El pont vell (3)

Continua de: El pont vell (2a part)

Era curiós, semblava que el temps no corria en aquell lloc. Sempre la mateixa llum. Vam poder veure altres sers més enllà. En coves... en el que semblaven espadats d'aquell mar encalmat, silenciós, en què no es produïen onades. I l'aigua era permanentment calenta.
Vaig pensar en aquell llibre que havia llegit recentment, El centre de la terra, d'en Jules Verne.
Vam nadar plegats amb aquells éssers. Ells ens van ensenyar a pescar amb la boca. I menjar, tot nedant, engolint la pressa. El primer peix, que vaig mastegar em va semblar un desastre... el sentia viu dintre meu. Al contrari de la Gemma, que semblava llepar-se els dits si haguéssim tingut dits per llepar

Dintre d'aquell mar podíem baixar cap al fons, i pujar a la superfície, sense cap problema.
Semblava que aquella nova pell que havíem adquirit, ens protegia de sobrepressions en aquells fons tan extraordinaris pels que ens portaven. Allà, hi circulaven altres espècies, semblants al que podríem dir-ne balenes, pingüins, encara que l'aparença els feia diferents del que teníem conegut per les fotografies de llibres i revistes, dels mars oceànics.
El temps no es palpava, podia fer una eternitat que érem en aquella dimensió.
La força del pensament anava modificant les nostres àrees d'enteniment.
Érem estirats a la sorra, quan en Salva ens mirà de fit a fit.

—Què s'haurà fet de la Montse i la petita Laura?
—Qui és la Montse? —va exclamar la Gemma.
—Gemma... no recordes res?
—Recordo que en un temps llunyà teníem uns amics que es deien Pere i Pau.
—I jo, tenia una germaneta —vaig exclamar.
—Que es deia Laura! —va fer de cop i volta la Gemma.
A partir d'aquell moment vaig fer un veritable esforç per recordar... Els tres en vam parlar sovint, érem ben conscients que, possiblement, havíem passat en una altra dimensió.
—No és bo que ens hi conformem —va dir en Salva
—Hem de veure com en podem sortir... Tornar... Recordo un cel blau, recordo una verdor...

—Arbres... en dèiem arbres.
—Si, però tal com som ara, l'únic que passaria, si sortíssim a la nostra pròpia dimensió, seríem cosits a trets... o ens agafarien per tancar-nos en una fira, o un parc d'atraccions.
Aquesta perspectiva ens tenia verdaderament enfonsats i, cada cop, més allunyats dels nostres nous amics però més convençuts que mai podríem deixar aquell lloc.
—Sabem el que esteu pensant —va dir en aquella ocasió l'ésser principal d'aquella família—. Sens dubte deveu pensar en com es pot tornar al vostre món...
—Sí... Hi pot haver alguna manera?
—Podeu esperar el reflux del Verwerk.
—Què és això?

—De la mateixa manera que vàreu ser transportats fins aquí. Periòdicament es produeix el fenomen contrari, un reflux d'aigua del nostre mar, és llençat pel camí de Verwerk. La naturalesa és sàvia, i el Verwerk és una manera d'equilibrar la temperatura, a vegades excessiva, del nostre món.
A partir d'aquella conversa sols estàvem aspectants...
—Com es pot notar aquest reflux que ens podria tornar a l'exterior?
—No ho sabem mai, fins que se sent...
—Però se sent, què...?
—No t'ho puc dir, es pot sentir a la pell, no hi ha cap definició que ens dugui a pensar que el reflux és allà.

Per aquesta raó procuràvem estar sempre en el lloc on havíem arribat en aquell món.

—Sempre, un o altre ha d'estar en aquest lloc.
Les incursions cap al fons d'aquell oceà per cercar aliment, havíem de limitar-les. A vegades era en Salva, a vegades la Gemma o jo mateix qui ens veiem privats de moure'ns. Els altres apareixien periòdicament amb un peix subjecte a la boca, per alimentar al que s'havia quedat de guàrdia.
No sé quant de temps vam estar en aquesta espera, ja que el temps no contava, en aquest món.
La Gemma era de guàrdia...
—Què et passa? —vaig dir arribant al seu costat.
—No ho sé... sembla com si tot el cos em tremoles. Pot ser el flux?
Sortosament en Salva va arribar al nostre costat amb el peix cuetejant a la boca.
No hi va haver cap mena d'avís previ. Sols aquella sensació del fet que el cos vibrava i les membranes, que ens havien sortit entre els dits, semblaven voler separar-se de la pell. Era dolorós! Sentíem dolor després de tant de temps d'estar en aquell indret... Sentíem dolor!

Vaig sentir la mà mig palmejada de la Gemma que m'agafava la meva i, tot seguit, com si algú esperés aquest fet, ens vam sentir impel·lits per una força cap amunt. L'última visió que vaig tenir d'aquell món va ser la llum llunyana de la volta i en Salva que se situava darrere nostra.
Em faltava l'aire. Potser volia dir que tornàvem a ser nosaltres mateixos... va ser un moment d'angoixa. Sentia la mà de la Gemma que premia la meva cada cop més fort. Tota la meva finalitat era evitar que fos engolida, per aquell enorme xuclador en el qual havíem començat a donar voltes, però del que semblava impossible lliurar-nos-en. De cop, m'hi vaig sentir agafat pel peu com si algú m'empenyés perquè pogués tenir la força suficient per apartar-me de l'ull d'aquell embut malèfic.
Ja no sé el que em va passar més, sols que els nostres cossos estaven estirats en la sorra de la petita platja que formava el riu.
En Pau estava intentant fer-me la respiració boca a boca, mentre en Pere semblava fer el mateix amb la Gemma, mentre de reüll veia la Montse i la petita Laura, mirant atònites el cos d'en Salva, que semblava inanimat.

No sé el temps que vam estar estirats a la petita platja. El cert era que el cansament s'havia apoderat del meu cos. Amb els ulls tancats vaig sentir la Montse i els bessons.
—Amb aquest parell sembla que no els hi ha passat res. En Salva... és estrany. Té un turmell molt estrany, i sembla que no torna en si.
—Haurem d'avisar al poble.
Trobant-me millor m'hi vaig acostar. En Salva tenia el turmell amb una pell molt estranya, de color gris, i el peu amb unes petites membranes entre els dits. Per altra cosa, tot semblava normal, com no podia ser d'altra manera. Un xuclador ens havia donat un bon ensurt. Havíem de donar la raó a la gent gran del poble quant deia que el lloc era perillós, que hi havia un xuclador que et podia donar un bon ensurt.
Ens vam vestir. Tot seguit, no teníem ganes d'estar en aquell lloc ni un minut més. L'únic que em preocupava era el turmell d'en Salva. Una pell que semblava molt especial, dura i llisa i d'un color gris, a més entre els dits el que podria semblar amb una certa imaginació unes petites membranes, com els gripaus... o...

Continuarà...