ELS BURLETES DEL BOSC

Era un mati molt d'hora (Els burletes del bosc)

Feia bo de passejar. Era molt d'hora, i feia un xic de fresca. Havia agafat un bon calçat i la motxilla amb un mínim possible. Cantimplora, màquina de retratar, trípode... Aquell dia també hi havia afegit, uns binocles i, el més important, un entrepà de sobrassada i formatge, sense deixar de cantó la capelina que sempre porto al fons de la motxilla.

Potser sí que anava un xic carregat, dirà algú, però m'agrada assegurar que porti el que em pot ser d'alguna utilitat i, realment aquell dia... Podia ser un dia especial?

M'havien assegurat que en aquell indret acostumaven a veure's animalons de tota mena i aquell dia m'havia proposat fer alguna captura fotogràfica important d'aquell lloc peculiar.

El bosc mediterrani, sense ser un lloc de grans animals, es pot caracteritzar per aquells petits i simpàtics, que per ser temorencs, són més difícils a captar. I aquells eren els que pretenia perseguir, en aquell dia de primavera.

Endinsant-me pel bosc, vaig arribar a una clariana. Els arbres, especialment pins, formaven una rodona quasi perfecta. En el centre unes pedres planes convidaven a seure per reposar forces.

Ja feia una estona que caminava i no havia vist cap senyal que em fes suposar, alguna "fera" propera que m'hi acompanyés sigil·losament. Els ocells, amb el seu cantar, semblaven que eren els únics éssers vius del bosc. M'agradava, malgrat la possible decepció, aquella solitud amb l'únic refilet dels petits cantaires.

Bé, no calia amoïnar-se... si els animals no venien a mi, podia ser que ho fessin un altre dia. No obstant aquella petita decepció, vaig pensar que sense alimentar-me un xic, poc em podria durar la paciència i les ganes de caminar.

D'altra banda vaig fer com els caçadors de veritat. Vaig muntar el trípode amb la màquina de fotografiar a punt per disparar. Amb l'enquadrament ajustant la llum, tot... però poca cosa més, doncs no podria preveure si alguna cosa podria sortir. Tampoc podia preveure d'on podia sortir, ni amb quines condicions de llum, de moviment...

Tampoc no sóc un fotògraf dels que en diuen professionals i l'equip també deixa molt a desitjar, però hi ha voluntat i a casa, de petit, em van ensenyar que la voluntat tot ho pot.

Un cop preses les mesures, que bonament vaig considerar, era qüestió d'anar per feina.

L'entrepà, embolicat amb paper de plata, era d'una mida regular. En treure l'embolcall va semblar un soroll desmesurat per la quietud de l'indret. Feia una bona pinta, a més, tenia un bon gust.

Aquella sobrassada enviada pel meu bon amic Rafel, feia poc des de Mallorca, era realment bona, l'hi vaig agrair interiorment, malgrat el whatsapp que ja l'hi havia enviat dies enrere.

Quan més absort estava en les meves degustacions gastronòmiques, alguna cosa em va encertar de ple en el meu cap, fent-me mirar enlaire tot seguit.

Segurament havia caigut una pinya des d'aquell arbre més proper, però res no es veia... Un fet fortuït sens dubte.

Em vaig tornar a mirar l'entrepà amb ganes de fer una altra queixalada. I ho vaig fer però encara tenia la boca plena que un altre projectil s'estavellà contra el meu cap. El meu poc cabell i el fet que no havia agafat la gorra que normalment porto en les excursions em va fer un cert mal. A més de sentir-me com si algú s'estigués burlant de mi... Però, qui podia llençar-me pedres d'aquella manera? No s'hi veia una ànima... però, eren pedres? Potser per ajudar-me a aclarir-ho, una pinya va caure rodolant fins als meus peus. Vaig mirar cap amunt, cap a la copa de l'arbre que tenia més proper... res!

El bromista de torn semblava que volia passar totalment desapercebut.

Aixecant-me a poc a poc vaig apropar-me a la màquina de fotografiar, vaig ajustar la màquina a l'indret que bonament suposava d'on podia venir el problema. Vaig posar l'automàtic a temps llarg i, retornant a la pedra on havia deixat l'entrepà, em vaig disposar a continuar gaudint del pa blanc, la sobrassada i el formatge i de la mica de sort que em feia falta per descobrir aquell misteri. Allargo la mà, confesso que sense mirar prèviament, i la mà sols troba l'absència total del preuat esmorzar.

M'aixeco d'una revolada. "Amb el menjar no s'hi juga!"

La llum del matí em va deixar veure reflexos canviants que tant es projectaven amunt, avall, com de cop il·luminaven l'escorça d'un arbre, les fulles de la copa d'un altre o s'aturaven de cop i volta. Vaig precipitar-me vers aquell fenomen que no podia ser altra cosa que el reflex de l'embolcall de paper de plata del meu esmorzar que, de sobte, va semblar emprendre el vol allunyant-se fins a un altre arbre. 

Vaig córrer darrere d'aquell ser misteriós. Només podia ser un esquirol, donat el moviment àgil i enlairat que prenia.

Ai, las! Ja podia donar per perdut l'entrepà. No era per la gana que pogués passar, sinó per l'amor propi. Em sentia adolorit. Enfadat amb mi mateix per haver deixat descuidat per un moment l'entrepà.

Esquirol! Lladregot! Si t'arreplego...

Un xic moix, capcot, amb la decepció al cor, vaig pensar que ja era inútil recuperar l'entrepà perdut.

I amb la impressió d'haver estat vençut, vaig tornar a la meva pedra. El fracàs havia estat escandalós. Burlat per un animaló petit amb qui volia treure algun motiu simpàtic, graciós, per a la meva col·lecció de natura. Res de l'altre món, evidentment... Una carpeta a l'ordinador per a una col·lecció que em feia il·lusió d'anar ampliant, amb les coses que se'm presentaven.

Era curiós el títol amb el qual havia anomenat aquella carpeta "Els meus petits amics del bosc". AMICS!!

Recordava amb simpatia aquella sargantana que semblava posar-s'hi bé cada cop que jo premia l'obturador. O aquell tritó captat en terres mallorquines. També l'aranya, dominant la seva perfecta teranyina a contrallum, enjoiant-se amb unes gotes de rosada.

Vaig tornar a seure en aquella mateixa pedra, sense ni tan sols fixar-me en aquell paper de plata estranyament deixat a l'alçada de la meva mà i que brillava tot coincidint en un dels seus plecs amb els raigs de Sol. Dins del plec, encara hi quedava un tros d'entrepà.

Decididament burlat i escarnit! I com es pot imaginar ni tan sols un senyal del "gracieta" que, així, es burlava de mi.

Valdria més anar a un altre lloc i donar per acabat aquell safari fotogràfic per caçar un animaló més llest que jo. Potser un altre dia seria millor que aquell.

M'hi vaig apropar a on estava el trípode amb la màquina. Vaig començar a desmuntar amb l'ànim de guardar-ho a la motxilla i seguir camí, però... Què era allò? Vaig posar el dispositiu per revisar les fotos fetes i el meu cor, a part de fer un sotrac, em va fer adonar de la mesura exacta en què l'home, a vegades, és l'animal més innocent faltat de curiositat i de sentit.

Al llarg d'aquest escrit podeu veure alguna de les instantànies amb les quals em vaig trobar a la màquina.

© Gorka Bas - Cofrentes 2017

 

EL MISTERI DEL RIU

El misteri del riu.

Era una tarda d'estiu.

La fluïdesa de l'aigua era temptadora per posar-s'hi, però ella no ho havia decidit. El corrent era fort en aquell indret.

L'Alba va arribar un moment que no tocava a terra. No obstant això, nedava bé. Què podia témer?

Se sentia bé en aquell moment, encara que un xic espantada. Procurava nedar com sabia, malgrat que l'aigua la portava riu avall. Res que no pogués dominar!

Sabia perfectament que els ràpids eren més avall..., ni tan sols hi arribaria.

Tenia la riba a tocar i, aquell sortint que coneixia tan bé, li donaria un redós on pujar a la riba.
Havia sortit de casa a poc més de les sis de la tarda. Feia molt bon dia.

L'Alba era una noia eixerida, l'atreia el risc. Sovint anava amb el seu germà al poble de més avall. Simpatitzava amb la Mireia, la mitja núvia del Pere.

Però, aquell dia, el seu germà no l'acompanyava. Havia rebut una trucada pel mòbil.

—Vine a l'alzinar, és important.

—El whatsapp era del seu germà.

Què és el que podia ser tan important com per fer-la anar a l'alzinar?

L'Alba coneixia perfectament l'alzinar, hi havia anat moltes vegades, no sols amb el Pere, sinó tota la colla d'amics del poble. Especialment, sabia que era un lloc freqüentat per l'Eduard, de qui havia estat mig 'nuvieta' d'un estiu. S'havia enamorat, però enamorar-se a setze anys... Tothom li deia que no era cosa seriosa i que no s'ho agafés a la valenta. De totes maneres, encara recordava, amb una certa frisança, aquell primer petó que es van fer allà a l'alzinar. Tot i que, d'allò, ja feia un temps.

Sense ni adonar-se'n, el terra del camí havia cedit. S'hi va trobar enmig de l'aigua inesperadament. Tanmateix, ella coneixia bé aquell indret. Sabia que podria tocar fons posant-se de puntetes. A més, tots ho deien en el poble, era una bona nedadora
El camí que havia agafat era l'antic que passava pel barranc del Borni. No era el millor camí, com ja heu suposat. Ben sovint era enfangat a la que havien caigut unes gotes. Però havia fet uns bons dies i, per aquell lloc, avançaria quasi mitja hora.

El pont quedava massa enretirat i es donava una gran volta. Era el que tothom utilitzava per anar d'un poble a l'altre però, pels joves, el més utilitzat era el barranc.

S'havia d'anar amb una certa atenció. Però el terra era sec, massa sec per com era d'esperar per als interessos del poble.

Per què doncs l'hi havia cedit el terra? L'Alba pensava que no hi havia raó..., mentre el corrent se l'emportava avall.
De sobte, no va reconèixer el terreny.

Es va adonar que el camí del barranc quedava massa amunt, com si el riu s'hagués enfonsat en la seva llera, deixant una paret més alta del que corresponia. Com podria trobar el sortint, per on abandonar el corrent, abans d'arribar als ràpids?

Si no pogués sortir, es veuria precipitada. Enduta per la força del corrent, a la cascada de més avall, on el gran salt, de vuitanta metres fins al gorg de les bruixes, podia ser el seu final; allà hi havien desaparegut molts vilatans d'aquells indrets que hi havia caigut o, temeràriament, s'hi havien banyat.

Va sentir un cop que la deixà sense tocar terra. La llera desapareixia i el corrent se l'emportava un xic més enllà. Les parets quedaven més enlairades. Què estava passant?

Començava a sentir aquell soroll que no voldria sentir... 

La cascada —va pensar— és massa a prop.
Reconeixia el lloc. El sortint que li hauria donat la seguretat d'enfilar-se de nou a la llera, era allà, molt amunt. Massa amunt.

Tot s'havia enfonsat i les aigües cada cop prenien més força.

Va intentar nedar, com ella sabia... posant totes les forces de què era capaç, però les altes parets la retornaven a l'aigua. Aquestes eren cada cop més altes, i el corrent de l'aigua era més ràpid.

Fi de la primera part.

Gorka Bas