CIUTAT

Fanals,

llums groguenques,

racons incerts.

Pedres

negres i grises,

llum i foscor.

Ciutat

vora el mar.

 Plena i deserta.

 

Ciutat

inquieta,

desafiant.

Muntanya,
mar i cel
t’envolten.

Dintre,

cridòria de gent,

indiferent.

Gorka Bas

La casa perduda

Era extraordinari.

L'extens jardí que vorejava la casa. Els prats que s'estenien, plens de flors. El cantar del ocells que, ràpids, s'hi acostaven i s'hi allunyaven darrere dels més diversificats, i per el simple mortal, invisibles insectes voladors.

Mes enllà, l'extensió dels camps de blat donant al terreny aquell color groc que el caracteritzava. Pel polsós camí, que li feia vora, avançava, a mig trot damunt del seu cavall blanc, la Mireia.

M'agradava la Mireia, amb la seva cabellera rosa, voleiant al vent. Era una estampa que difícilment es pot oblidar, encara que sigui en el llarg del temps.

I això és el que ha passat. Un temps molt llarg. Segurament massa llarg per retornar, el paisatge i les persones.

Mai m'hauria pensat que, aquell juliol, canviaria de tal manera les nostres vides. No només pel fet que jo partia cap a altres viaranys, si no per les circumstàncies que havien portat a que, inexorablement, arribessin aquests per desfer aquell futur que albirava tant desitjat.

Què se m’havia perdut en aquella terra estranya?

—La veu crida guerra!

—Quina veu? Quina guerra?

Cares tristes dels que havíem deixat tantes coses boniques. Cares rialleres, dels que s’ho creien. Tots amuntegats, en el vagó de tren, cantant cançons d'enyorança uns, altres amb desitjos d'aventura.

Pors, enyors, crits, silencis, plors.

Retorn sense el groc de les espigues. Terra cremada, sense ocells, sense vida, sense camí polsós... Sense la Mireia, amb el seu cavall blanc. La cabellera potser ja no seria rosa.

Deixo la crossa repenjada en un tros de paret. Avui em fa mal la ferida. Quina? La cama? L'ànima?
                     

^® Gorka Bas

MOMENTS

Il y a des moments doublement mélancoliques et mystérieux, où notre esprit semble éclairé à la fois par le soleil qui se couche et par la lune qui se lève. Victor Hugo

Assegut en el penyal,
davant la infinitat del mar,
el Sol cau en l’horitzó.
Tenyint el cel
de roig intens.

Sobre la línia llunyana,
el vaixell negre i misteriós
solca les ones,
retallat en el sol vermell,
d’infinit.

Omplen el cel rogenc,
criatures canviants,
mentre el misteriós vaixell
de l’oblit, solca l’horitzó.
Indiferent.

Tot emportant-se,
amb ell,
estimats records,
volguts
en el temps.

Vers l’infinit.
Misteriós destí.
Enfonsant-los amb
majestuosa força,
en l’oblit.

Entre cel i mar
solcant les ones,
en el negre vaixell,
es perd l’esperança
de retrobament.

Més a prop,
entre les roges aigües
i escuma trencada,
ombres de veles tenyides,
creix l’esperança.

Cada cop més possible
de nous horitzons,
de colors,
de llum blanca
i d’esperança.

Misteriosa lluna blanca,
senyora de la nit,
marques camí,
de plata i escuma blanca
retornant el destí.

Vers el penyal altiu,
misteriós refugi,
de dolces esperances
d’amors amagats,
de suau brogit.

                                             © Gorka Bas

PARAULES

Les teves

paraules,

omplint-me                        

            el cor.

Les sento

llunyanes,

com retalls

sonors.

Són enllà,

serenes,

paraules

d’amor.

Més enllà

de tu,

com retalls

de cel.

De cop,

properes

com un

clam de goig.

L’impuls

ferreny,

del braç

que estreny.

Llavis

propers,

necessitat

punyent.

Bes suau,

intens,

abraçada,

sentiment.

Paraules

serenes,

cor

amatent.

                                         ^© Gorka Bas

Un dia vaig volar

Feia mesos que m’havia dit:

— Un dia, vine, que farem un vol.

Mai tan ben dita l’expressió.

En Miquel era professor de vol, a més de cosí meu, i mecànic de cotxes.

Era un matí de diumenge d'un mes de maig.

Em tremolaven les cames, i tenia el cor encongit, quan pujava els graons de l'escala que m'enfilava a l'avioneta.

Aeroport d'Òdena, Igualada.

Ell, em va ajustar les corretges.

— Com estàs? –Em va preguntar...

— Bé.

Potser aquell “bé”, no devia sonar gaire convincent.

— No tinguis por, home!

Amb aquestes paraules, va iniciar l'acceleració per la pista. 

Moments després, sols el brunzit del motor.

Cel..., muntanyes...

Per sobre nostre, un voltor.

La ciutat, cada cop més lluny.

— Baixaré una mica... Mira!, Montserrat...

Què estrany és tot, des d'aquella alçada. Els camps..., el riu..., les muntanyes..., aquella masia.

Colors verd, marró, gris, mil colors, cel, núvols llunyans.

Jo, amb unes ganes boges, de riure i plorar a la vegada. Com embriac de sensacions que s'haguessin apoderat de mi.

— Crida! T'anirà be! — Vaig sentir que em deia. I hi vaig comprendre que tenia raó.

Vaig cridar, fort, ben fort. Tan fort com vaig poder.

Després, silenci. Sols el soroll monòton del motor, que et lliga amb tot allò que has deixat a terra.

La resta, com un buit immens.

Un buit en el que restes immers en la teva embriaguesa i hi vaig comprendre en Miquel.

Vaig comprendre com se sentia, allà a dalt.

Vaig comprendre el seu delit de volar.

Miquel Gener va morir, cinc anys més tard. Fent allò que més estimava. Volar.

                                                                  ^© Gorka Bas