Érem en aquella petita platja, que es formava en el gorg del pont, a l'altre cantó del salt del mateix nom. L'antic pont. Uns deien romànic, altres el feien més proper en el temps. Era alt, massa alt per algú que hi havia de passar diàriament per anar d'un poble a l'altre. Per aquesta raó els habitants del lloc utilitzaven el pont Nou, l'únic lloc on els cotxes, tractors i altres vehicles podien passar, estalviant-se donar la volta a mitja comarca.
Per aquesta raó, l'indret va esdevenir un lloc perfecte, tranquil i solitari que sols aquells que havien gaudit alguna vegada d'aquesta tranquil·litat el prenia com a referent.
Jo havia arribat al poble dos dies abans. Passaria allà, tot aquell mes. El pare tornaria a la ciutat, ja que no tenia vacances, jo m'hi quedaria amb ma mare i ma germana petita.
M'hauria estimat més de colònies, com el meu amic de l'escola, en Guiu. Sempre en parlava d'allò més bé. Jo, en canvi, em sentia ben poca cosa quan el setembre ens retrobàvem.
Era en aquest context que vaig començar a inventar-me històries, "Aventis"... com en dèiem. En les que en sortia força ben parat, de protagonista. Estava fart que en Guiu em fes dentetes, amb les seves aventures dels campaments als quals anava.
En el poble havíem fet un grupet entre els que arribaven, com jo, de la ciutat a passar l'estiu i els del poble. En Pere i en Pau, germans bessons, fills de l'hostal, l'únic que hi havia en el poble, la Gemma, filla de la carnissera. I els de fora, jo mateix, en Salva, la Montse i la seva germana petita, la Laura. La meva germaneta Alícia era encara massa petita per poder-nos seguir amb la bici i, normalment, es quedava a la vora de casa jugant amb dos o tres petitons com ella al costat de la mare.
No fèiem res més que anar tot el dia en bicicleta, amunt i avall del poble... cap a la font del Broc Llarg, cap al gorg del Pont Vell o a l'anomenat, pomposament, camp de futbol, que no era més que una feixa de terreny que havien aplanat, hi van posar unes porteries que s'havien tret de no sé on, i que es va inaugurar un any per la festa major, amb un partit contra els del poble veí.
El poble veí... No ens enteníem gaire amb els nois del poble veí... En Gerard era un pocapena mastodòntic amb més poc cervell que un conill.
Ara, amb la perspectiva del temps, ja no en diria tantes bestieses. En el fons era un bon xicot, el que passava és que havies d'anar molt al fons, per descobrir-lo. Si anem a esbrinar actualment el que ens passava entre el Gerard i jo, es deia Gemma, de trenes d'or com les espigues amb uns ulls blaus que m'encantaven... Per aquell temps jo n'estava, de la filla de la carnisseria, aquell fet m'estimulava en el desig de pujar al poble a l'estiu, i forçar a vegades als pares, de fer servir més, la casa que hi teníem.
Era ben al contrari el cas d'en Gerard. Era fill d'una masia de l'altre poble i es movia per tots aquells indrets com si en fos el propietari. A més, acostumat a portar el petit tractor de la masia, era un atractiu afegit per a les noies de tretze, catorze anys.
Aquell matí érem en aquella petita platja de sorra que es formava a la vora del petit llac en el costat contrari del salt que n'era l'origen.
Aquell era un lloc especialment atractiu per a nosaltres, era un lloc que ens l'havíem fet propi. Allà ens sentíem allunyats de la gent gran, allà ens podíem banyar. Sense fer cas dels prejudicis que es tenien i les prohibicions, que tots havíem patit.
—No aneu al gorg..., és perillós... –era la recomanació més escoltada en tot l'estiu.
Per aquesta raó, era de per si, una aventura per a nosaltres. A vegades ens quedàvem hores a la petita platja. Allà m'esplaiava, amb les meves històries. Era extraordinària aquella sensació, veure a la Gemma corpresa amb la meva historia, i els bessons que repetien:
—Més, més...
O a la petita demanant —I que va passar llavors?
A vegades la feina era trobar la continuïtat en aquell. "Què va passar llavors"? Però, d'una manera o d'una altra sempre me'n sortia airós, i tots contents, per la història en què sempre en sortíem vencedors.
Tot havia anat perfecte en aquell matí, de sol brillant, i calor insuportable.
La història era sobre uns nens que es divertien al costat d'un llac. Era un llac perillós, tots ho deien. Semblava que hi havia un xuclador que t'empenyia cap al fons, d'on ja no en podies sortir més, com a llegenda estava molt bé, però ningú havia vist mai un xuclador en aquell lloc, sens dubte era una història que s'havien inventat els grans per evitar que els nens del poble en fessin alguna de grossa.
La historia s'acabava un xic avorrida, ho reconec, doncs pensant amb els més petits no volia espantar-los.
—I què va passar llavors?
—No res. Els nens van fer cas als pares, quan els cridaven per dinar.
—Uns cagats! —Va dir en Salva.
—Doncs a mi no m'espantaria de banyar-me en aquell llac —va comentar en Pere.
—Ens hi podríem banyar! —Va exclamar en Pau.
—Vols dir... Ara?... De veritat?... Aquí?...—Va intervenir la Gemma— Jo no porto banyador.
—No hi fa res! Ningú en porta i a més no ens pot veure ningú —insistí en Pau.
—Va! Jo m'hi llenço! —va continuar en Pau— Què? Salva... ens hi tirem?
—Pau... que després el pare...—va dir el seu germà bessó.
Jo vaig ser el més reticent en entrar a l'aigua. Em sentia culpable per haver engegat una història sense final. Mentre pensava que no estava bé... m'anava traient la roba, no volia ser titllat de poruc.
La mateixa Gemma ja s'havia llençat a l'aigua i, evidentment, jo no podia ser menys, Que diria ella? Altrament, la Montse i la seva germana petita Laura, es van quedar a la vorera, remullant-se els peus, i cercant pedres boniques.
Va ser estrany, jo no havia vist res però de cop la Gemma, va exclamar.
—En Salva!... No se'l veu per enlloc.
—Si jo l'he vist allà vora de l'arbre, m'ha aixecat la mà per saludar.
Estava inquiet, vaig fer per acostar-me cap a l'arbre. Si en Salva volia fer una broma... no era gens oportú.
—Eh! En Salva ens crida —va dir en Pau, posant-se a nedar en aquella direcció.—Jo no l'he vist ni l'he sentit cridar —va dir la Gemma.
—Pau! Pere! No aneu cap allà... —vaig cridar amb tota la força que vaig poder.
El braç d'en Salva va tornar a sortir estirat, com si demanés auxili o així m'ho va semblar. En Pere es va frenar de cop.
—Pau no vinguis cap aquí!
—Què passa? —va exclamar la Gemma arribant a la seva alçada.
—Alguna cosa m'ha passat fregant les cames —va dir ell, mig espantat.
—Aquest és el lloc més fondo —vaig exclamar.— Retirem-nos.
—I en Salva?
—Vosaltres retireu-vos tots! —vaig dir, fent servir el to d'autoritat que em donava ser més gran.— Millor que sortiu de l'aigua.
—I en Salva?
—Jo aniré a veure...
—T'acompanyo! —va dir la Gemma començant a nedar en aquella direcció.
—Gemma! No! Espera...Ni cas!. La Gemma a vegades també era del morro fort. Fent una petita aturada al meu costat, es llençà de cop i volta darrere d'on havia desaparegut en Salva.
I val a dir que, no per ganes, però si per sentit de responsabilitat, jo m'hi vaig llençar darrere.
De cop i volta l'aigua en aquell curt espai es va tornar viva, com si quelcom des del fons fes anar una batedora.
Què havia produït aquell enrariment de l'aigua?
Què havia fregat el turmell del Pau?
Hi havia alguna bèstia misteriosa?
