La casa de la boira (2)
El cotxe patrulla amb el qual l'Alfons havia anat al casalot era uns metres més endins, en el camí que duia a la casa. La reixa de ferro que tancava el recinte era oberta. Va parar el cotxe uns metres darrere del primer.
—No et moguis, sembla que no hi ha ningú.
—Quin ambient! Sembla d'una pel·lícula de por.
—No divaguem... m'aproparé a la porta de la casa per donar un cop d'ull. No sé si l'Alfons va arribar a entrar dins o va sortir corrent cagat de por.
—Coneixent l'Alfons, no crec que sortís cagat de por.
—Maite, tu queda't al cotxe, mantingues el contacte amb la comissaria, però no intentis posar-te en comunicació amb mi, no sigui el cas que alguna tercera persona estigui a l'escolta. Ja ho faré jo.
—D'acord.
El cotxe patrulla amb el qual l'Alfons havia anat al casalot era uns metres més endins, en el camí que duia a la casa. La reixa de ferro que tancava el recinte era oberta. Va parar el cotxe uns metres darrere del primer.
—No et moguis, sembla que no hi ha ningú.
—Quin ambient! Sembla d'una pel·lícula de por.
—No divaguem... m'aproparé a la porta de la casa per donar un cop d'ull. No sé si l'Alfons va arribar a entrar dins o va sortir corrent cagat de por.
—Coneixent l'Alfons, no crec que sortís cagat de por.
—Maite, tu queda't al cotxe, mantingues el contacte amb la comissaria, però no intentis posar-te en comunicació amb mi, no sigui el cas que alguna tercera persona estigui a l'escolta. Ja ho faré jo.
—D'acord.
Estava a punt d'arribar a les poques escales que donaven accés a la porta de la casa.
Maite Cots s'ho mirava atenta. Observava l'entorn. Feia por veritablement aquell casalot, a la caiguda de la tarda. I el seu color fosc esdevenia misteriós. Una gran casa mig abandonada, amb els batents de les finestres mig caiguts, els porticons movent-se, empesos pel vent suau, que hi havia en aquell moment.
La cap havia d'haver-los donat el servei al matí... Com a mínim, amb la llum del dia, esdevindria més agradable estar en aquell lloc.
A la Maite, l'hi agradava la natura. Molts dies agafava el seu fill, i hi anaven a passejar per la muntanya. Va veure com en Jaume Palau s'allunyava.
Maite Cots s'ho mirava atenta. Observava l'entorn. Feia por veritablement aquell casalot, a la caiguda de la tarda. I el seu color fosc esdevenia misteriós. Una gran casa mig abandonada, amb els batents de les finestres mig caiguts, els porticons movent-se, empesos pel vent suau, que hi havia en aquell moment.
La cap havia d'haver-los donat el servei al matí... Com a mínim, amb la llum del dia, esdevindria més agradable estar en aquell lloc.
A la Maite, l'hi agradava la natura. Molts dies agafava el seu fill, i hi anaven a passejar per la muntanya. Va veure com en Jaume Palau s'allunyava.
La Maite, des que estava destinada a la comissaria de la petita ciutat, era feliç. Les estones lliures que tenia agafava l'Hèctor i sortien a caminar pel bosc. Era encantador, ara que el nen ja caminava una mica. Podia deixar el cotxet... Era tan fàcil! Sortien per al carrer gran, creuaven el pont i ja tenies allà mateix els arbres i s'aturaven..., si baixaven fins al rierol, podien posar els peus en remull... Era perfecte a l'estiu.
L'Hèctor gaudia llençant pedretes al riu. I, si no volies baixar, podies agafar fins al gorg, on era un magnífic lloc per prendre un bany, mentre no et moguessis del cantó esquerre del corrent. Tocaves terra sense cap perill.
L'Hèctor gaudia llençant pedretes al riu. I, si no volies baixar, podies agafar fins al gorg, on era un magnífic lloc per prendre un bany, mentre no et moguessis del cantó esquerre del corrent. Tocaves terra sense cap perill.
