dilluns, 28 de novembre del 2016

La casa de la boira (2)

La casa de la boira (2)

El cotxe patrulla amb el qual l'Alfons havia anat al casalot era uns metres més endins, en el camí que duia a la casa. La reixa de ferro que tancava el recinte era oberta. Va parar el cotxe uns metres darrere del primer.

—No et moguis, sembla que no hi ha ningú.

—Quin ambient! Sembla d'una pel·lícula de por.

—No divaguem... m'aproparé a la porta de la casa per donar un cop d'ull. No sé si l'Alfons va arribar a entrar dins o va sortir corrent cagat de por.

—Coneixent l'Alfons, no crec que sortís cagat de por.

—Maite, tu queda't al cotxe, mantingues el contacte amb la comissaria, però no intentis posar-te en comunicació amb mi, no sigui el cas que alguna tercera persona estigui a l'escolta. Ja ho faré jo.

—D'acord.

Estava a punt d'arribar a les poques escales que donaven accés a la porta de la casa.

Maite Cots s'ho mirava atenta. Observava l'entorn. Feia por veritablement aquell casalot, a la caiguda de la tarda. I el seu color fosc esdevenia misteriós. Una gran casa mig abandonada, amb els batents de les finestres mig caiguts, els porticons movent-se, empesos pel vent suau, que hi havia en aquell moment.

La cap havia d'haver-los donat el servei al matí... Com a mínim, amb la llum del dia, esdevindria més agradable estar en aquell lloc.

A la Maite, l'hi agradava la natura. Molts dies agafava el seu fill, i hi anaven a passejar per la muntanya. Va veure com en Jaume Palau s'allunyava.

La Maite, des que estava destinada a la comissaria de la petita ciutat, era feliç. Les estones lliures que tenia agafava l'Hèctor i sortien a caminar pel bosc. Era encantador, ara que el nen ja caminava una mica. Podia deixar el cotxet... Era tan fàcil! Sortien per al carrer gran, creuaven el pont i ja tenies allà mateix els arbres i s'aturaven..., si baixaven fins al rierol, podien posar els peus en remull... Era perfecte a l'estiu. 

L'Hèctor gaudia llençant pedretes al riu. I, si no volies baixar, podies agafar fins al gorg, on era un magnífic lloc per prendre un bany, mentre no et moguessis del cantó esquerre del corrent. Tocaves terra sense cap perill. 

dimecres, 23 de novembre del 2016

La casa de la boira (1)


La casa de la boira (1)

En Jaume Palau va aturar el cotxe patrulla al mateix revolt d'on sortia el camí cap al Casalot. Uns metres més endins del camí, passada la reixa de ferro, s'hi podia veure el cotxe-patrulla que el dia abans havia deixat l'agent Alfons.

Havia estat una circumstància ben estranya. En Jaume Palau amb la seva companya de patrulla Maite havien estat enviats per investigar què podia haver passat.

L'agent Alfons Gras havia estat enviat al Casalot per la sotsinspectora, Èlia Sanz, en servei de rutina.

El casalot era una construcció antiga situada en aquell indret on es formava un petit turó. L'entrada al casalot era pel mateix revolt.

Abandonat pels seus propietaris, es mantenia dret. Ningú sabia com però el que importava a la recentment nomenada comissaria era que, últimament, algú que havia passat per aquell lloc l'hi havia semblat veure una dèbil llum dintre la casa. Però el que no acabava de ser aclarit per Èlia Sanz era el relat dels fets que van tenir lloc temps enrere quan la bibliotecària del poble de Mas de Cavalls va perdre la vida en un accident en aquell revolt. 

Havia relliscat amb el terra mullat, però tots els indicis donaven com a resultat que mai havia agafat una velocitat inadequada.

dilluns, 14 de novembre del 2016

EL TRAMVIA BLAU


EL TRAMVIA BLAU
Eren temps passats, val a dir que jo, d'ençà que algú em va crear, era estimat.
Recordo la gent. Pujaven, anaven contentes... Per a tothom, jo els duia a un dia de joia.

Els homes amb pantalons estrets i polaines s'aferraven a la meva barra amb el capell a la mà, ja que els calia ajudar, tot saludant, a la noia de torn, cedint-li el pas.

Les noies amb els botins ben cordats, protegint els turmells amorosament, sense deixar veure gaire tros de la cama.

Calia no badar, perquè la faldilla no anés massa amunt.

El noi galant, cedint el pas en pujar girant, a la gràcil donzella, l'espatllera del seient par tal que pogués anar de cara a la marxa.

Somriures velats, alguns oberts, insinuants, i de complicitat. Les mares amb el cistell del berenar.

Havia pujat a l'inici de la línia i l'hi va agradar de seguida aquell noiet. Li va agradar com es desmarcava de la colla d'amics que hi anaven. Li va oferir la mà i li va cedir el pas. Ella tenia uns rínxols daurats sota aquell barret que portava lligat amb aquella cinta de color blau que subjectava sota la barbeta amb una gran llaçada.

Els amics van passar al davant.

Ell es va mantenir darrere, cosa que l'hi va facilitar l'estratègia i, ajudant-la a situar el seient, el va fer quedar a la mateixa alçada.
—Jove! —l'hi va dir la dama que acompanyava la noia.

Ell li mirà la cara furtivament.

Cara arrugada de bigoti incipient, celles espesses... Devia ser la mare? No!, no podia ser! Una preciositat com aquella, no podia tenir aquella mare... Podia ser una dama de companyia... Una sentinella! Ho semblava, per la cara de pomes agres, com dient...
—A la noia, ni tocar-la!

Ni tocar-la!

És clar que no... Ell volia presentar-se, sentir-li la veu que devia ser com la mel.
Però aquella cara, amb aquell bigoti i les celles..., estrenyent la mirada, impedien tota mena d'apropament. Malgrat això, el dissimulat somriure de la noia, mig amagat amb la mà, era un somriure lluminós i discret.

Amb el cor accelerat, i el bastó de canya a la mà, ell apropava la seva i ella, dissimuladament, apropava la seva de guant blanc i rics encaixos. Cercant el contacte, del bastó, va ser com un corrent elèctric que passà de l'un a l'altre.

                         

Jo anava pujant per l'Avinguda cap al Tibidabo i... Va ser casual? La caiguda d'aquell mocador d'encaix que va arribar a terra entre els dos seients? Ell el recollí i, alçant-se, amb el capell a la mà, l'hi tornà a la noia.
—Que fa jove? — Exclamà la sentinella inoportuna.

—Perdó, he vist el mocador i...

—Nena, posa't aquí, al meu lloc! Al costat de la finestra!

Van quedar separats, i les tímides mirades instintives, es van convertir en mirades enceses.