva calidesa, el moviment del braços d’ella no podien parar, seguint l’Allegro non troppo. 

La va besar amb força... les espatlles..., el coll..., els seus braços van envoltar aquell cos volgut.

De sobte, va adreçar el cos i va apurar d’un glop la copa que havia deixat sobre el piano. Les seves mans tornaren a encerclar el cos de la Lluïsa. Les seves mans cercaven amb delit l’ampli escot d’aquell vestit de lluentons.

La Lluïsa Sureny atacava el Forte quan el cos d’en Joan Salàs, va lliscar tot abraçant-se al seu, fins quedar estirat a terra. 

Amb el peu, la Lluïsa va  enretirar el braç del Joan, que havia quedat sobre els pedals del piano, va agafar la copa que quedava sobre aquest i la va apurar d’un glop, a la vegada que d’immediat atacava les notes del Molto Forte.

La reverberació omplia l’estança. Amb els ulls tancats, la Lluïsa, més que tocar imprimia als seus dits tota la força de que era capaç.

Va ser sobtat. El seu cap va caure sobre el teclat fent sonar l’última nota, de manera brillant.

Brillant, com no s’havia donat mai, en aquella simfonia.

El Concert era acabat.

                                                                ^® Gorka Bas