Els tres camells perduts (3a. part)

ELS TRES CAMELLS PERDUTS-(3)
No va trigar gaire a arribar la tempesta de sorra.
Els quatre sentien com les seves robes, cada cop, pesaven més pel que s'anava dipositant sobre d'ells.
—No m'agrada estar aquí a sota. Em fa sentir com un presoner.
—Amb això et dono la raó.
—Jo crec que els nostres amos estan badant. Quan hagi passat tot, i sortim d'aquí, haurem perdut l'estrella, i el camí.
El vent amainava, quant temps havien estat sota d'aquella tela? Havien perdut la noció...
—No sé el que haurà passat però cada cop sento més feixuga la càrrega de sorra que ens està quedant a sobre.
—Mentre ens deixi sortir quan acabi la tempesta.
—Voleu dir que aquesta sorra, ens pot deixar enterrats?—Va dir en Yousef.
—Jo n'he vist de tots colors —Va dir el tercer camell. —En una tempesta com aquesta, les dunes poden canviar de lloc.
—No pot ser! —La veu del Yousef sonava espantada.
—No t'espantis —Va dir el segon camell (el més optimista dels tres)— Tots hi som en aquesta història, i ara no et deixarem...
—Doncs a mi em sembla que això ja està. Provem de moure'ns.
—Aquest pes que sento és més fort que la càrrega que portem.
—Això de la duna que es mou... És de veritat?
—I tant! —Va dir el primer camell— El vent arrossega la sorra d'un cantó, per dipositar-la en un altre lloc, a la que hi trobi un xic de resistència, i allà s'hi va dipositant. He sentit dir que un general hitita hi va quedar enterrat amb tot el seu exèrcit.
—Va! Deixa d'explicar històries per espantar criatures.

—Ep! Que no són histories per explicar... Són fets que han passat! O és que no et creus que...

—Va! Calleu d'una vegada! —Va dir enèrgicament el tercer camell— Ara hem de preocupar-nos per sortir d'aquí a sota.

Els hi va costar, però a la fi va quedar l'espai perquè el petit Yousef pogués sortir per entre les potes del segon camell.

Yousef va quedar ben sorprès. Per molt que intentava esbrinar el que havia passat, no hi trobava cap explicació plausible.
—Hi ha una cosa ben estranya —Va dir el noi.
—Que és el que passa? —Va dir el primer camell.
—És molt estrany... sortiu d'aquí a sota. Sembla que estiguem en un altre lloc...
Els tres camells es van espolsar la roba colgada de sorra del desert i els seus ulls, aquells ulls grans i grossos que tenien, semblaven augmentar desmesuradament. No se'n sabien avenir. Abans de la tempesta era tot desert. Era un paisatge totalment diferent i conegut. Ara les muntanyes omplien el contorn. Un parell d'arbres a la vora d'un camí allargaven les seves arrels fins a un rierol d'aigua que lliscava mansament. No gaire lluny, una casa d'on s'escapava un filet de fum, per la xemeneia. A prop de la casa, el bestiar corria lliure pel camp. Les gallines picotejaven indiferents aquell terra marró, i humit.
Més enllà, en el camp proper, un home amb la junta de bous aixecava polseguera.

En el que semblava la llunyania, els pics de les muntanyes eren nevats. Una petita cascada saltironava entre pedres. Més avall es podria passar per aquell pont de pedra. A l'altra llera del riu, un llenyataire feia anar la seva serra rítmicament.
Tot era estrany. Increïble. Cants llunyans semblaven omplir l'espai, i les orelles.
—Mireu allà, no gaire lluny de la casa.—Va dir el tercer.
—Aquella estrella...—Assabentà el segon
—Sembla la que anàvem seguint pel desert —Va dir el primer camell.
—En aquell pla un xic més elevat, hi ha gent —Va dir el tercer.
—Semblen pastors... Hi ha ovelles... I aquell gos, ens està mirant amb cara de males puces.—Va dir Yousef.— I si hi vaig a preguntar?
—Sí, pot ser que ens assabentéssim d'on som.
No va caldre. Arribant a la bifurcació del camí, un estol de "coses" blanques i alades semblant a petites mosques els envoltaren les orelles.
—"Glòria a Déu a dalt del cel"
Els tres camells es van posar molt nerviosos, semblava un brunzit de mosques, que els hi picotejaven les orelles.

Seguiren endavant fugint d'aquell brunzit. Camí enllà creuaren el pont.
—Si volem arribar, a tocar de l'estrella, hem de travessar aquest rierol.
—I anar cap a la llum d'aquella cova que hi ha a la roca.
—No em fa gaire gràcia... —Va dir el tercer camell— Ho veig tot estrany. A mi doneu-me la sorra del desert.
—Va, anem-hi!— Va dir en Yousef agafant la brida del primer camell, el segon es posà després, i per últim una mica a contracor el tercer.
Arribant a aquella àmplia entrada, la seva sorpresa va ser extraordinària. Allà hi havia els tres savis, adorant un nen petit.
—Per això hem fet tan llarg camí?—Va dir el tercer camell— ...I aquestes mosques, que no et deixen tranquil!
—No esteu contents de veure al petit infant?—Va dir un pastor que duia un be a coll.

—Ep! Aquest també ens entén! —Va exclamar el camell.
—Potser en aquest lloc d'espai-temps, és el normal...— Va dir el segon camell— Jo fins i tot sembla que conec aquesta cançó...
—Doncs cantem! —Va dir el primer camell.
—Tots —"Joia en el món!"

© Gorka Bas. 2016.

                                                                                        

El tres camells perduts (2a. part)

Les tres tendes dels amos semblaven restar en silenci, malgrat el moviment incessant que hi havia pel voltant. Els criats semblaven voler protegir el campament d'una catàstrofe propera. Lligaven les mules, les feien jeure a terra. Tapaven tots aquells paquets que portaven amb robes i cordes lligades a estaques.

—Per anar a veure un nen, no sé per què portar tants i tants paquets! —deia el primer camell, un malcarat.
—No et queixis! Al cap i a la fi nosaltres som uns afortunats —digué el segon.
—En què som afortunats?
—Nosaltres no portem paquets! Nosaltres portem els grans savis
—Vaja, quina cosa! Amb el nostre farciment anem tant o més carregats que els altres...
—No diguis això! Sempre t'estàs queixant! Nosaltres només portem un sol home!
—Un savi! — va dir el tercer—. I als altres els toca portar els paquets i atuells.
—Doncs aquests savis com no s'espavilin...
—Què vols dir?
—No veieu el que ens ve al damunt?

—Sí, una tempesta de sorra, això ho sap tothom que ha voltat una mica pel desert.

—Calleu! —va dir el primer camell—. S'hi acosta un patge.
—Si ens sent parlar...
—Seria un trasbals si sabessin que podem parlar i els podem entendre. Tant per nosaltres com per ells.
—Calleu!

El patge fermà fort les selles i veient que els camells s'havien ajagut a terra, agafà una gruixuda roba i els hi llençà a sobre. Amb el temps just per sentir els primers senyals de la turmenta. El temps just com per aclofar-se entre les potes.
—Ui! Per poc em trenca la pota!
—Calla!
—Qui ha parlat?
—Yousef, enretira't una mica... M'estàs fent mal.
El noi, espantat, enretirà el seu cul...
—Uf! Quin descans...
—Ets tu qui parles? —va dir el noi amb un cert to de pànic a la veu. Va mirar la cara dels tres camells, el soroll del vent s'imposava.
Pres de pànic pugnava per sortir d'allà sota, però els camells l'estaven subjectant la roba que duia, sense deixar-lo sortir.
—Calma't, Yousef, o quedaràs perdut en la sorra.

—Estàs parlant!

—No ho hauria d'haver fet —va exclamar el segon camell.
—Sempre ha estat un boques!
—M'estava fent mal!—Prou! —va dir el tercer—. Té el dret de saber...
—Sí parlem, però només en intimitat. Val a dir que esperem que ens guardis el secret.—I jo us podré entendre?

—Ens entens ara?
—Sí...
—Doncs...
—Ui! Quan ho sàpiguen els altres...
—Això vol dir que no saps guardar un secret?
—Ai! Naturalment, no haig de dir res a ningú.
—Exactament, Yousef.




Continuarà...

© Gorka Bas. 2016.

Els tres camells perduts (1a. part)

ELS TRES CAMELLS PERDUTS

No volia caminar... tota aquella parafernàlia li era pesada.
La sorra...
N'estava tip de sorra...

—No diguis ximpleries... si no tinguessis sorra, què faries? —Li va preguntar l'altre.
—Saps que m'agradaria?
—Ben segur que tornar a la teva terra...
—Allà hi ha un redós de palmeres al voltant del bassal d'aigua.
—Un bassal d'aigua! D'on pots veure fins a omplir la gepa.
—Exacte! I aclofar els ulls, sentint la fresa de la nit del desert.
—I el bes de la lluna.
—Podeu anar somniant... —Va dir el tercer camell— Val més que no us hi capfiqueu, la nostra feina és caminar... i fer-ho sobre aquesta sorra fina.
—Que es posa entre les peülles.
—Es veu que ets un camell de casa bona.
—No creguis!
—Que potser voldries deixar el desert? I els nostres amos? Tenen una fita a complir.
—Sí! Vaja! Anar a veure un nen —digué el primer.
—Quina cosa! —va dir el segon.
—Un nen és ben petit! —sentencià el primer.
—Una bèstia petita —va fer el segon de manera despectiva—. I que es pot trepitjar...
—Un dia vaig trepitjar una serp, en el desert. La vaig veure caragolar-se... volia picar-me.
—Va! Tenim unes bones peülles, no ens faran res.
—Però un nen no és una serp! No m'agraden les serps!
—I els nens?
—Va!

Els tres camells restaren en silenci... El primer somniant amb l'oasi llunyà, on la lluna es reflecteix en l'aigua.

El segon en caminar, per la fina sorra, fins a arribar al següent oasi, allà tornarà a posar les potes a l'aigua, i engolirà el preciós líquid, fins a omplir de nou la gepa amb l'aigua fresca.

El tercer s'impacientava... Aquell estel... al que semblava que estaven seguint ja feia dies, cada vegada es veia més lluny.

Com els amos, no s'adonessin, perdrien la direcció.


La lluna havia aparegut gran i rodona foragitant els estels, però una llum rogenca semblava envair l'espai com si cada cop en fos més a prop.

Continuarà...

© Gorka Bas. 2016.

La casa de la boira (i 3)

La casa de la boira (i 3)

Semblava com si tot el terra del camí es bellugués reptant, com una gran corrua de serps. Que anessin d'un cantó a l'altre del camí a voltes per sota el mantell de fulles.
Amb l'arma llesta, observava allò, sense poder creure's el que veia, va intentar posar el cotxe en marxa de nou, sense cap resultat.

Estava a mercè d'aquella serp, cuc o, potser, planta trepadora que havia rodejat el motor, mentre el que podia ser semblava una altra branca trepadora, avançava pel vidre. Semblava que allò tenia vida pròpia. Dos punts vermells com a dos ulls, la miraven fixament.

El cor l'hi bategava a gran velocitat.

Què hi podia fer? Disparar? Era una bèstia realment? Va estar a punt de fer-ho realment entre aquells dos punts però, si ho feia, la bala trencaria el vidre, i llavors, era com obrir una porta per on aquell ésser entrés a la seguretat de l'habitacle del cotxe.

El seguit de potes de la trepadora, s'aferraven fortament al fuselatge del cotxe, movent-se, tot avançant per envoltar-lo.

Inesperadament a la Maite l'hi semblà sentir trets, no van ser ni un ni dos... Algú estava buidant el carregador.

Aquells ulls, que havien quedat fixats en ella, van créixer desmesuradament.

La bèstia semblava afluixar la seva tenalla, alhora que aquells ulls lluminosos, s'apagaven per moments.

Llavor la Maite no va poder aguantar més i va prémer el gallet una vegada i una altra.

Els anells de la bèstia afluixaven la seva prensió, la bèstia s'anava retirant.

La Maite va veure un parell mes d'esclats a la finestra del pis superior, mentre el soroll de dos últims trets ressonaren en el seu cap fent fora el bloqueig que li donava el terror, que fins llavors l'havia estenallat.

El terra del camí anava deixant de moure's. Les fulles del terra anaven perdent, a poc a poc, el gruix de la bèstia que, fins llavors, semblava lliscar per sota.

Sense més ni més, els llums del cotxe patrulla, s'encengueren il·luminant el camí. Tot semblava que tornés a la normalitat.

Els corbs es retallaven a la llum de la Lluna, que semblava desfer-se d'aquell núvol espès i sinistre.

Una figura tentinejant avançava cap a ella, sortint per la porta de la casa.

Era un nou atac?

La Maite alçà la seva arma reglamentària. Li quedava una bala a la recambra.

Tenia por..., no resistiria més l'ànsia que sentia..., el dit al gallet, l'arma a punt, va prémer-la sense pensar-hi més.

La figura trontollant es va desplomar.

La Maite va quedar en el cotxe mirant fixament a l'exterior. La figura no es movia, però tot havia fugit del seu cap, No veia res, no sentia res... Com si lentament es desplomés en el seient.

Oriol Morata frenà quasi a frec amb el cotxe de la Maite, apagà la sirena que havia portat engegada des de la comissaria.

Arran del senyal emès pel cotxe patrulla de la Maite i no obtenir resposta, es va posar en marxa el dispositiu especial d'emergència, després d'haver-hi donat amb la Maite pel localitzador.

Quan l'Oriol i la comissària Èlia Sanz van abaixar del cotxe tot era silenci. Els llums del primer cotxe de la Maite restaven encesos il·luminant el camí de la casa.

Pistola en mà s'acostaren al cotxe de la Maite, l'Èlia no va poder mirar fit a fit. Aquella mirada buida, aquells ulls grisos en les conques desmesuradament obertes.

L'hi buscà el pols inexistent.

L'Oriol se l'hi acostà després d'haver anat fins a la figura estesa en el camí.

—És en Jaume Palau... Ha rebut un tret. És mort.

—La Maite, també sembla morta, no se l'hi veu cap impacte però... potser és un estat de xoc..., truquem de seguida una ambulància.