EL CASALOT

L’Alfons enfilà el camí de terra que partia d’aquell revolt. Havia deixat el cotxe patrulla al costat de la reixa de ferro, que donava entrada a la propietat.

Al costat de la reixa una curta cadena davant d’una placa metàl·lica amb lletres gravades “ESTIREU LA CADENA”.

Sempre havia estat un casalot estrany. Sempre tancat, des que els senyors de la casa havien venut les terres del voltant, que incloïen dos pobles, els quals havien crescut al voltant dels masos que conformaven la major extensió de la propietat.

Els masos havien esdevingut, amb el temps, els pobles de Mas de Cavalls i Mas de Gallers separats pel riu de Gallet amb el pont gran.

Al bell mig dels dos pobles, el cementiri, que ajuntava el bo i dolent dels dos.

Durant la guerra, havia esdevingut refugi i defensa de carlins i isabelins, alternativament. Amb el temps, es va anant degradant. Molt temps després ni les tropes franquistes havien volgut ocupar l’indret en el seu avanç d’ocupació.

Les llegendes havien anat creixent al voltat d’aquell lloc. Llegendes que, en la majoria de vegades, no feien esment expressament del casalot però sí ho feien del terreny que n’havia estat propietat.

Va ser una espera de cortesia. L’Alfons sabia perfectament que era inútil esperar una resposta, el casalot estava, i havia estat, buit de feia dècades. Des que els besavis propietaris van marxar a Madrid.

L’edifici havia agafat aquell color fosc de dècades de deixadesa... La façana cendrosa poc destacava d’aquell cel negrós. Sols la verdor de les plantes, que en tapaven una bona part de la façana, hi donava vida quan el dia era clar o, a la tardor, quan el verd es transformava amb color rogenc. Però aquell era un dia gris i plujós. L’edifici se li presentava com fosc, misteriós..., desagradable.

Com podia ser que a la sots-inspectora, se l’hi hagués acudit donar una ullada en aquell indret...?

Des del canvi de destí d'en Salva cap a Tarragona, l’Elia Sanz, la sots-inspectora, estava obsessionada per aquell indret. L’Alfons havia sentit coses. Eren coses inexplicables també, però es podrien considerar accidents.

Com el d’aquella noia, Irene, la bibliotecària (*).

L’Alfons, que havia llegit l’informe, estava segur que no hi havia cap misteri... Una noia jove, excés de velocitat, terra mullat, una figura al mig de la carretera... L’informe no deia res que la noia pogués portar un excés d’alcohol en sang o hagués pres alguna cosa.

L’Alfons, per la seva experiència, havia vist coses inexplicables... què podien donar uns pocs grams de droga, una pastilla d’èxtasi, per exemple...

Absort amb aquests pensaments el va sorprendre un moviment... Alguna cosa s’havia mogut darrere aquella finestra en el primer pis. Va treure l’arma reglamentària... una simple precaució.

Sens dubte era el vent que havia fet moure la fulla d’aquella finestra. Es movia... El vidre reflectia el cel tenebrós. Un nou moviment... la finestra s’havia obert... Dintre semblava el que podia ser una cortina que voleiava. Va ser aleshores que va notar, en el seu turmell, un fregament que el va fer desviar la vista de la finestra i el va posar en tensió.

Una remor sorda semblava pujar de to entre el fullam que l’envoltava.

Res no es feia patent a la vista.

L’Alfons es tenia per un home al que poques coses el podien espantar, però de bona gana hauria girat cua i hauria sortit corrent per aquell camí de terra i pedres que amb una certa pujada conduïa als graons que donaven entrada a la casa.

Un nou refrec sord, entre els turmells... Una nova esgarrifança li va lliscar per la columna vertebral... Semblava que la sang se li acumulés a les cervicals... La vista se li enterbolí i el cap començà a girar d’una manera imparable.

No ho va poder evitar... L’ultima visió va ser veure com el terra s’acostava inexorablement. Després, res. Semblava que tot havia acabat. Sols el lliscar suau que l’embolcallava fent que, cada cop, es sentís menys ell mateix.

Retallant el cel del capvespre, entre els núvols amenaçadors de pluja imminent, uns corbs voleiaven sobre el seu cap. No podia ni tant sols sorprendre’l la visió dels ocellots que, poc a poc, anaven omplint les copes dels arbres del seu voltant.

A l’interior del casalot el vent havia obert la fulla d’aquella finestra. La cortina voleiava per sobre de la taula, on un ordinador de color vermell nacre obert, il·luminava la cara estranya que, malgrat tot, no podia amagar el que havia estat la bellesa d’aquella noia.

(*) Llegiu El PC Misteriós (Irene), publicat 4-1-2016

© Gorka Bas