Continua d'El pont vell (1a. part).
Conscient de la meva responsabilitat, vaig llençar-me darrere procurant forçar la braçada. Ja arribava a poder-la agafar quan, davant meu, sense que pogués veure res va desaparèixer dins l'aigua. Sols quan vaig arribar a l'alçada per poder-l'hi agafar una mà, que alçava com cercant ajut vaig comprendre. Hi havia quelcom que ens estirava inexorablement i amb força, cap al fons.
L'aigua, cada cop, semblava més espessa i anava perdent la poca llum que filtrava de la superfície.
Em faltava l'aire... Encara podia veure, davant meu, les mans aixecades de la Gemma com demanant que algú les hi agafés.
Però jo no hi podia arribar. Em sentia amb les cames travades... estirat cap al fons, on la foscor era total. I la força d'allò que m'engolia era més forta. Semblava estar passant per una canonada d'aigua perquè poc abans d'haver perdut el sentit, em vaig veure impel·lit cap al buit. Era una sensació... com si estigués caient per un brollador interminable.
Aquella sensació em va durar... Després d'una breu pausa que vaig tenir per agafar aire, el meu cos va ser envoltat, per un líquid llefiscós que em feia surar cap a la superfície.
Vaig voler nedar però el meu cap no podia coordinar un mínim de moviments. Em vaig sentir llençat, arrossegat a una sorra gruixuda... estranya, que semblava clavar-se a la pell, com ganivets.
Per fi, aquella sensació es va acabar, com si aquella força que m'empenyia i arrossegava a la vegada, hagués arribat al seu fi.
Ja no sentia res.
Quant temps vaig estar allà? Encara, a hores d'ara, no ho sabria dir. Sols puc assegurar que aquella sensació de sorra, clavant-se com ganivets a la pell, havia deixat pas a un cert benestar. Podia obrir els ulls, la volta que s'obria sobre meu, era immensa, grans estalactites i estalagmites. Eren com columnes d'aquella volta immensa.
Vaig poder mirar al meu voltant. Allà estava la Gemma, estirada al meu costat, amb els ulls tancats.
—Gemma! Gemma! Contesta!
—No et preocupis, ja tornarà en si.
—Salva? Ets tu?
—Tant he canviat que no em reconeixes? El viatge ha estat un xic massa llarg.
—On som...?, i aquesta pell que t'ha sortit... ets tu realment?
—Són moltes preguntes seguides. En primer lloc puc dir que sí, sóc jo, en Salva. En segon lloc, sols puc dir, que no sé on som. Si fóssim a l'espai, diria que hem passat pel que els astronautes en diuen un ull de cuc...
—Una altra dimensió?
—Ui! Qui sou? —Va dir el cos de la Gemma que començava a estar cobert com d'unes petites escates de color grises— Parleu... us puc entendre, però... qui sou?
—Estem una mica canviats. Jo sóc en Salva, i ell... ja no el reconeixes ni per aquest perfil de cara que encara se l'hi endevina...?
—Però què ha passat? On som? —deia, repetint-se constantment, tot mirant-se les mans i les cames—En què ens estem transformant?
—En peixos? —vaig dir.
—No, ben bé... veniu... Arribar el primer, em dóna un cert avantatge, he pogut mirar una mica per aquí. Us presento a uns bons amics... Ells ens han salvat.
Podia constatar que eren uns éssers estranys. En certa manera, el seu cap recordava un ocell, potser un dofí...
Per fi, aquella sensació es va acabar, com si aquella força que m'empenyia i arrossegava a la vegada, hagués arribat al seu fi.
Ja no sentia res.
Quant temps vaig estar allà? Encara, a hores d'ara, no ho sabria dir. Sols puc assegurar que aquella sensació de sorra, clavant-se com ganivets a la pell, havia deixat pas a un cert benestar. Podia obrir els ulls, la volta que s'obria sobre meu, era immensa, grans estalactites i estalagmites. Eren com columnes d'aquella volta immensa.
Vaig poder mirar al meu voltant. Allà estava la Gemma, estirada al meu costat, amb els ulls tancats.
—Gemma! Gemma! Contesta!
—No et preocupis, ja tornarà en si.
—Salva? Ets tu?
—Tant he canviat que no em reconeixes? El viatge ha estat un xic massa llarg.
—On som...?, i aquesta pell que t'ha sortit... ets tu realment?
—Són moltes preguntes seguides. En primer lloc puc dir que sí, sóc jo, en Salva. En segon lloc, sols puc dir, que no sé on som. Si fóssim a l'espai, diria que hem passat pel que els astronautes en diuen un ull de cuc...
—Una altra dimensió?
—Ui! Qui sou? —Va dir el cos de la Gemma que començava a estar cobert com d'unes petites escates de color grises— Parleu... us puc entendre, però... qui sou?
—Estem una mica canviats. Jo sóc en Salva, i ell... ja no el reconeixes ni per aquest perfil de cara que encara se l'hi endevina...?
—Però què ha passat? On som? —deia, repetint-se constantment, tot mirant-se les mans i les cames—En què ens estem transformant?
—En peixos? —vaig dir.
—No, ben bé... veniu... Arribar el primer, em dóna un cert avantatge, he pogut mirar una mica per aquí. Us presento a uns bons amics... Ells ens han salvat.
Podia constatar que eren uns éssers estranys. En certa manera, el seu cap recordava un ocell, potser un dofí...
No ho sabria definir. Estaven com espantats, podia ser una família, tal com l'entenem nosaltres.
Eren éssers amables. La seva boca, bec... o el que fos, semblava estar en un somriure constant. No paraven de mirar-nos. Potser també pensaven que érem uns sers verdaderament estranys amb aquella aparença nostra.
Parlaven com nosaltres, ens enteníem... Semblava que parléssim el mateix idioma.
Aquell que semblava el principal, mirant-nos de fit, es posà a parlar.
—Un dia vam dominar el planeta. Sortíem pel brollador... tot era pau... caçàvem per viure, però el planeta es va anar assecant. L'aigua va quedar reclosa a llocs ben determinats i la nostra espècie es va retirar cap al fons.
—No pot ser! –vaig exclamar— El centre del planeta és magma, foc!
—Tens raó, sota nostra...
—Vols dir que estem en una caverna entre l'exterior i el nucli?
Era ben clar que ni ells ni nosaltres érem capaços de treure l'entrellat.
Continuarà...
Eren éssers amables. La seva boca, bec... o el que fos, semblava estar en un somriure constant. No paraven de mirar-nos. Potser també pensaven que érem uns sers verdaderament estranys amb aquella aparença nostra.
Parlaven com nosaltres, ens enteníem... Semblava que parléssim el mateix idioma.
Aquell que semblava el principal, mirant-nos de fit, es posà a parlar.
—Un dia vam dominar el planeta. Sortíem pel brollador... tot era pau... caçàvem per viure, però el planeta es va anar assecant. L'aigua va quedar reclosa a llocs ben determinats i la nostra espècie es va retirar cap al fons.
—No pot ser! –vaig exclamar— El centre del planeta és magma, foc!
—Tens raó, sota nostra...
—Vols dir que estem en una caverna entre l'exterior i el nucli?
Era ben clar que ni ells ni nosaltres érem capaços de treure l'entrellat.
Continuarà...
© Gorka Bas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada