El bou del pessebre

Per fi se sentia lliure de la feixuga feina.

L'amo l'havia portat a les feixes, que la masia tenia darrere les muntanyes.

Al bosquet, l'havia carregat amb una càrrega de llenya. Sembla que l'amo tenia por que l'hivern hagués de ser fred. Allò a ell no l'afectava, per molt fred que fes. L'amo no el trauria del seu lloc, encara que en ocasions sentís fresca.

De vegades li hauria agradat que fessin un xic de lloc en el mateix edifici de la masia, igual com tenien la cort els porcs, malgrat la pudor que feien. També podien posar-lo al costat dels bens. Ell es tenia per un bon amic dels bens. Sortien de la casa pel darrere, potser era per aquella circumstància que no l'hi posaven a ell, era massa voluminós. Hi havia un gir de pedra que ell no podria superar.

No obstant això, no es volia queixar. Allà on era, en aquell pujol... sota aquell arbre en el que l'hi havien posat aquella mitja teulada; i la cura que tenia l'amo per llençar, de tant en tant, una garba de palla, per tal que hi pogués estar millor.

Recordant aquelles garbes eixutes, calentes, sentia l'alegria de estar en una casa que es preocupaven per ell, potser era l'haver pensat en la palla seca i calenta, i que devia ser hora avançada, li estava entrant son.

—...Què?

Aquelles veus... Una, semblava la del amo. L'acompanyava un home que parlava com ell. Els humans parlaven d'una manera que, a vegades, no els entenia. Llavors, ells feien servir la vara, per picar-li la gropa. Llavors, sí que els entenia.

—És el que us puc oferir. Podeu encendre foc, si voleu, però no ho feu massa a sota de l’arbre, no fos cas que agafés el foc.

—No patiu, bon home, procurarem no molestar-vos.

Els dos homes van marxar. No trigaria a sortir la Lluna.

Li agradava la Lluna. Podia anar pels camins, fins i tot, podria arribar-se al riu, però no s'atrevia. No ho havia fet mai, sabia que l’amo s'empiparia molt, i preferia tenir a l'amo content, que la vara picant.

Ja tornava aquell home... però què portava? Semblava que la llum l'envoltava, com si un seguit de llumenetes donessin voltes sobre el seu cap. Fins i tot les banyes semblaven tenir una vibració estranya... Sí, com si les banyes volguessin escapar-se del seu cap... però l’home no venia sol. Allò era un ase... que portava algú a sobre. No podia ser! A mi no em mouran! Espero que deixin aquest orellut a fora...

—Bé, que vol ara aquest? No. No em prenguis aquesta palla! Amb el que m’ha costat tenir-la ben calenta... Ja és ben bé allò “De fora vindran i de casa et trauran”

Encara tindré problemes... I aquelles veus que se sentien? Semblen arribades de la Lluna. Com si aquells estels que tenia el mantell de la nit, ho aprofitessin per cantar, i fer enrenou.

Va girar el cap, no volia veure tanta disbauxa. Com es podria tapar les orelles? Cansat com estava... i no el deixarien dormir. I, el que era pitjor, és que l'endemà, ben segur, que l'amo l'aniria a buscar per tornar al tros de l'altre cantó a llaurar el que havia quedat.

Era estrany! Mosques blanques? Com podia definir si no aquelles coses molestes, que se li paraven a les orelles, als llavis, a les parpelles? Era estrany, no era temps d'aquelles mosques, prou que patia a l'estiu amb el calor. Llavors no donava l’abast de espantar-les amb la cua, el moviment de la pell, el morro, el nas, les parpelles... Intentava moure tot el que podia, per fer-les fora. Ja n’estava fart! Però, aquestes, no eren negres com aquelles, aquestes eren blanques, de mil colors.

—Mal llamp! Deixeu-me tranquil! Com n'arreplegui alguna amb la cua... l'enviaré... sí... sí... Glòria! però jo sense poder dormir! i aquests endimoniats éssers alats...

—Què és? Un crit? Una vegada vaig sentir quelcom semblant... Quan va néixer el petit Joan, el fill de l'amo...

—Un plor? Els homes són ben estranys!... Molt bé! Així m'agrada, noi estrany, que t’emportis al teu voltant tots aquests animalons que volen.

—El que faltava! Ja hi arriba més gent, així no hi ha qui pugui estar tranquil!, No... No... i no!

—Oh, i es posen a cantar! Apa!, ja hi som tots...

—Aquell és el fill de l'amo amb el seu flabiol. Ell també? Què hi fa aquí?

—Sembla que tots estiguin ben animats.

—No facis tan mala cara, Bou, estigues alegre!

—Què hi pintes tu aquí, Orellut.

—No m'insultis, sóc un ase.

—Ja ho sé... prou faries en no acostar-te tant o és que et penses que et deixaré el meu lloc?

—No se t'encomana aquesta alegria de festa?

—Mira... tret d'aquell que toca el flabiol, que és el fill del meu amo, no conec a ningú.

—Jo he fet un llarg camí amb ells.

—No hi entenc massa, però la noia és maca.

—És la mare... es diu Maria, i ell és en Josep... deixa'm una mica d’espai, m’agradaria veure el nen de prop.

—Un nen! Un problema!

—Mira quins ulls tant oberts...

—A veure? Que no es pugui dir, “Aquest va néixer entre les teves potes com aquell que hi diu, i ni tant sols l'has vist”

—... Sí, és maco el noi. Per fi les mosques han marxat... No tindrà fred?

—Potser...

—Apropa't ase, amb el nostre alè l'hi darem calor.

                                                                  © Gorka Bas