Adela o El misteri del PC. (Segona part)

Adela o El misteri del PC (ve de la primera part)

Va mirar per la finestra. La foscor de l’indret absorbia la poca claror de la Lluna entre boires.

El soroll havia parat.

Estava acostumada a aquell silenci, i no tenia notícia que a la carretera més propera hi tinguessin que fer alguna obra de reparació. De totes maneres la carretera més propera era darrera del turó, no hi podia arribar cap soroll.

La masia estava aïllada. Massa aïllada, li havia advertit la seva amiga del poble. La Irene sempre li havia retret que es quedés sola en aquella masia, per molt que hagués estat dels pares i on hi havia viscut tota la vida.

—Tant sols haver de passar pel camí del cementiri, –havia comentat la Irene–, em faria esborronar.

— Al cementiri només hi ha morts, –havia replicat l’Adela–.

Tot semblava tranquil. S’entornà al llit.

La son semblava volgué apoderar-se de les seves parpelles.

De nou sonà un fort cop... On? On s’hi sentia aquell soroll? Quant de temps havia passat?

Aquell cop no havia estat tant suau i persistent, havia estat tan fort i sec que la va despertar amb un ensurt. En un acte reflex, va encendre el llum, tot era en ordre. Per la finestra, ja no entrava la llum de la Lluna. Va apagar el llum i es va apropar a la finestra.

Fora, tot era foscor.

S’havia girat un xic d’aire. L’om de la vora del camí brandava les branques, cap a un cantó i cap a l’altre. Els pollancres de la riera que passava més enllà, restaven encara il·luminats per la blavosa llum de la Lluna.

Era estrany. No es movien…

Si les branques de l’om es movien pel vent, com podia ser que els pollancres, restessin quiets? Normalment era a l’inrevés. La mica d’aire que corria prop de la masia sempre es detectava primer als pollancres que a l’arbre més proper, malgrat que era el primer en quedar totalment immers en la foscor, per la posició del turonet del darrera, i del volum físic de la mateixa construcció de la casa, que amagava la claror de la Lluna. Ben segur que en aquella hora tota la claror d’aquesta, es filtrava per la petita finestra del bany i la gran obertura del paller.

Moltes vegades en que no podia dormir, pujava al paller, s’estirava a la palla escampada pel terra, i contemplava la lluna embadalida, tot fent volar la imaginació.

Moltes de les histories, havien sortit d’una nit d’insomni, veient la clara lluna dominant la nit.

Es va quedar una bona estona parant l’oïda amatent a qualsevol soroll que es pogués sentir.

Res! El silenci semblava haver cobert totes les ombres de la nit.

Fins i tot va baixar a la planta baixa… Tot era tancat i ben tancat.

No obstant en tornar a l’habitació la sensació de que alguna cosa estranya passava no la deixava tranquil·la.

Al paller!

Tota aquella obertura!... potser havia entrat una òliba cercant un ratolí.

L’Adela estava acostumada a la soledat del camp i la quietud de la nit. S’agità de nou al llit. I tornà novament el soroll, un cop fort. Hauria de donar la raó al seu germà partidari de tancar aquell gran finestral.

Va anar al bany. Per la finestra, la lluna, en el seu màxim esplendor… uns núvols prims enteranyinaven, l’àurea de claror d’aquesta. Una nova historia va començar a plantejar la seva imaginació.

Sentia necessitat d’escriure, va anar a l’habitació que tenia habilitada per estudi. La claror de la pantalla de l’ordinador atenuava la foscor de l’estància. S’havia deixat l’ordinador engegat? No era gens habitual en ella.

A mida que es va anar acostant, s’adonà que alguna cosa passava. Un text a mig escriure... i les lletres anaven sorgint amb fluïdesa, com si alguna mà invisible l’anés teclejant.

En un principi es va espantar.

Internet!, segur que algun text estava entrant per Internet. s’acostà a la pantalla, la connexió era tancada i el text anava sorgint.

Amb una certa angunia va començà a llegir.

“Ara fa molts anys. El camí era fosc. La Lluna encara no s’havia mostrat plena i el núvol dominava sobre els estels. Tenia por! Per què? No ho sabria dir, vaig apressar el pas, de sobte m’havien entrat unes ganes boges d’arribar a casa, ben segur, allà hi trobaria la tranquil·litat que s’havia escapat de la meva ànima.
Havia fet el camí, infinitat de vegades. Quina era aquella intranquil·litat que m’agafava de cop i volta?
Per la baixada de can Cabre, vaig estar temptada de córrer fins a l’altre cantonada, on l’única llum d’aquella bombeta, podia donar un xic de tranquil·litat al pensament desorbitat.
Va ser de cop, sense adonar-me, ni de com ni de on, va sortir aquella silueta, que s’abrandava sobre meu. Em vaig sentir alçada, empesa vers aquell marge de pedra.”

L’escriptura havia parat. Com si l’escriptor medités la continuació. El cor de l’Adela s’agitava convulsivament. Va esperar una estona, no podia deixar de mirar la pantalla que restava silenciosa.

Què estava passant? Qui podia haver entrat a l’ordinador? I com? Qui estava escrivint en aquella pàgina en blanc?

“Em va violar... Vaig sentir-me llençada a l’altre cantó del marge de pedra, amb feien mal tots els ossos, semblava que els meus crits no els sentia ningú.
La proximitat d’aquella cara em cremava, com un foc intens, que cerqués els meus llavis, les meves parpelles.
No sé el que va durar aquell turment, vaig perdre tota noció del que m’envoltava, sols una cremor interior, i després el vuit absolut.
Quan el sol va fer-me pessigolles a la cara, el meu cos va semblar reviscolar- El just per adonar-me d’on era.
Estirada al mig d’aquells esbarzers, les punxes s’endinsaven en la meva pell. Les cames estaven sagnant. Quant més em movia mes s’endinsaven en la carn… traient les forces d’on vaig poder, vaig cridar.
Quan temps? No ho sé, ni ho vaig saber mai.
El tractor devia d’estar mol a la vora, podia sentir el soroll.
Recordava de la nit, que anava per el poble… era en un carrer… La baixada de can Cabre. I ara? On era ara?
El soroll d’aquell motor era cada cop més proper, vaig intentar cridar més fort encara i, de sobte aquell animal, ensumant les meves carns plenes de sang.
Cremades per el sol.
Aquell morro fred i humit, salvador… Udol… Novament foscor…
De sobte, tot era clar. El llum fluorescent sobre el meu cap.
Em feia mal tot el cos. Una estranya ombra que s’apropava i s’allunyava...
– Es posarà be, però cal que reposi”
Ja no vaig tenir repòs. Mai més vaig tenir repòs.
Desitjava el repòs, que ningú em donava…
– Mira-la... Ves a saber... Les coses no passen perquè si... Si no es busquen...
El pont era allà... massa alt deien uns... al capdavall, hi podia trobar el repòs."

Adela o El misteri del PC (continua)

Adela o El misteri del PC. (Primera part)

Adela havia nascut al poble vint-i-cinc anys enrere, filla del mas de Cavalls, a uns deu minuts del centre, pel camí que portava al cementiri.

Passat aquest, torçant a l'esquerra, després del roure gran, s'entrava per un corriol de terra, mig dissimulat per les herbes que hi creixien abundants. Després de caminar deu minuts, s'arribava a la masia.

Era una casa de dues plantes mes l'altell, que estava partit per la mitjana. En un cantó per on arribaven les escales, era ple de andròmines que s'havien anat traient de la planta i acumulant en aquell lloc doncs no hi feien nosa. Una porta vella de fusta, donava pas a l'altre cantó de l'altell, que esdevenia paller, amb un ampli finestral per on una politja hi permetia pujar les bales de palla, quant la masia estava en plena efervescència, ja feia d'això uns quants anys.

Quan les bales de palla eren presents, era el lloc on a l'Adela l'hi agradava estar, a la que li quedava més tocant el sostre. Quan les bales van anar desapareixent, sempre hi quedava la quantitat suficient de palla a terra, per poder estar estirada i fins i tot tapar-se una mica en cas que fes fred.

L'Adela sempre havia estat en aquella casa, un xic allunyada del poble, però prou a prop, per no sentir-se sola en aquelles contrades.

S'havia plantejat, moltes vegades, anar a una casa del mig del poble, especialment quant va quedar sola per la tràgica mort dels pares però, de mica en mica, es va anar acostumant a la soledat.

Es va arreglar la primera planta, allà hi tenia de tot. En aquella saleta petita s'hi va fer instal·lar una cuina, amb tots el avenços de que era conscient, a més prou espaiosa per posar-hi una taula, per poder-hi fer la majoria d’àpats.

Si algun dia hi anava el seu germà, que vivia amb la seva dona al poble del costat, amb els dos nens nebots seus, llavors parava la taula gran a l'habitació gran, que era a la vegada el distribuïdor del pis. D'ell en sortien quatre portes, la que es va reservar per la seva habitació, i que era la seva en vida dels pares, i que donava amb una finestra a la façana principal. A la part contrària també sobre la façana era l'habitació que havia estat dels pares, i que havia habilitat com el seu estudi. A l'altre cantó davant per davant de la cuina una tercera habitació amb alcova, la tenia sempre disposada per si algun dia es podien quedar el germà amb la familia. Era l'habitació més gran, on havia estat l'àvia fins a la seva mort.

Entre la cuina i la porta que duia directament des de la planta, el seu germà havia fet un bany on havia estat una comuna i rentamans, amb peces modernes, agafant el que havia estat l'habitació de solter.

Res d'envejar a les revistes americanes. La porta que duia de la planta baixa, seguia per el seu costat cap a la planta alta, majorment tancada, per evitar els corrents d’aire. Allà és on l'Adela l’hi agradava pujar de tard en tard, especialment al vespre, quant la posta de Sol era més bonica. Per aquell gran finestral, que havia servit per pujar les bales de palla, podia veure fins el capdavall de la Vall, com es ponia el Sol darrera de les muntanyes.

El germà l’hi havia insistit per tal de posar una gran finestral per tancar aquella obertura, però fins llavors l’Adela s’hi havia negat.

Li agradava tal i com estaba. Eren tants, els records!

I quan s’hi estirava en aquella mica de palla, que encara hi quedava, s’hi sentia meravellosament bé.

Havia pensat que faria portar una bala, per engruixir la que hi havia, i sentir-ne encara més seu, l’espai.

Un espai de profunda relaxació, de soledat, de meditació, que no hi sabia trobar a l’estudi, per molt que en habilitar-lo l’hagués pensat com a lloc definitiu. I és que quan es tancava a l’estudi, les preocupacions de la feina quotidiana, les reflexions que li donava aquell ordinador, no eren les de profunda reflexió.

Allà calia plasmar a la pantalla la seva fantasia. Les paraules, de vegades altisonants, que els seus lectors volien llegir o, de vegades, escoltar.

L’Adela escrivia. L’Adela llegia, davant d’un micròfon, aquelles idees que colpien a un sector de públic, cada dimarts.

Era puntual. Agafava el cotxe i, pel camí de terra passant vora el cementiri, baixava al poble on agafava la carretera comarcal fins a la ciutat. A l’emissora de Ràdio Comarcal, s’enregistrava i s’emetia el seu conte setmanal.

En moltes ocasions, l’Eduard li havia ofert pujar a la masia i gravar allà, però l’Adela s’hi negava sistemàticament. No era el mateix!

I no és que no volgués que l’Edu pugés a casa seva. Amb l’Edu s’avenia força bé. Era un noi amable, però és que allà dintre d’aquella peixera de l’emissora, les paraules no ressonaven. Se sentia més protegida per dir allò que volia dir. De vegades, no era llegir un text i prou. De vegades se sorprenia a si mateixa, al mig d’una lectura, donant una afirmació que no pensaba. Una afirmació que li havia colpit, al veure el dia anterior l’astre rogenc enfonsar-se en la terra, per deixar pas a una nit d’estels.

Quan no era per l’article setmanal, l’Adela seguia escrivint, volia escriure una novel·la, sentir-se escriptora. A vegades li costava plasmar les seves idees, li era més fàcil l’escriptura de textos curts, histories concretes, per això tenien tant èxit els seus contes per la ràdio.

— Adela, avui has rebut aquesta nota a la redacció.

“Apreciada Adela em va encantar la historia d’ahir...” El fet s’havia repetit amb una certa freqüència en els últims dies, en aquest sentit; l’Adela n’estava cofoia i animada a seguir en el camí.

Aquell dia havia estat del tot normal, fins que l’Edu li va fer arribar aquell nou comunicat.

— “No estàs cansada de ser tant innocent?”

Era només una frase? Un comentari? No manifestava ni si li agradava o no. “Innocent”? A què es volia referir el comunicant?

Al rebre aquella nota, la va fer estar neguitosa tot el dia. Va ser quelcom puntual?

— Ara està de moda la novel·la negra –li va dir l’Edu–, segur que és això. La gent cada vegada vol més acció, vampirs, dimonis,  cossos vivents, misteris...

En certa manera l’Edu tenia raó. La gent era cada cop més estranya. Volia tenir por.

Ella no en sabia d’escriure aquelles coses, la seva manera de pensar la portava a unes actituds suaus, a unes histories tranquil·les, en que sempre guanyava el que era bo, el bonic… on la raó, privava per sobre de les tenebres o de raonaments escabrosos.

Aquella nit estava neguitosa....

Havia anat a dormir normal…

Havia escrit fins a última hora. L’endemà ho llegiria davant del micròfon, un conte més, una historia més. Els seus incondicionals estarien contents. Exceptuant potser aquell que li havia enviat aquell comunicat.

Va començar de cop i volta.

Era un soroll persistent. Uns cops. Pam!... Pam!... Pam!

Es va llevar, no estava acostumada a sentir sorolls que no fossin normals... Pam!... Pam!... Pam...!

Va mirar per la finestra. La foscor de l’indret absorbia la poca claror de la lluna entre boires.

Adela o El misteri del PC (continua)

 

BENAURANCES (Santuari del Carme) de Barcelona

En la aportació d’avui al bloc, vull mostrar, amb l’autorització del dipositari (SANTUARI DEL CARMEL DE BARCELONA) el meu treball, fet en aquell indret.

Dels quatre plafons que expressen les BENAURANCES, a la capella del Santuari, de les que pren el seu nom.

Els plafons són fets sobre fusta de 100 x 140 cm, emprant l’estil matèric, en la seva realització.

Canyes, roba, ciment, pintures i materials de diferents tipus.

Tot acompanyat d’elements treballats amb ceràmica, per posar en relleu escenes o elements concrets enriquidors; com un pa corpori, fet de ceràmica. Els raigs d’un sol ple de color. Uns personatges, que sortint físicament del pla, clamen l’Altíssim, o una creu alliberadora a les que es van incorporant trossos de ceràmica, alliberant-se de les cadenes d’esclavatge.

                                                                                             Gorka Bas

La gelera (4a part). Epíleg.

Continua de la tercera part...

L’empatia entre les dues noies s’enfortí.

La recuperació de la Sonia era lenta encara que amb bons auguris.

Però inexorablement el temps en què la Sonia podia estar a l’hospital s’acabava.

— Què et passa? Avui et veig trista

— Hauré de deixar l’hospital ben aviat.

— Això es bo!

— No... Mourien. Ho he perdut tot! Que faig ara? Torno al poble en que vaig néixer en ple Pirineu? Allà, camins pedregosos a mitja alçada del turó. No em podré moure de dintre la casa, però això no és res... podria retrobar les muntanyes davant, on sempre hi veuré al Rafa... Però em sentiré tant culpable!. Mai podré pensar altra cosa... que vaig tallar la corda i...

— No ploris, hauries mort amb ell.

Van tornar aquells dies crítics. Els plors continuats, els silencis...

La Mourien passava moltes estones acompanyant la Sonia, veia el seu posat seriós, els lacrimals rogencs de la noia, que s’apressava a eixugar.

Aquell silenci la colpia al cor, sentia una creixent desesperació en veure-la d’aquella manera.

Era divendres. Mourien va entrar a l’habitació, els auxiliars de l’Hospital havien preparat la marxa de la Sonia, s’havia acabat el termini, ni l’assegurança ni els seus escassos mitjans donaven per més.

Sonia, asseguda a la cadira de rodes al costat de la finestra, seriosa, amb llàgrimes als ulls, sense saber el que passaria...

Mourien l’acaronà.

— Tot s’arreglarà.

— Que faré ara? Esperava una resposta de casa meva.

— Tornaries al poble?

— No tinc altre solució.

Restaren molta estona callades. Va sonar el telèfon.

Mourien veia com s’anava trasmudant la cara de la Sonia, el plorar silenciós però abundant esclatà.

— Sonia!

— No vindran... per a ells també vaig morir a la muntanya...

— Sonia, vine a casa meva, si vols. Ja t’he dit alguna vegada que estic amb un apartament adaptat a planta baixa, un loft, on et podries moure tranquil·lament amb la cadira de rodes. 

A la Sonia li va costar, sempre havia pensat que no volia molestar, però la va vèncer l’actitud de la Mourien.

Ho sospitava.

Mourien, molt amatent amb ella, l’havia guanyat el cor.

Passaven llargues estones, Sonia asseguda a la cadira de rodes o a la catifa davant la llar de foc. Aquella desesperació que sentia, anava deixant pas a un sentiment estrany, un sentiment de joia quant la Mourien estava amb ella.

La Mourien la feia riure. La feia moure. L’acompanyava. Era freqüent veure empènyer la seva amiga, amb la cadira de rodes, per els carrers de Bern.

— Un dia podríem anar a Zermatt. Ni tant sols he pogut veure on varen enterrar en Rafa.

— Per què?... No m’agradaria que tornessin les teves tristors.

— No és això, precisament, el que vull és deixar-les enrere.

— Estàs segura?

— Sí..., molt segura.

Hi anaren un cap de setmana. Sonia va volgué enfilar el carrer que duia al cementiri, la vistositat era extraordinària vorejant al riu. S’aturaven freqüentment, al lluny, el cercle nevat, d’allà es podia distingir el Mönch on la gelera havia esdevingut tragèdia, l’,, en Rafa en parlava freqüentment...

— Destres del Mönch el Eiger.

Presidint el paisatge, al lluny, el Matterhorn... A la Mourien li feia dolor aquella visió.

A mida que s’anaven acostant, patia per l’efecte sobre la Sonia, quant van recuperar el cos del Rafa, en el cementiri dels alpinistes hi trobà etern repòs.

Cada vegada que s’aturaven, el tornar-se a posar en marxa es feia mes feixuc.

Faltava poc per arribar.

— Mourien tornem —va dir las Sonia de cop.

— No vols arribar a la làpida?

— No, em fa dolor al pit.

Havien donat la volta, Mourien se sentia alleugida, Sonia tornava a somriure. Va ser un moment, potser una sensació, la ma de la Sonia, s’allargà fins a prémer la de la seva amiga.

No va ser cap sensació, Sonia l’havia agafat la ma i portant-la als llavis la besà suaument.

Mourien i la Sonia viuen a l’actualitat a Bern, en el loft de la Mourien. Segueix treballant a l’hospital cantonal de Bern.

L’activitat de les dues és frenètica. En principi, les anades al llac Neuchatel fent llargues passejades. Més endavant, quant la Sonia n’era capaç, la participació en l’activisme, dels moviments reivindicatius, les fan realment populars, tenint en compte que poques hi ha visiblement compromeses que es serveixin de cadira de rodes.

En un altre sentit, la Sonia, es va descobrir com una perfecta mestressa de casa.

Un any més tard, en un viatge a Amsterdam, van esdevenir parella.

Actualment la Sonia i la Mourien segueixen vivint a Bern, on agafant el cotxe elèctric adaptat s’apropen tot sovint al parc regional d’Euhant per passejar pels frondosos camins, o bé es queden a la vora del llac.

FI.

                                                                        Gorka Bas

UNA TARDA DE TEATRE. (Sèrie: Són records...)

La Garriga.

Dissabte, 12 de novembre de 1988, dos quarts de sis de la tarda.

Carrer Negociant. Garatge de can Mur.

L’aigua cau a doll.

—   Hi podran venir els de Barcelona?

— Si hi venen amb cotxe potser que ho tinguin malament.

— Joan, passa el martell.

— Aquest any farà patxoca el taló.

— Hem d’assegurar aquells plafons del fons.

Activitat febril. Nerviosisme. Inquietud en els presents...

— Mira que si no hi podessin venir...

— Qui? Els de Barcelona? Segurament vindran amb tren. No hi ha massa temps, a la nit caldria fer un assaig general. Falta lloc per dormir un dels actors! Qui té un llit disponible?

— Noi o noia?

— I s’ha de convertir aquest garatge en un teatre de veritat.

— Tanta feina!

— Bé podríem fer la funció al Patronat! Tenint un teatre com Déu mana...

— Fa molt temps que el Patronat està malament. No funcionen els llums, té goteres...

— A més aquí es el nostre Teatrí...

— Calla, home, calla...Tot queda molt pengim-penjam... i a sobra venen el grup de Barcelona!.

— Es aquí on s’ha de fer la funció! En el nostre teatrí.

— Ei, nois! El taló ja funciona.

— Us recordeu d’aquella primera funció? Ni taló, ni res de res.

— Però vàrem gaudir com animals!

— Sí. Els nervis que vaig passar!

— Són coses del teatre!.

— Jordi, primer sortirem nosaltres? —Pregunta la Raquel.

EL FANTASME DEL CASTELL. Adaptació infantil de la novel·la “El fantasma de Canterville” interpretat per els nens i nenes del carrer.

— Com farem que neixin les flors a l’arbre? —Pregunta l’Elena, la més petita de sis anys.

Fantasmes, follets, majordom, bessons entremaliats, el pare i la filla. Tots hi són preparats.

— Jordi, que et sembla?... Per l’obra dels de Barcelona, com es el segon acte, hi posarem aquest quadre, i allà els sellons... et sembla bé?

— Perfecte... i aquesta entrada ja ens servirà... per aquí entrarà i sortirà el pare de la noia.

— Mur, l’ajuntament no es va comprometre a portar-nos unes tarimes?

— No patiu, serà al matí, però no ens fallaran! He parlat aquest matí amb l’alcaldessa.

UN PROMETATGE d’Anton Txèkhov, com a segon acte, interpretat pel grup d’aficionats del Batibull de l’entitat Torxa, de Barcelona.

Com a final, TRES I NO RES representat per els veïns del carrer.

— Però escolta, després de la funció tota la paret quedarà pintada?

— Sí, però no hi fa res! Com som els últims en actuar... En Mur ja hi està d’acord!

Diumenge dia 13 de novembre de ja fa anys, són les 5 de la tarda, a la Garriga plou, la gent dins l’improvisat teatre s’apinya, no hi fa fred.

Tots proven de posar-se la cadira, que cada un s’ha portat de casa seva, de manera que hi pugui veure millor.

Ja és l’hora!... S’aixeca el taló...

                                                                Crònica de Gorka Bas

Anys després, s‘arregla el Patronat... Les coses, les condicions han millorat. Tot és més professional, evidentment molt millor, però per els més vells del carrer Negociant de la Garriga, aquell garatge particular, pomposament anomenat Teatrí de ca’n Mur, va ser un centre social, on els nens empenyien...

— Jordi quan assajarem una altre comèdia?

— Podríem fer un grup de bicicletes...

— Els més grans us haureu d’organitzar.

— Recordeu que la segona quinzena tenim el campionat de petanca, venen fins i tot els de Vic.

— De Montmeló i de Mollet, també.

— Joan, recorda que hem de tenir les copes a punt.

— No patiu!

— I l’arròs? Quant el farem aquest any?

Ja són records en el temps.

La mort del bon amic Josep Mur, és un punt cabdal per que quedin sense efecte moltes de les coses i projectes, que no feien més que portar companyonia, i afecte.

L’altre punt molt important és l’asfaltat del carrer, que amb el pas dels cotxes, reclou a les respectives llars, als veïns, dispersant voluntats.

Són temps passats...Temps de records.