Il y a des moments doublement mélancoliques et mystérieux, où notre esprit semble éclairé à la fois par le soleil qui se couche et par la lune qui se lève.
Victor Hugo
|
Assegut en el penyal,
davant la infinitat del mar,
el Sol cau en l’horitzó.
Tenyint el cel
de roig intens.
Sobre la línia llunyana,
el vaixell negre i misteriós
solca les ones,
retallat en el sol vermell,
d’infinit.
Omplen el cel rogenc,
criatures canviants,
mentre el misteriós vaixell
de l’oblit, solca l’horitzó.
Indiferent.
Tot emportant-se,
amb ell,
estimats records,
volguts
en el temps.
Vers l’infinit.
Misteriós destí.
Enfonsant-los amb
majestuosa força,
en l’oblit.
Entre cel i mar
solcant les ones,
en el negre vaixell,
es perd l’esperança
de retrobament.
Més a prop,
entre les roges aigües
i escuma trencada,
ombres de veles tenyides,
creix l’esperança.
Cada cop més possible
de nous horitzons,
de colors,
de llum blanca
i d’esperança.
Misteriosa lluna blanca,
senyora de la nit,
marques camí,
de plata i escuma blanca
retornant el destí.
Vers el penyal altiu,
misteriós refugi,
de dolces esperances
d’amors amagats,
de suau brogit.
© Gorka Bas
