EL SALT DE LA NINA
El dia era bo. El sol treia el nas per darrere del cim de la muntanya fent cas omís dels núvols feixucs que envoltaven més enllà de l'horitzó.
Havia sortit ben aviat de la masia on m'hostatjava, en Pink m'havia mirat amb cara de pensar "On va tan d'hora aquest home", però, de seguida, fent un saltiró de satisfacció es va posar al meu costat, tot remenant la cua de content. A en Pink li agradava sortir per aquells camins de muntanya, córrer darrere un saltamartí o posar-se a l'aguait de la presència d'una simple sargantana que deixava, després d'haver-la bordat un parell de vegades.
Havia sortit ben aviat de la masia on m'hostatjava, en Pink m'havia mirat amb cara de pensar "On va tan d'hora aquest home", però, de seguida, fent un saltiró de satisfacció es va posar al meu costat, tot remenant la cua de content. A en Pink li agradava sortir per aquells camins de muntanya, córrer darrere un saltamartí o posar-se a l'aguait de la presència d'una simple sargantana que deixava, després d'haver-la bordat un parell de vegades.
—Pink! Calla, que despertaràs a tots els habitants del bosc.
Com si endevinés els qui eren aquells habitants, deixava de bordar tot seguit i es posava atent, tot aixecant la pota del davant i mantenint estirada, de manera quasi incomprensible, la cua.
El camí era costerut, i les gotes de suor no van trigar a fer acte de presència. El bastó que portava a manera de bordó, m'ajudava a seguir dret al camí. Una cançó, gaudint de les muntanyes, m'omplí el cap alhora que, records cofois i altres que no n'eren tant, venien imperiosament de lluny.
Recordava que una gran pedra em donaria ocasió de descansar aquelles cames adolorides. Ja no era capaç de fer grans caminades, malgrat que l'esperit i les ganes no em faltaven. Aquella antiga ferida de guerra, m'havia contrariat les meves ganes d'anar més enllà.
Com si endevinés els qui eren aquells habitants, deixava de bordar tot seguit i es posava atent, tot aixecant la pota del davant i mantenint estirada, de manera quasi incomprensible, la cua.
El camí era costerut, i les gotes de suor no van trigar a fer acte de presència. El bastó que portava a manera de bordó, m'ajudava a seguir dret al camí. Una cançó, gaudint de les muntanyes, m'omplí el cap alhora que, records cofois i altres que no n'eren tant, venien imperiosament de lluny.
Recordava que una gran pedra em donaria ocasió de descansar aquelles cames adolorides. Ja no era capaç de fer grans caminades, malgrat que l'esperit i les ganes no em faltaven. Aquella antiga ferida de guerra, m'havia contrariat les meves ganes d'anar més enllà.
L'horitzó se'm presentà amb tota la immensa bellesa. Des d'aquell pujol quedava palès la diversitat d'un país... Els pujols propers, coberts de pins i alzines, eren el preludi d'aquell segon terme grisós, en què el pi roig, entre boires, amagava la vida d'espais que segellaven el paisatge per davant del riu que serpentejava des del darrere del pujol del Roc Negre, fins a perdre's en la plana abans del salt definitiu de la Nina.
Vaig conèixer la Nina molts anys abans. Amb ella saltàvem i rèiem cofois, sempre esperant retrobar-nos durant la propera celebració de les festes dels dos pobles. Jo esperava amb delit aquells dies, de bell antuvi pel retrobament amb els amics que formàvem un verdader grup d'aventurers, d'exploradors de llocs desconeguts i inesperats i, pel que era més important, el meu retrobament amb la Nina...
Era bonica la Nina. Semblava tal com manifestava el nom... Una nina de porcellana.
Vaig conèixer la Nina molts anys abans. Amb ella saltàvem i rèiem cofois, sempre esperant retrobar-nos durant la propera celebració de les festes dels dos pobles. Jo esperava amb delit aquells dies, de bell antuvi pel retrobament amb els amics que formàvem un verdader grup d'aventurers, d'exploradors de llocs desconeguts i inesperats i, pel que era més important, el meu retrobament amb la Nina...
Era bonica la Nina. Semblava tal com manifestava el nom... Una nina de porcellana.
Aquell dia arribaren els soldats. Ningú els havia demanat que vinguessin, però van fer acte de presència "Cumplimos órdenes" van dir, omplint el poble.
Tampoc varen dir als altres soldats, que vinguessin... també, parlaven idiomes diferents. No s'entenien entre ells, però les armes que portaven a les mans sí. Elles si parlaven el mateix idioma. Un idioma de mort i de por, amb sorolls semblants com un mateix idioma.
Va ser per sorpresa. Què eren aquells sorolls tan forts que se sentien al lluny?
—Estan eixamplant la carretera. —Però, de seguida, vam veure a la gent esporuguida, refugiant-se, pels racons que formaven les cases.
—Nois, fugiu del carrer! Amagueu-vos! Soldats!
Soldats! Allò era una cosa nova.
—Anem allà...! Ho podrem veure millor!
—A mi, em fa por —em va dir la Nina.
—No, mireu, mireu...! Porten armes!
Tampoc varen dir als altres soldats, que vinguessin... també, parlaven idiomes diferents. No s'entenien entre ells, però les armes que portaven a les mans sí. Elles si parlaven el mateix idioma. Un idioma de mort i de por, amb sorolls semblants com un mateix idioma.
Va ser per sorpresa. Què eren aquells sorolls tan forts que se sentien al lluny?
—Estan eixamplant la carretera. —Però, de seguida, vam veure a la gent esporuguida, refugiant-se, pels racons que formaven les cases.
—Nois, fugiu del carrer! Amagueu-vos! Soldats!
Soldats! Allò era una cosa nova.
—Anem allà...! Ho podrem veure millor!
—A mi, em fa por —em va dir la Nina.
—No, mireu, mireu...! Porten armes!
—Escopetes!—Va dir en Palau alhora que una força desconeguda, arribada del lluny, el feia caure a terra.
Tots ens vam ajupir. Allò no era un joc! En Palau restava allà. A terra. Immòbil. Una cama mal torçada, una ma aixecada com si volgués senyalar aquell cel roig de mort.
Aquella casa no va ser prou per guardar-nos. Ben aviat s'acostaren aquells soldats, les seves armes dirigien la seva guaita vers nosaltres, que ens hi arraulíem, sense atrevir-nos a moure'ns.
En Toni, somreia. En Toni tenia una facilitat extrema per somriure's de tot, A vegades ens burlàvem d'ell per aquell motiu, però a la vegada tots acabàvem rient. Ell va ser el següent que va quedar estirat a terra, mostrant-nos com aquella sang vermella del nostre amic, no era motiu de riure.
La Nina s'arrapà a mi.
—Tinc por!A dos d'aquells soldats no els devia agradar que la Nina s'agafés a mi i la van agafar pels braços i se la varen emportar. Recordo la mirada del soldat, era un noi, potser com jo mateix. Recordo com si fos avui el fred que vaig sentir a la cama i com després, aquell fred es va convertir en foguera.
Vaig veure com se l'enduien, sense miraments. Ella, cridant espantada i plorosa.
Un altre tret s'incrustà a l'os de la meva cama... Sols em quedà la visió d'ella... Emportant-se-la els soldats, arrossegant-la.
No va ser fins mesos després, que m'hi vaig trobar, en dos llits de l'improvisat hospital de campanya, amb el Josep.
Tots ens vam ajupir. Allò no era un joc! En Palau restava allà. A terra. Immòbil. Una cama mal torçada, una ma aixecada com si volgués senyalar aquell cel roig de mort.
Aquella casa no va ser prou per guardar-nos. Ben aviat s'acostaren aquells soldats, les seves armes dirigien la seva guaita vers nosaltres, que ens hi arraulíem, sense atrevir-nos a moure'ns.
En Toni, somreia. En Toni tenia una facilitat extrema per somriure's de tot, A vegades ens burlàvem d'ell per aquell motiu, però a la vegada tots acabàvem rient. Ell va ser el següent que va quedar estirat a terra, mostrant-nos com aquella sang vermella del nostre amic, no era motiu de riure.
La Nina s'arrapà a mi.
—Tinc por!A dos d'aquells soldats no els devia agradar que la Nina s'agafés a mi i la van agafar pels braços i se la varen emportar. Recordo la mirada del soldat, era un noi, potser com jo mateix. Recordo com si fos avui el fred que vaig sentir a la cama i com després, aquell fred es va convertir en foguera.
Vaig veure com se l'enduien, sense miraments. Ella, cridant espantada i plorosa.
Un altre tret s'incrustà a l'os de la meva cama... Sols em quedà la visió d'ella... Emportant-se-la els soldats, arrossegant-la.
No va ser fins mesos després, que m'hi vaig trobar, en dos llits de l'improvisat hospital de campanya, amb el Josep.
Ell havia aconseguit amagar-se i, amb desig de venjança, els va seguir. Amb llàgrimes als ulls, m'explicà com fent cas omís dels precs de la Nina, l'hi van treure els vestits i la van violar repetidament i, fent-la pujar sobre el Roc Negre, a la punta on les aigües començaven la seva davallada cap al fons de l'abisme, en caiguda lliure.
—Allà, apostats a la vorera i en terreny segur, feien punteria fins a fer-la caure ensangonada.
—Allà, apostats a la vorera i en terreny segur, feien punteria fins a fer-la caure ensangonada.
La meva vista anava enllà, vers aquell indret llunyà. Em semblava veure la Nina rebent aquells trets, i precipitant-se vers el gorg. En aquest punt del meu record, les llàgrimes corrent rostre avall, es precipitava a terra. Després del penós record quedava callat i els ulls forçats per arribar a veure la punta d'aquell roc negre.
Com si fos ara
Nina de cara blanca
Estimat record.
Com si fos ara
Nina de cara blanca
Estimat record.
® Gorka Bas, 2018
