LA CLIENTA (Tercera part)

LA CLIENTA III

Va ser tota una cursa, la dona de negre va abandonar la Galeria de Subhastes, sobtadament.

En Santi va tenir el temps just per sortir de la subhasta i veure com aquell cotxe Audi de color negre s'hi allunyava.

Enmig del carrer va intentar aturar un taxi, cosa que no va aconseguir. Allà, a la vorera, repenjada en un fanal, una bicicleta. Va ser l'únic mitjà que se l'hi va presentar amb immediatesa. Així que va saltar sobre aquell seient i va sortir disparat darrere del cotxe, fent cas omís als crits de l'amo del vehicle...

En arribar a aquella cruïlla, el va perdre. Perquè carat es van inventar els semàfors?

El cotxe no s'havia aturat, malgrat la quantitat de vehicles que l'hi haurien pogut barrar el pas. Així que en Santi va fer una giragonsa amb la bici, malgrat que no sabés en quina direcció havia escapat l'Audi. La vorera li va oferir la possibilitat d'avançar, malgrat aquell municipal que l'estava tocant el xiulet desesperadament.

Però havia anat per aquell lloc? Hi podia haver anat, perfectament, en direcció contrària!

En Santi aturà la seva boja persecució... A qui perseguia? Calia cercar un Audi negre, però... del que no en sabia ni la matrícula. Un Audi negre que duia en el seu interior una dona vestida de negre.

Tornant al punt de partida, havia d'admetre el seu fracàs fins aquell moment. Aquella dona de negre semblava fer-se fonedissa cada vegada que ell podia entrar en contacte amb la seva presència.

Novament davant del local de subhastes.

Ja havien acabat. Aquell home sortia de l'edifici! En Santi es va sentir com tocat per un llampec... L'havia vist parlar amb ella!

L'home es va dirigir al carreró del costat, cap a la porta lateral per vehicles, des d'on va sortir aquell furgó amb el nom de l'empresa de subhastes impresa a la porta.

Sense deixar aquella bicicleta, s'afanyà a córrer darrere del furgó.

Quasi va córrer mitja ciutat, tombant carrers, a dreta i a esquerra. En Santi ja no sabia dir on es trobava, fins a atrapar al furgó en aquell semàfor en què, podent quedar al costat, a través del vidre, va reconèixer l'home de la casa de subhastes.

Arribar a la part alta de la ciutat va ser un afer difícil. Malgrat que, en un cert moment, es va poder agafar al vehicle, va ser impossible, seguir-lo d'aquella manera. Va haver de veure com el furgó es perdia en la cantonada d'un estret carrer del barri alt. No podia pedalar més. Hauria d'aconseguir un altre mitjà de locomoció, va pensar. Si les feines que se li presentaven havien de ser tan mogudes...

Què el va fer entrar en aquell carreró i no en un altre? Casualitat? Intuïció? Pot ser que mai ho sabés. El carrer era desert. A la dreta, una reixa de ferro automàtica, propicia en desplaçar-se lateralment, per l'entrada d'un vehicle.

A l'altre costat, diverses entrades de cases, de planta baixa.

S'aturà, ja no podia pedalar més. Esgotat, baixà de la bicicleta. La recolzà en una façana, entre dues portes que semblaven particulars. Començava a fer-se fosc. Un fanal del carrer, era l'única il·luminació, d'aquell lloc.

Va ser sobtat. Aquell soroll era com una lleva que s'alliberés del seu ancoratge.

Malgrat aquell soroll, no va veure cap moviment. Amb compte, aprofitant la columna de pedra que feia suport a la reixa, s'introduí a l'interior.

Cap soroll... Cap remor... Sols el silenci i el que devia ser el crit d'un ocellot de nit que, possiblement, des d'algun dels arbres que formaven a ambdós cantons del camí, semblava donar pas fins a la porta de la casa.

Una porta que seguia tancada, malgrat el llum que s'havia encès en l'interior.

En Santi va decidir esperar què era el que podia passar. Era evident que hi havia algú. Sols la llum del pis superior, deixava un requadre en el terra de l'entrada... Potser el millor seria amagar-se en la vegetació que es manifestava arran de camí.

De poc l'hi va servir, sentir el soroll dunes petjades darrere seu, tot i girar-se ràpid.

Sols en va treure un fort cop al cap que el va deixar estabornit en el terra de còdols que formava el camí cap a la casa.

Aquell cop l'havia deixat sense sentit. Quant de temps havia quedat allà estirat? No ho podia dir. El cap li feia mal i, en tocar-se, havia sentit la mà humitejada... Va fer un esforç... inútil! Doncs novament va quedar sense coneixement.

Quant temps havia passat? No ho sabia, ni podia saber-ho. Recordava haver quedat al terra del camí de còdols. Ara, pel que podia veure i notar, el seu jas era tou. En la turbulència del seu mirar va entreveure que era en una habitació i un fil de llum es filtrava pel centre d'uns grossos cortinatges. El cap li feia mal, sens dubte devia tenir una ferida. Es tocà, novament el que semblava... una crosta? 

S'aixecà amb un cert treball. En fer l'esforç, la seva mà s'hi va recolzar en alguna cosa... Una mà... un braç... Qui hi era en aquell llit al costat seu? Amb l'escadussera llum que deixava entrar el cortinatge, va veure un cos d'una persona al seu costat. De l'ensurt, saltà d'aquell llit, es precipità a la finestra i va córrer la cortina.

En un llit amb dosser, estirada, al que devia haver estat al seu costat, el cos d'una dona vestida amb tul negre. Tenia el cabell també negre i estava immòbil. Amb els ulls oberts, mirant fixament al sostre. 

Aquell aspecte, aquell rostre..., tot l'hi recordava la imatge de la clienta. Tenia el coll seccionat. Havia perdut molta sang que, baixant-l'hi per l'espatlla i el pit, havia xopat la roba del llit.

Li feia mal al cap. Duia les mans tacades de sang. No feia més que deixar empremtes a la roba del llit. I, tot allò que tocava, quedava marcat de sang.

Havia d'esbrinar el que havia passat. S'acostà, de nou, al llit... Aquella era la clienta? Havia de comprovar-ho, comparant la imatge que tenia en el mòbil.

Ni tan sols s'havia adonat que estava nu i el mòbil havia d'estar a la butxaca.

En un racó havien llençat, de qualsevol manera, la seva roba. Cercà els pantalons. Va pensar que no tenia gaire temps. Una sirena semblava apropar-se. Policia? A la fi, el mòbil era allà. El va agafar i es dirigí cap al llit per comparar la imatge del mòbil amb la dona estirada, al mateix temps que una veu, prou coneguda, es va deixar sentir en el pis de sota.

– Regireu tot!

Poc després, l'inspector dels Mossos, Lluís Amat entrava a l'habitació. Ajudant-se d'una roba, per no deixar empremtes, treia de les mans d'en Santi, aquell mòbil.

® Gorka Bas, 2018



I aquí acaba la història. O no? Què en penseu?

Qui ha matat a la dama de negre?
Ha estat el detectiu Santi?
Per què?
Si no és així... Qui el vol inculpar?

 Podeu donar llum i FINAL a la història?

AVUI HE DESFET EL PESSEBRE

AVUI HE DESFET EL PESSEBRE

Un pessebre on la família s'aixoplugava en mig de les pàgines del llibre d'un tal Alavedra i la música d'en Casals. On els reis havien anat a adorar al nen. Aquell nen que, en deien, el Rei de reis i havia nascut entre un bou i una mula. Un rei del poble, i per al poble.

Un Rei que no es va cenyir una corona d'or, ni va matar elefants, ans al contrari, cenyí una corona d'espines, un mantell vermell de culpable, amb ceptre de canya a les mans.

Aquell va ser un Rei que, un dia, van anar a cercar-lo, furtivament, els soldats romans. Que va ser jutjat pels jutges de les més altes jerarquies, davant d'un poble enganyat i, potser, enmig d'algun crit de "A por él".

En el pessebre també hi havia gent. Els pastors que guardaven les seves ovelles. El pescador que aguantava la canya per treure una mica de sopar. Els que, sentint tanta gatzara, feien camí pujant un costerut camí, entre roques i esbarzers, fent via vers aquell llibre obert a la pàgina de l'establia.

I al bell mig d'aquella convergència de camins, plantada qui sap per qui, una petita urna de plàstic, que devien haver comprat en una botiga de xinesos i on, la gent d'aquell petit poble, hi va anant dipositant un trosset de paper.

Els mags ja havien marxat i, enmig d'una candelera que plora, les figures tornen a les seves caixes..., els camins i les muntanyes es van desfent i el riu deixa de fluir...

Els soldats resten amatents, vigilant les inquietes figures, que un dia van dir sí.

Passats no gaires dies, en altres llocs, els soldats armats, desfilaran posant ordre a les manifestacions... potser obrint pas als morts i al dolor d'una setmana intensa i tràgica.

Però les figueretes frisaran per tornar a sortir... Enfilar aquelles muntanyes... Travessar el pont per arribar a un altre lloc, a una altra establia, on torni a néixer el Nen.

On l'exèrcit d'àngels segueixi cridant, PAU ALS HOMES DE BONA VOLUNTAT.

Gorka Bas. 2017-2018

LA CLIENTA-segona part

LA GALERIA D'ART

Havia sortit un dia lleganyós

Santi, s'estirà. En veritat tenia més ganes de quedar-se estirat al llit una bona estona, que haver d'enfrontar-se amb el dia a dia.

En obrir la finestra la ferum de fum l'hi omplí els narius. Amb desgrat va tornar-la a tancar. El cel emplomat, semblava que no trigaria a caure-li a sobre, haver de treballar amb aquelles condicions se l'hi feia pesat com una llosa.

Recollí la roba del dia anterior de terra. Agafà una altra samarreta i els pantalons texans nets que tenia en la prestatgeria que hi havia darrere d'aquella cortina que l'hi feia d'armari. L'Smartphone era sobre la tauleta rodona a tocar del llit. No hi havia entrat cap trucada. Va sortir; a un parell de carrers s'alçava una columna de fum. Vet aquí el que s'havia filtrat per tot arreu portant aquella pudor de fum tan exagerada.

—Bon dia.
—Hola Santi, que fem?... El de sempre?
—Sí... Que és aquesta pudor?
—Dos carrers més enllà, els bombers van de cul. Es veu que en la galeria hi havia material per cremar de veritat.
—Galeria? Quina Galeria?
—La Galeria d'art que hi ha en aquell edifici de totxo vermell.
- està decorat ?
—Ho coneixes?

Santi es precipità al carrer, era evident que era on havia estat la tarda anterior.

Els bombers tenien tallat el carrer. La gent estava prop de l'edifici en flames. Allà hi va veure a l'inspector Amat.

—Què ha estat?
—Santi, què fas per aquí?
—Visc aquí al darrere, un parell de carrers. Què ha estat?
—Ja ho veus, segons el cap de bombers... provocat.
-No fotis!
—Les teles, tot, a fer punyetes. I es veu que al soterrani amb pintures i vernissos... Aquest edifici no hi ha qui el salvi.
—No hi haurà víctimes?... ahir a la nit, tot estava bé.
—Què vols dir, ahir a la nit?

Santi va callar sobtadament. Va ser com un llampec. A l'altre cantó del carrer, tallat pels bombers, la silueta d'una dona li va cridar l'atenció.

Aquella era la seva clienta o la persona a qui havia de vigilar. Allò encara no ho tenia prou clar, potser l'hauria de veure de més a prop. Va agafar el mòbil i mirà la imatge, al mateix temps que la dona pujava a un cotxe negre i sortia d'allà cap al costat contrari d'on estava ell. Malgrat que va córrer, l'únic que va veure va ser com el cotxe girava la cantonada.

Ell havia de seguir-la i se l'hi estava esmunyint. Com podria saber, a partir de llavors, on podria trobar a la dona del telèfon?

—Què et passa? —L'hi va dir l'inspector acostant-se a ell.
-No ho sé ... en teoria, res ...
—Santi, que fa temps que et conec i tu no ets aquí pel fet que visquis dos carrers més enllà! Amagues alguna cosa?
—Què vols que amagui?
—No ho sé... M'ho dius tu?

S'encongí d'espatlles.

—T'he vist córrer... Què tens a veure amb aquell cotxe negre?
—M'ha semblat veure a una clienta, res més.
—En què estàs embolicat?

En Santi s'allunyà d'aquell lloc. En Lluis Amat era un paio de nas fi, a vegades es feia insuportable, va ser un dels motius que provocaren que en Santi deixés els Mossos, tres anys enrere, coincidint amb l'afer de la Sònia. Cada vegada que es creuava amb en Lluís Amat, se li arrissava tot.

Havien estat bons amics. Els dos van entrar a Mossos a la vegada però en Lluís era un trepa i, ben aviat, va demostrar que l'amistat no era precisament el seu fort, especialment quan en Santi li va presentar la Sònia, amb la que s'havia casat dos anys abans. Va ser dolorós, quan se'ls va trobar al llit.

En Quico era a la porta del seu establiment.

—Què s'hi cou Santi?
—Un grapat de pintures s'hi couen... faries bé en tancar la porta. Aviat no es podrà estar aquí dintre.
—Et puc posar alguna cosa?
—Cony! Encara no he esmorzat... Un cafè ben carregat.
—I... un entrepà?
—Sí, de formatge.
—D'acord.

El telèfon sonà immediatament, era un whatsapp.

"El foc pot ser atractiu... i també molt productiu... Cal veure les subhastes..."

—Subhastes?... Subhasss... Quico!, tens un diari?

—Sobre d'aquella taula.

Santi cercà la secció Art, Galeries... Subhastes. En el marge del mateix diari, apuntà un parell d'adreces i, estripant-lo, les guardà a la butxaca.

Aquella mateixa tarda hi havia una subhasta, en una de les galeries més importants de la ciutat. Després de canviar-se la samarreta per una camisa, ja que considerava que estaria més presentable, s'encaminà cap al centre de la ciutat.

El "Guia" de la subhasta va picar amb la massa un parell de vegades, i donà pas a la sessió.

Una figureta, un gerro de porcellana autèntic xinès, segons deia el catàleg. Els objectes s'anaven succeint un darrere l'altre. La vista dels assistents no l'hi va suggerir res. Gent normal, amb un cert potencial econòmic, que anaven aixecant una cartolina numerada.

—Adjudicat al número 25...

Res d'interessant per en Santi, que hauria preferit estar assegut a la taula de qualsevol bar, assaborint una cervesa ben fresca.

D'una porta lateral va sortir aquella dona, vestida de negre, elegant, sofisticada... Guants llargs de blonda. Un dels ajudants de la galeria es dirigia a ella amb posició servil.

Ja ni va caldre que consultés la fotografia del telèfon. Era Ella! Potser se l'hi hauria arreglat el dia, si podia desxifrar qui era aquella dona. Li podria simplificar molt la feina, encara que l'hi quedessin moltes incògnites obertes. La primera i més principal era poder esbrinar el paper que hi jugava... Qui la volgués vigilar... amb quines intencions ho feia? Quin objecte tenia el fet de vigilar-la?

Continuarà.

Jordi Bas 'Gorka'. 2018.