En el paller

Nit estrellada,
olor de palla mullada,
escalfor
del sac de dormir.

Després d'agrair l'acolliment,
dormo a la serena,
vora el paller.
—La rosada et deixarà xop!

—No patiu!



Tenia divuit anys.

Eren temps de descoberta,
d'idees fixes,
de caps verds, 
com deien els grans.

Però, encara avui,
a qui ho vol escoltar,
puc dir,
amb experiència viscuda...

Que només aquell que ha dormit
en una nit serena
sota un mantell d'estels, 
en la nit freda...

Només qui ha tastat el silenci 
trencat per un grill, 
per el soroll d'una branca, 
que remou un toixó...

Pel bategar d'ales 
de l'òliba,
llei de vida, en llençar-se 
sobre el ratolí...

Només qui ha sentit 
un sotrac al cor.
per un soroll desconegut
de la nit...

Pel bramolar del vent
entre els arbres de la riba.
Per la remor de l'aigua incansable,
en la nit serena.

Sols a aquell,
sols a ell, no l'hi calen
altes muntanyes,
ni enyorar proeses ingents.

Gaudeix amb el batec del cor,
quan passa
la mà amiga 
del vent.

^® Gorka Bas             

Feia fred aquella nit

Nit fosca d’hivern.

Pujant pel camí

que surt de Can Massana, 

i s’endinsa en la muntanya 

per la regió d’agulles.

Hi fa fred

Enmig d’altes parets,

guardians immutables,

gegants silenciosos,

remor de vent.

En una nit fosca d’hivern.

Pujo amb l’ànima encongida,

seguint en Pere,

coneixedor del camí,

que endevina, en la foscor,

Cada pedra, cada solc.

El vent em fueteja la cara,

els núvols es trenquen

i deixen veure un estel

en aquella nit fosca.

S’hi allunya la por.

Arribats a la Vauma, 

descarreguem les motxilles,

removem la palla 

per foragitar-ne estadants.

Una bestiola, podia ser un ratolí,

hi surt corrent.

La tèbia escalfor, del fogonet,

ens retorna l’ànima,

sopes ràpides i calentes,

amb formatge, mantega i xocolata amb pols.

Tot ben remenat i calent.

Després, el silenci de la nit,

el xisclar del vent entre les altes parets,

una remor,

el crit d’una òliba.

Pot ser un toixò.

Pensament aferrat a les roques,

sentiment de por,

atracció irresistible,

ulls oberts.

Nit d'insomni.

En Pere s'agita al jaç.

La pàl·lida claror, traspuant la boira,

omple d'ombres estranyes el matí.

Cal desentumir la nit.

Beguda calenta, reconfortant.

Menjar sense gana,

cal fer-ho, amatent...

Ametlles a la butxaca, terròs de sucre,

cordes, mosquetons, claus, pitons.

Dia gris.

La boira enganxada a la roca,

paret xopa... gelor,

tot llisca, sense voler-se arrapar.

Pugem, centímetres.

Pitó, baga, mosquetó...

Tensar.

Afluixar.

Mans entumides aferrades a la paret.

El peu llisca.

El mosquetó que t’aferra en el buit.

Ja no tinc fred,

s'esquincen els núvols

deixant un dia serè.

La llum ha guanyat la tenebra.

S'allunya del pit la por.

El vent em colpeja la cara,

el pit s’omple de joia.

El cim, allà mateix,

l’últim pas.

I Déu. més a prop.

^© Gorka        

El PC misteriós (Irene)

L’ORDINADOR MISTERIÓS

Havia anat a la ciutat. Ho feia sempre que em sentia estressada. Sembla estrany que, tot i treballar en l’entorn que ho faig, on el silenci s’imposa per sentit comú, a vegades desitgi estar a milers de quilòmetres d’aquell indret.

Sóc bibliotecària d’un poble... Un poble on, a vegades, també hi passen coses estranyes. No fa gaire temps... Encara s’em posa la pell de gallina quant hi penso, i ni tant sols puc deixar-hi de pensar... amb el què l’hi va passar a la meva amiga Adela, del Mas de Cavalls.

Bé, no hi vull capficar-me. Em tornaria boja. Fins i tot quan van passar els fets... La científica dels Mossos em va oferir assistència psicològica. Sí, en vaig quedar afectada... He procurat sortir-me’n, però hi ha vegades que no sé si ho he aconseguit. Almenys així ho pensava fins fa una estona.

El cap m’ha començat a donar voltes. Pensava que cauria rodona. Se m’ha presentat com si fos allà mateix... Sí, allà mateix estava l’Adela. Tot ha estat en descobrir en aquell aparador d’objectes de segona ma, l’ordinador.

Era allà, obert... Estic convençuda que era el mateix portàtil, de color vermell nacre, de l'Adela.

Nit de silenci

Nit de silenci,

ple de sorolls.

On el grill

omple l'espai.

On l'òliba silenciosa

observa l’entorn.

On la branca

es trenca,

amb soroll

inquietant.

Entre els arbres,

retall de nit.

Sense lluna.

On els estels,

en la foscor,

parpellegen

amb delit

d’esplendor.

                                   © Gorka Bas