LA CLIENTA

la  clienta

En Santi feia poc que s'havia despertat, el sol es filtrava per la finestra a pesar de la cortina, Es fregà els ulls, mig adormit encara i s'encarà fins al lavabo. No va ser fins llavors que sonà el telèfon. Com va poder, donant-se presa amb el paper del vàter, va córrer per agafar el mòbil que havia deixat a la nit a sobre de la tauleta rodona, la qual l'hi feia les funcions de tauleta de nit, escriptori i fins i tot traient els papers de sobre, de taula per menjar, a l'hora de menjar alguna cosa (les vegades que ho feia).

Normalment, en Santi, anava al bar del "Quico" on es passava les hores entre entrepans, cafè ben carregat i alguna copa d'orujo, especialment al matí. Semblava que aquella cremor que l'hi produïa l'orujo a l'esòfag, l'estimulava, per tot el nou dia que començava.

—Digui...? Sí, Santi Fang, el mateix...

La veu femenina que brollava, ràpida i desigual, de l'aparell, el va fer parar tota l'atenció de què era capaç, donat que no eren ni les dotze del migdia. I l'embolic que s'havia fet amb el telèfon, el paper del vàter i la desagradable constatació que hauria de fregar molt bé el telèfon que no havia agafat curosament al qual hauria de fer desaparèixer la brutícia i l'olor. Potser tan important, com la mateixa brutícia... I encara tenia la sort que no li havia caigut, amb les preses, dins la tassa del vàter.

Era una feina!... Aquesta era l'última constatació de la xerrameca d'aquella veu.

Prengué una pàgina del diari del dia anterior i, en la part no impresa, va anotar aquell telèfon i les dades que li donava la dona.

—Comprengui que el més segur és que ens hàgim de veure... Demà?... Bé! Quan rebi aquest taló em posaré mans a l'obra..., comprengui que necessito un nom... Un motiu... per començar la meva feina.

Va prémer el botó de tancar, constatant que ho havia deixat tot brut i s'hauria de canviar.

Pot ser que no se'n pogués refiar massa. Ja l'hi havia passat altres vegades... Una trucada i la feina era una ximpleria que ni calia fer-ne cas.

Mirant-se les mans va córrer a la dutxa qualsevol que el veies d'aquella manera... va procurar deixar el mòbil novament amb condicions presentables i de funcionament.

L'endemà, al telèfon intel·ligent rebia la fotografia d'una dona bruna amb uns ulls blaus profusament maquillats i uns llavis vermells... No era una foto d'estudi. Se la veia a la porta d'una escala, a una de les nombroses cases d'aquell barri, brut i vell. El contrast el donava que la dona anava perfectament abillada, Fins i tot, es podria dir elegant.

En el text que acompanyava la fotografia hi havia una nota.

"Desitjo que se sotmeti a aquesta persona a una vigilància total. Dia i nit. No esmerceu cap despesa. Us hi aniré donant instruccions per aquest mitjà. Tan sols amb el senyal de resposta, m'heu de fer saber on voleu que us hi ingressi l'efectiu... Seran suficients 10.000 € com a despesa inicial?"

Quasi li dóna un cobriment! Aquella quantitat era més del que podia esperar ell per tota una feina de seguiment, per molt enrevessada que fos. Mai havia arribat a cobrar més de 500 o 1000 €.

"El seu nom és Eva. Vigili la galeria d'art Decorty... Us faig una tramesa pel mòbil per l'expedita quantitat."

L'hi va faltar temps per anar al banc... Havia de posar en ordre aquella forma de cobrament, per poder tenir efectiu immediat.

Eva?... Eva què? Només Eva, era la que havia de seguir? O era la clienta que el contractava?, de totes maneres no l'hi donava un temps determinat. "Vigili la galeria Decorty..." On estava situada aquella galeria?

Hauria de consultar... Per Internet... Després de dinar a casa, Quico es posaria a la feina.

Havia sortit del banc amb 500 € per començar... Podria dinar tranquil·lament, sense estalviar despeses, i rumiar quina podria ser l'estratègia a seguir. Per altra part, no havia quedat tranquil. La pregunta seguia latent en el seu cap. Qui era en realitat la clienta? Quin nom tenia? Com podia localitzar-la?

Era evident que volia quedar totalment anònima... Per quina raó?

Aquella mateixa tarda va fer les primeres gestions. Primer..., on era aquella galeria d'art? Una passejada per l'adreça que va aconseguir... No s'hi podia veure res anormal. Era una galeria d'art, com altres n'hi podien haver. Era quasi buida. L'encarregada estava asseguda davant d'una taula a prop de l'entrada. Mirant-la, no hi va reconèixer la persona que mostrava la fotografia, que guardava a la memòria del mòbil.

Continuarà.

Jordi Bas 'Gorka'. 2018.

Un dia plàcid. 2

EL SOBRE...

Encara bullia en el meu cap, l'afer d'aquell matí. No em sabia avenir com aquell bitllet de dòlar havia sortit de la cartera quan ja l'havia examinat totalment, departament per departament, sense trobar-hi res.

En arribar a l'estudi vaig revisar de nou aquell bitlleter. Totalment buit. Cap cosa en els compartiments. Ni bitllets, ni papers..., res de res. El vaig deixar sobre la taula.

Havia aconseguit del senyor Chukkar la seguretat que el meu projecte, com a mínim, seria considerat.

Pensant com aquell dòlar havia sortit al bitlleter, vaig seguir amb la rutina. La nevera estava mig buida. Per sort, encara hi quedava una cervesa que junt amb aquell menjar xinès que havia comprat el dia anterior, m'aniria bé per sopar.

A l'estudi, que alhora era habitatge, m'hi trobo bé. Potser serà que m'hi sento lliure. Havia tingut nits tumultuoses, quan la Tina estava amb mi. Era una tensió constant que ens va portar a trencar, definitivament, la nostra relació de parella. No tan sols per la meva deixadesa com a bohemi, sinó, per un tal Lorenzo Tarek amb el que la vaig trobar aquella nit fatídica.

Marxar a una altra ciutat i buscar un estudi, senzill i petit, que no arruïnés les poques possibilitats econòmiques que l'art em donava, em va portar a trobar, per mitjà d'un altre artista, aquell estudi on em sentia bé. El millor de tot era aquella petita terrassa des d'on podia gaudir de les vistes de la ciutat i dominava la vista del riu. Allà acostumava a seure i somniar en aquells projectes que, algun dia, serien reconeguts per algú o, simplement, seure per sopar un menjar xinès acompanyat d'una cervesa i esperar aquella barcassa il·luminada que portava els turistes i la gent important de visita a la ciutat per a després, tornant dintre, quedar-me amb la mirada fixa en la tela blanca del cavallet.

Però aquella nit no m'hi vaig quedar mirant la tele. En deixar la cartera a la taula de treball, hi vaig veure de nou aquell sobre. El vaig agafar. M'intrigaven 50.000 $, segons deia aquell paper escrit a mà, i res més. Tant de bo, hi hagués aquella quantitat de diners dintre d'aquell sobre...

De sobte, va ser com si, amb ballets russos, la vista se'm va fer borrosa per tornar a aclarir-se en uns segons. Alguna cosa devia tenir malament a la vista... El paper deia 50.000 $ quan l'havia agafat abans però ara, la quantitat era una altra! 49.999 $!

Certament, em sentia confós, hi havia algú que volia jugar amb mi?

D'estar tranquil vaig passar a haver de registrar l'apartament de cap a peus retirant teles pintades, teles sense pintar, accessoris que, a voltes, acumules amb el temps i queden guardats com objectes inútils, però que potser un dia, et puguin servir... Una recerca infructuosa, allà no hi podia haver entrat ningú.

Ja estic fantasiejant... vaig estar estona per tenir consciència del fet que estava sol, completament sol a l'estudi. Novament, agafant el bitlleter, el vaig mirar... Els compartiments eren buits, completament buits. Repassant una vegada i una altra, totalment buits.

Quina relació hi havia entre la cartera i el sobre? Quina relació hi havia entre el bitlleter i el sobre?
Podria ser que el paper del sobre mostrés una transcripció exacta del que podia mostrar el número escrit en ell...
Però per mi, fregava la total incomprensió de tota llei física. I em portava de nou a la pregunta inicial... Quina relació hi havia entre totes dues coses?

La son d'aquella nit va ser inquieta. M'envoltaven ombres. Era una cosa estranya, de tal manera que em vaig veure obligat a aixecar-me. Diverses vegades. Era una inquietud inexplicable. Totes les vegades que m'acostava al sobre, per llegir el paper que contenia, em sortia el mateix resultat 49.999 $. A la fi, el cansament va poder més i, tot i que la son em va vèncer, vaig seguir inquiet, fins a la sortida del Sol.

Aquest es filtrava per la claraboia, envaint aquell moment. Vaig pensar que també seria un magnífic dia per recuperar l'estabilitat després de tant temps dedicat a la realització del projecte.

Per al moment aniria a visitar a Levelonni. Els seus entrepans no tenien rival per aquella zona. I un cafè carregat, també facilitaria el fet de sentir-me altra vegada normal. Val a dir, que sóc un addicte a la cafeïna i, Levelonni en el seu establiment, havia aconseguit aquell gust amargós que té el cafè italià al qual m'havia acostumat durant la meva estada a Venècia, un parell d'anys enrere.

M'havia assegut bé. Al carrer hi havia bullici, gent normal, que anava i venia però de cop i volta... aquella noia de la nit anterior. Primer, vaig dubtar que fos ella... Però, sí que ho era!

Duia el mateix vestit que portava el dia anterior. Hi anava darrere un trop de captaires que demanaven als vianants. Vaig veure que ella m'havia vist, segurament per la cara que jo devia fer. Em va mirar a través del vidre i el seu somriure em va colpir. I m'allargà la mà. Avui jo portava diners per pagar-me aquell esmorzar. Li vaig fer un senyal per tal que entrés a l'establiment però quan ho anava a fer, en Levelonni s'interposà.

—No es pot entrar noia.
—Deixa-la... La conec.
—No vull que vagi per les taules...
—No hi anirà... Ja ho veuràs.

Quan la noieta va ser al meu costat, vaig agafar dels diners que portava i l'hi vaig allargar una moneda.

—Gràcies —em va dir— Encara teniu la cartera?
—Sí! —vaig dir dubitatiu— Però segueix buida. Mira!

Dient això vaig obrir la cartera. Va ser una sorpresa! Un bitllet d'1 $ sobresortia d'un dels compartiments, talment com havia passat el dia anterior. L'hi vaig donar.

—Gràcies, senyor! —em va dir, sortint de l'establiment. Un cop fora, a través del vidre, em va mirar.

No sé el que tenien aquells ulls i aquell mirar, però em va costar d'empassar la resta de l'entrepà, mentre la veia allunyar-se darrere del grup de trinxeraires, que l'envoltaven.

—Ha fet mal fet.—Em va dir en Levelonni— No se la traurà de sobre, i ja pot amagar aquesta cartera. Aquesta colla el pot esperar en una cantonada i... A més, no l'ha de dur tan plena. Aquesta cartera és una temptació...
—No pot ser... està buida!
—Buida? Ha estat amb aquests ulls que jo l'he vist treure un bitllet.

Sí, en efecte. Havia tret un bitllet d'aquella cartera! Com podia ser? En agafar-la per portar-la a l'oficina d'objectes perduts, l'havia tornat a revisar... i era ben buida.

Com havia aparegut aquell nou bitllet?

Ja amb una certa basarda vaig tornar a obrir la cartera. I vaig constatar que era ben buida. Vaig pagar la consumició i vaig sortir d'aquell establiment.

No podia deixar de pensar en aquell misteri.

Aquell grup de desarrelats s'havia quedat a la vora del riu. Només en baixar de l'escala del pont, vaig veure la nena al mig de tots, ballant i fent riure als altres. Des d'un vaixell turístic que passava pel centre del riu, els hi llençaven monedes... malaguanyades, la majoria queien a l'aigua. Els altres nens s'hi llençaven per mirar d'agafar-ne alguna.

Encara no comprenc quin va ser el pensament que em va fer baixar a on eren. La nena es va acostar cap a mi, amb aquell somriure i la mà estesa.

Vaig agafar la cartera i, obrint-la, en vaig treure amb més sorpresa si hi cap, un altre bitllet, que l'hi vaig donar.

—Gràcies... —em va dir.

Tot seguit es van precipitar els successos. Els altres s'acostaren cap a mi demanant que els hi donés també, però no era possible. La cartera ja no donava més bitllets.

—És plena! —deien, pel volum que feia. Algú me la va estirar de la mà i els esdeveniments es van precipitar. D'un passava a l'altre que, obrint-la i constatar que no en sortia res, la llençava vers un altre dels membres.

L'últim que recordo és veure a la noia volent aturar aquell desgavell. A la fi, en veure que no en sortia res del que esperaven, algú la llençà a l'aigua. No sé si expressament, en un impuls involuntari o de ràbia.

Tots ho vam poder veure, la cartera s'enfonsava lentament.

Un dels nois més grans s'hi va llençar i la va poder treure per repassar altrament que fos buida i, ensenyant-la a tots els altres, la llençà al centre del riu.

Era una constatació trista per a mi, el fet de no poder anar més enllà en aquell misteri.

En cas de poder-lo esbrinar, hauria estat extraordinari.

Vaig veure com la noia caminava capcot per la vora del riu i com un dels homes enlairava el bitllet, que havia estirat a la noia, mentre els altres reien i cantaven.

Per la meva part, aquell va ser l'última vegada que la vaig veure a ella i als seus necessitats companys.

Corrent vaig arribar-me a casa.

El sobre!

Què em diria el sobre, si és que n'estava relacionat?

Allà hi era. Al damunt la taula de dibuix, on l'havia deixat aquell mateix matí. Amb impaciència vaig treure el paper. Semblava moll i la lletra s'estava diluint... Encara podia llegir-se, tot desapareixent, 49.997 $.

El paper se m'estava desfent entre els dits i jo em mirava les mans, impotent.

Un altre interrogant se'm presentava amb tota la força... Com es podia mullar aquell paper dintre un sobre completament sec?

Què eren aquella cartera i aquell sobre?

D'on havien sortit?

Quina relació hi havia, entre ells?

                                                      

® Gorka Bas 2018

Un dia plàcid

ERA UN DIA PLÀCID

Era un dia plàcid, el Sol escalfava després de tants dies de temps hivernal. Anava pel carrer sense pensar amb cap alteració de la meva vida quotidiana, sols amb el pensament posat en què havia de portar sens falta. La col·lecció de dibuixos del meu projecte.

Per arribar a l'estudi, havia de travessar el riu pel pont de Wooreen que donava directament enfront del carrer 34.

El pont no admetia el trànsit rodat, per això em va estranyar aquella motocicleta que venia en direcció contrària i que em va obligar a atansar-me cap a la barana del pont. Tampoc era normal que aquella cartera estigués allà, com deixada en un descuit, o potser que l'hi hagués caigut a algú.

Era evident que si no hagués estat per aquella circumstància, no s'haurien produït els esdeveniments en què em vaig veure involucrat, a partir d'aquell instant.

Era una cartera de pell. Semblava de bona qualitat. Un xic massa plena pel tamany que tenia. Vaig mirar arreu. Davant. Darrere. Semblava que estigués sol en aquella ciutat. Potser altres dies el pont era ben concorregut però, en aquell moment, era jo l'única persona. Fins i tot vaig abocar-me a la barana del pont per veure si hi havia alguna cosa que pogués donar llum a l'existència de la cartera a terra. Res es podia endevinar que pogués haver passat. Vaig fer-me la meva composició dels possibles esdeveniments. Algú portava la cartera en una butxaca i pel volum que aquesta tenia l'hi devia saltar.

La vaig recollir de terra amb una certa inquietud. Estava segur que algú em retrauria el fet d'atrevir-me a recollir allò que no era meu. Però podria suposar que dintre hi trobés l'adreça o alguna informació que m'ajudés a esbrinar què hi havia darrere d'aquella cartera, que pel volum que feia, semblava plena.

Doncs, no! Era completament buida, malgrat l'aparatós volum que feia... Molt estrany! Sí, em va semblar molt estrany! Vaig mirar tots i cadascun dels departaments que tenia... ni targetes, ni cap cosa que em donés una pista... ni que li pogués donar aquell volum. El millor seria que la portés a l'oficina d'objectes perduts de la policia local, però tampoc requeria cap mena d'urgència. La cartera era buida, per tant, tampoc era tan urgent, pel qui l'hagués perdut, recuperar-la.

Passaria primer per l'estudi doncs havia de recollir la carpeta amb els dibuixos que esperava en Raimon Chukkar. D'aquella carpeta en depenia molt, per als projectes posteriors, en els que m'havia il·lusionat. I, potser, un xic dels que en podrien dependre el futur.

En obrir la porta vaig trepitjar quelcom. Era un sobre del tipus americà allargat sense finestreta. El sobre no era adreçat a ningú i dintre sols una nota escrita bastament a mà: 50.000 $.

Què era allò? 50.000 $? No hi havia res més! Ni pel davant ni pel darrere. El sobre era buit, tret del paper escrit. Res més que em donés una pista del que hi feia aquell sobre allà, ni què representava aquella quantitat escrita.

Una broma? No s'en fan aquelles bromes!

Vaig tancar la porta. Havia de donar-me presa, ja que en Chukkar, m'estaria esperant... I era força puntual a tancar la botiga. Arribar a temps podria representar un contracte, si el meu projecte era del seu gust, o una demora i fins i tot un refús, per la seva part.Era ben conscient que en Chukkar era un home estricte, als seus negocis.


Vaig deixar el sobre a la taula de dibuix i vaig agafar la carpeta. La vaig obrir per assegurar que el contingut era el que havia de ser i vaig tancar la cremallera de la carpeta i, agafant-la per les nanses, em disposava a tornar a la porta per marxar quan vaig pensar en el sobre que havia deixat. Seguia allà, sobre la taula... No tenia temps per perdre. Ja pensaria en aquell afer quan tornés.

El carrer era desert. No era estrany que aquell carrer, que unia dues vies de mitjana circulació, s'hi passa quan un va realment d'un lloc a l'altre. Caminava de pressa. Temia fer tard amb el que m'havia entretingut amb la cartera i després, en revisar la carpeta dels dibuixos, també hi havia perdut uns minuts. No sé encara que va ser el que em va passar.

Un escantell a terra, una pedra, un forat sense adonar-m'en... Però m'hi vaig veure per terra. La carpeta, per sort tancada amb cremallera, era intacta.

—S'ha fet mal? —Vaig escoltar al meu darrere una veu prima. Semblava de noia i, en girar-me, em vaig veure encarat amb una joveneta.

Jo anava a contestar.

—No, no m'he fet mal. Mercès, noia.

La menuda amb mirava amb ulls clars.

—No és preocupi, el cas és que no s'hagi pres mal.

Ja m'aixecava i, espolsant-me els pantalons, la noia m'allargà la cartera.

—L'hi ha caigut això.

—No! No és meva... L'he... tro... (No se que es el que em va fer canviar el to)... Gràcies noia, m'ha caigut de la butxaca.

—Em podria donar alguna cosa? 

No va ser fins llavors que em vaig fixar amb la noia.

Pobre... Feia pena. Bruta. Amb el vestit que es veia necessitar un recanvi imminent, vaig començar a furgar-me les butxaques.

—Gràcies! Et voldria donar alguna cosa ... però no porto res. —No tenia res. Pensava que almenys li podria donar alguna cosa per comprar un caramel ... encara que... ben mirat, potser caldria alguna cosa més que un caramel.

Fèia cara de tenir gana.

En sortir precipitadament de l'estudi, havia deixat el moneder sobre la taula. Sí, devia ser quan vaig deixar aquell sobre.

—No s'amoïni, no necessito res ... Tingüi! Prengui la cartera que l'hi ha caigut.

—Gràcies... —La vaig prendre. Era extraordinari. Es tocava plena. Davant la mirada de la nena la vaig obrir.

—Veus?, no porto res. Et voldria donar alguna cosa... però...

Curiosament, en obrir-la, hi havia un bitllet de dolar que sortia d'un dels compartiments. Era l'únic que hi havia.
La noia ja havia fet el moviment per marxar...

—Espera... —Agafant el bitllet l'hi vaig allargar— Té, és l'únic que tinc.

—Per a un?

—Naturalment...

—Gràcies, em podré comprar un entrepà.

—Tens gana?

—Sí, a la nit, el que vaig trobar al contenidor, era ben poca cosa.

Donant saltirons, la noia va marxar.

Vaig estar pensatiu una estona. La cartera de la mà no semblava haver canviat gens.

D'on havia sortit aquell bitllet d'un dòlar?

I encara més... Què significava aquella nota en el sobre?

® Gorka Bas. 2018