El tres camells perduts (2a. part)

Les tres tendes dels amos semblaven restar en silenci, malgrat el moviment incessant que hi havia pel voltant. Els criats semblaven voler protegir el campament d'una catàstrofe propera. Lligaven les mules, les feien jeure a terra. Tapaven tots aquells paquets que portaven amb robes i cordes lligades a estaques.

—Per anar a veure un nen, no sé per què portar tants i tants paquets! —deia el primer camell, un malcarat.
—No et queixis! Al cap i a la fi nosaltres som uns afortunats —digué el segon.
—En què som afortunats?
—Nosaltres no portem paquets! Nosaltres portem els grans savis
—Vaja, quina cosa! Amb el nostre farciment anem tant o més carregats que els altres...
—No diguis això! Sempre t'estàs queixant! Nosaltres només portem un sol home!
—Un savi! — va dir el tercer—. I als altres els toca portar els paquets i atuells.
—Doncs aquests savis com no s'espavilin...
—Què vols dir?
—No veieu el que ens ve al damunt?

—Sí, una tempesta de sorra, això ho sap tothom que ha voltat una mica pel desert.

—Calleu! —va dir el primer camell—. S'hi acosta un patge.
—Si ens sent parlar...
—Seria un trasbals si sabessin que podem parlar i els podem entendre. Tant per nosaltres com per ells.
—Calleu!

El patge fermà fort les selles i veient que els camells s'havien ajagut a terra, agafà una gruixuda roba i els hi llençà a sobre. Amb el temps just per sentir els primers senyals de la turmenta. El temps just com per aclofar-se entre les potes.
—Ui! Per poc em trenca la pota!
—Calla!
—Qui ha parlat?
—Yousef, enretira't una mica... M'estàs fent mal.
El noi, espantat, enretirà el seu cul...
—Uf! Quin descans...
—Ets tu qui parles? —va dir el noi amb un cert to de pànic a la veu. Va mirar la cara dels tres camells, el soroll del vent s'imposava.
Pres de pànic pugnava per sortir d'allà sota, però els camells l'estaven subjectant la roba que duia, sense deixar-lo sortir.
—Calma't, Yousef, o quedaràs perdut en la sorra.

—Estàs parlant!

—No ho hauria d'haver fet —va exclamar el segon camell.
—Sempre ha estat un boques!
—M'estava fent mal!—Prou! —va dir el tercer—. Té el dret de saber...
—Sí parlem, però només en intimitat. Val a dir que esperem que ens guardis el secret.—I jo us podré entendre?

—Ens entens ara?
—Sí...
—Doncs...
—Ui! Quan ho sàpiguen els altres...
—Això vol dir que no saps guardar un secret?
—Ai! Naturalment, no haig de dir res a ningú.
—Exactament, Yousef.




Continuarà...

© Gorka Bas. 2016.