Després dels anys en què el record és inexistent, retrobo aquells temps, retrobo la colla del poble... les anades i vingudes amb bicicleta per aquells camins. Recordo, les anades al llac, al pont després em retrobo amb el buit.
Ara que sóc gran, sento la llum del record. Sempre que vaig al poble cerco un moment per estar a soles, assegut en la petita platja. Amb el neguit per desxifrar aquell buit en els records. Veig com si estiguéssim allà tota la colla, malgrat que cada un de nosaltres hi estiguem diferents de com érem.
Mai vam tornar a parlar dels camins de Verwerkes, ni tan sols quan en Salva en treure's les sabates i mitjons que portava permanentment, l'hi va quedar a la vista, aquell peu deformat. Gris. Amb allò que s'apunten com petites membranes. Mai, ni tan sols ell mateix, havia sabut explicar, el que l'hi havia passat en aquell peu.
—No! No és defecte de naixement —deia...— Va una mica coix, però allò no l'afecta en la seva vida, ni en el seu matrimoni amb la Gemma.
S'ha quedat al poble i, entre els dos, porten amb notable èxit la carnisseria. A la Gemma l'hi agradaria més una peixateria. Sempre deia que no s'explicava aquell fet. De petita, el peix, fins i tot, la feia vomitar, com solia dir la seva mare...
Però, és lloc de muntanya i s'ha de continuar vivint. De totes maneres a tots admira la seva facilitat en capturar les truites del riu, amb les mans.
En Pau segueix portant la fonda, mentre que amb el Pere, ens veiem sovint a la ciutat, especialment quant vull anar a un bon restaurant. Hi vaig a veure'l, no tinc excusa.
No obstant aquella expressió dels camins de Verwerkes, em martelleja el cap, sense poder-l'hi trobar el significat.
S'ha quedat al poble i, entre els dos, porten amb notable èxit la carnisseria. A la Gemma l'hi agradaria més una peixateria. Sempre deia que no s'explicava aquell fet. De petita, el peix, fins i tot, la feia vomitar, com solia dir la seva mare...
Però, és lloc de muntanya i s'ha de continuar vivint. De totes maneres a tots admira la seva facilitat en capturar les truites del riu, amb les mans.
En Pau segueix portant la fonda, mentre que amb el Pere, ens veiem sovint a la ciutat, especialment quant vull anar a un bon restaurant. Hi vaig a veure'l, no tinc excusa.
No obstant aquella expressió dels camins de Verwerkes, em martelleja el cap, sense poder-l'hi trobar el significat.
© Gorka Bas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada