Era un dia d’hivern.
Feia hores que els flocs de
neu queien persistents.
Eren uns flocs petits, sense
consistència, però no obstant, anaven mullant el terra, i acumulant-se en els
llocs raconers.
Guerau va fer una primera
relliscada.
Guerau era jove, les seves
tentines per la relliscada, no el varen afectar. En aixecar-se, va tenir
aquella visió, que li va fer posar la pell de gallina.
Un cotxe
S’acostava a tota velocitat! Anava directament cap a ell!. El temps just, per rodolar cap a un cantó del
carrer, i veure com les rodes pràcticament li fregaven les cames.
S’allunyava ràpidament.
En Guerau, el va veure
marxar, batent-se d’un cantó a l’altre de la calçada, tot relliscant.
Anava massa ràpid.
Ningú havia vist res, el
carrer era solitari.
Es va aixecar, tenia els
pantalons mullats, mirà a dreta i esquerra, no era per res concret, però a cua
d’ull, al mateix caure, li va semblà, que una ombra, s’havia refugiat, a la
porteria fosca d’una escala.
Aquella llumeta, que es
destacà en la foscor, l’hi donava la seguretat
Algú l’estava observant, algú
estava fumant indiferent una cigarreta, ni un intent d’ajudar-lo, i si havia
estat testimoni de la seva relliscada, i del cotxe que l’hi passà fregant, era enemic
d’ajudar als altres? Potser era algú, que tenia alguna cosa a amagar de si
mateix.?
La caiguda li havia produït
una contusió a la natja.
Li feia mal.
Seria bo que pasés un taxi,
l’agafaria per tal que el portés a casa, mirà amunt i avall del carrer,
Al lluny va distingir dos
punts lluminosos.Podia ser un cotxe per lo ben alineats que anaven?
Avançaven cap a ell, seria bo que fos un taxi! Es feu un xic al costat del carrer, deixant espai per que el
cotxe passés pel seu costat, i fins i tot hi pogués parar.
Cada cop amb més espant veia
acostar-se aquells llums, no era un cotxe, i molt menys un taxi. Dues motos,
avançant equilibradament, una al costat de l’altre, eren de gran cilindrada.
Cada cop sentia més clar, el
soroll de dos temps dels vehicles, començaren a retrunyir en el seu cervell, no
semblava que es volguessin aturar, ni tant sols moderar la seva velocitat, una
velocitat constant, que el mantenia cada vegada més espantat.
Va fer senyals amb les mans,
Per què feia senyals?
Cada cop era més conscient,
que aquelles motos acceleraven. Se l’hi
acostaven més, Faltava poc! Se l’hi tiraven a sobre!
Va ser una reacció
espontània, el pujà a la vorera, on la neu era més gruixuda. La moto, més propera, va passar a tota velocitat, pel seu costat. La neu que hi havia al voral, l’hi mullà els pantalons, que prou
mullats que ja eren. Després s’allunyaven.
Què és el que volien?
Anaven per ell ? Però... per
què?
Dirigí la mirada cap el lloc,
on moments abans, havia intuït un personatge amagat, en el llindar d’aquella porta fosca.
En el moment de fixar la
mirada va veure, com la flama d’un llumí, encenia una nova cigarreta.
Aquella llum minsa, l’hi va
permetre veure que es tractava d’un home.
Les faccions eren fora del
seu abast.
Sols la claror vermella del
llumí, i el negre de la foscor.
En Guerau va estar apunt de
creuar el carrer, enfrontar-se amb aquell personatge, demanar ajuda, però amb
desesperació va veure, els llums de les motos, no havien desaparegut donaven la
volta. Per el lloc on havien marxat, tornaven a apropar-s´hi.
Guerau va quedar en suspens,
tornaven a venir a tota velocitat.
No podia deixar de pensar que
venien per ell.
Cercà prop una entrada que
l’hi permetés refugiar-se, però no existia,
davant on era, sols una finestra tancada. A l’altre cantó del carrer, les cases
adossades, oferien alguns llindes, on poder refugiar-se. Va dubtar uns segons,
havia de córrer travessant el carrer, però una altra circumstància, potser
semblava afavorir-lo, o potser no... les llums d’un altre vehicle s’acostaven en
direcció contrària a les motos, no tenia altre solució, apropar-se tot el més
que va poder a la paret.
El cotxe mig frenà, obligat
per les motos, i va passar excessivament a prop. Novament, va sentír la fredor d’aquell aiguaneu que seguia caient
sense parar. El pas del cotxe va ser providencial, a la vegada que el protegia
de les possibles intencions de les motos, l’hi va permetre creuar el carrer, refugiar-se en la llinda d’aquella casa, que quedava més a prop de l’estret i fosc
carreró, que s’obria perpendicularment.
Sense pensar-s’hi dues
vegades, va córrer allunyant-se del carrer fatídic. Per entrar en la foscor de
la gola de llop. El seu córrer, era més feixuc, cada cop l’hi feia més mal el
maluc.
Potser s’havia trencat alguna
cosa, no veia on posava els peus, va ensopegar dues vegades, a la segona, en
que caigué a terra, el soroll del motor de dos temps, semblava que entrava al
carreró, una llambregada anguniosa cap el seu darrere, el va convèncer que
seguia sent perseguit, que l’estret carreró no l’hi oferia cap lloc per
refugiar-se, ja no sentia el fred, sols la suor freda que lliscava pel seu
rostre. Les cames ja no el podien mantenir dret, intentà un suprem esforç, per
arribar al final de l’estret carrer, on es veia la llum alliberadora de la
ciutat. Els seus problemes no podien acabar-se d’aquella manera, de cop i volta
del carrer il·luminat tombà el cotxe. Era el mateix que l’envestí abans de les
motos? Per l’aspecte ho semblava, i avançava cap a ell. Semblava no tenir
l’ànim d’afluixar la marxa.
Va sentir el cop sec, com si alguna cosa travessava el seu cos.
Algú l’estava parlant. No
podia respirar. De sobte va semblar que l’aire l’hi entrava sens mida per la
boca.
— Respiri fort.
— Tranquil ja ha passat tot,
deia una veu al seu interior.
Una breu mirada, l’hi va
permetre veure que es trobava en un espai perfectament il·luminat, La llum
florescent omplia l’estància, tancada per parets de vidre. Al seu costat, un
seguit d’aparells, sens dubte l’estaven atenent, en un hospital, Gràcies a
Déu!,
Quant va intentar moure una
ma, trobà que no ho podia fer. Estava lligat!
El pit se l’hi aturà. Lligat!
Va intentar moure les cames,
sense cap mena de resultat. Immobilitzat! El cap, Potser el cap era l’únic que
podia girar, d’un cantó a l’altre.
— Respiri fort. Havia dit una
veu femenina, No podia girar el cap. Semblava que l’únic que podia fer, era
respirar.
La suor freda, va tornar a
apoderar-se’n. Una suor que el tenia aterrat, en aquell llit d’hospital.
Un brunzit, cada cop més
intens, s’apoderà dels seus sentits.
Li costava. Va ser un
esforç titànic, però a la fi va poder obrir els ulls,
Aquella llum al sostre, la
cortina a mig tancar, i la llum del matí entrant per la finestra.
Un clàxon llunyà. Veus.
El brunzit cada cop més
intens, per acabar amb uns tocs més forts i seguits.
— Guerau, t’ha trucat el
despertador, faràs tard.
Aquella veu! Com agraïa
aquella veu!
— Pare, em portes tu a
l’escola?
El petit saltà sobre el llit.
L’hi agradava que el portés a
l’escola,
Li feia posar aquell casc,
que semblava de l’espai, i el portava amb la moto, per els carrers fins a la
porta.
El nen donava salts per sobre
el llit!.
Ell, estorat encara, no
sentia el dolor, podia moure’s, podia moure aquells braços, aquelles cames,
abraçar al seu fill, i va plorar, I va donar gràcies, per aquell dia nou.
Quant van sortir al carrer,
no hi havia neu, el cel era clar, i l’escalfor del Sol del mati,
reconfortava l’ànima.
