Tarda d'estiu

Melodia incerta

Tarda d’estiu

sense horitzó,

paisatge urbà,

melodia incerta.

Retall de finestra.

Suau brogit.

Un pardal

s’atura a l’empit,

inquiet,

picoteja

qui sap quina molla,

i em mira

atrevit.

Un altre l’hi fa vora,

i tornant al vol,

marxen

tot seguit.

A la plaça

hi fa calor,

aquella tarda d’estiu.

Mentres l’aire llisca,

una parella s’abraça,

i algú riu.

                                                  Gorka Bas

Dia 5 de gener

Ciutat d'Igualada, província de Barcelona, dia 5 de gener, a les sis de la tarda.

Era feixuc posar en marxa tota la caravana.

En Francesc suava malgrat el fred que feia.

—Falten camions! —cridava.

—Els de la casa X, no han arribat —deia un altre.

—Em van prometre que enviarien un camió i una furgoneta —deia un tercer.

—Deixeu allà tots els paquets que hi ha d’anar —va dir un altre, conciliador.

Els nervis eren a flor de pell.

En Francesc suava, malgrat que estava convençut que tot aniria bé, sempre anava bé. Feia temps que d’una manera altruista, estava a l’organització de la cavalcada de reis de la ciutat.

Havia començat de jovenet.

—Vull ser patge negre...

—No pot ser noi, ja no queden vestits. O patge del rei ros o del blanc. Els que volen ser del rei negre, sempre en són més, i s’espavilen més aviat.

—El problema és el vestit?... Si jo porto un vestit, hi puc entrar?

—Què voleu?  Què passa? —va preguntar en Francesc.

—El Llorenç de cal Sabatots, que vol fer de patge... Ja l’hi he dit que ha de ser de patge del rei blanc o del ros.

—Però si el problema és el vestit... i jo en porto un... —vaig insistir.

—Només faltaria... Llavors tothom aniria com voldria.

—La mare és modista... potser me’n pot fer un —La tossuderia o la il·lusió era gran.

—Francesc —aquell noi que en aquell moment no coneixia se’l va emportar apart—. Ens falten patges, dóna al noi una oportunitat, un patge negre més no hi vindrà d’aquí. Es veu ben disposat, i si es porta el vestit...

Aquesta va ser la meva primera entrada com a patge de ses majestats, els reis d’Orient, en la cavalcada del dia de reis a la ciutat d’Igualada.

En els vestuaris, jo m’acabava de tenyir la punta del nas.

—Millor que t’ho fixis amb cervesa, es la millor manera... No hi ha por que amb el que arribis a suar se’t facin regalims.

Eren els consells dels més veterans.

Olors de naftalina, suor, cervesa, suro cremat, barrejant-se amb l’olor de cera de les espelmes que teníem davant de casa per anar cremant el tap de suro.

—Obriu alguna finestra! —Algú va cridar però ningú el va fer cas.

Al carrer hi feia fred, era el comentari dels que entraven.

Jo estava suant, nerviós, era el primer any... Què podia passar?.

Igualada, comarca de l'Anoia, província de Barcelona, 2/4 de vuit el vespre.

Ses majestats els reis d’Orient, cavalcant tres corsers de colors blanc, ros i negre, sortien de l’Ateneu. Darrere d’ells, camions carregats de les més dispars joguines.

—Ep noi!... Sembla que estiguis espantat”  —La veu va sonar a la meva esquena. Quan em vaig girar, tenia davant meu, un patge tant negre com jo.

—Qui ets? —vaig dir innocentment.

—Ja veig que estàs massa nerviós per no conèixer-me... Vine, agafa un paquet d’aquests i segueix-me”.

Ho vaig fer. Els encarregats d’una de les escales llargues ens la van posar repenjada a un balcó que l’hi senyalava el company.

No era fàcil pujar per una escala de ma, portant el voluminós paquet. Quan vaig ser al capdamunt de l’escala, sols vaig saber veure la llum que hi havia dintre.

Algú em va agafar el paquet, mentre la meva cama passava la barana del balcó, i una veu em deia a cau d’orella.

—Digui’ls-hi que tot és per a tots, i que s’han de deixar els joguets de l’un a l’altre... Que siguin bons...

Jo no sentia res, el llum de l’estança m’enlluernava. Vaig deixar el paquet a terra, i els meus ulls buscaven al meu company, amb una certa angoixa.

Tenia un nus a la gola que m’impedia arrencar a parlar... Havia de dir...

La cridòria era general. En Joan, la Berta, no recordo els noms... era igual el nom que tinguessin... Cridaven i saltaven d’alegria.

—Calleu!... Calleu! Aquest patge del rei negre, vol dir alguna cosa...

Es va fer el silenci. Sentia totes les mirades clavades a la pell, com agulles. Hauria estat feliç de ser ben lluny d’allà.

—Tranquil·litza’t —vaig pensar.

Aquella petita em mirava amb els ulls ben oberts, tan oberts que semblava anessin a sortir-l’hi de les conques i vaig pensar que aquella nena, estava tant espantada com jo.

Ni tant sols era conscient del que deia.

—Penseu que tots aquest joguets són per a tots, no val a dir això és meu i allò és teu... I... sigueu bons minyons.

Any rere any, a la ciutat d’Igualada, província de Barcelona, comarca de l'Anoia, mentre hi hagi gent entusiasta hi continuaran havent nens que mirin amb els ulls ben oberts i escoltin les paraules d’un patge que, probablement, estigui tant o més espantat que ells.

                                                            Gorka Bas  

Adela o El misteri del PC (Tercera part)

Si voleu llegir des de l'ínici, cliqueu aquí. 
Adela o El misteri del PC (ve de la segona part)

Irene era funcionària a l’ajuntament del poble.

— Irene, maca, a l’arxiu municipal o a la parròquia o no sé on... podria trobar, alguna notícia que fes referència a suïcidis, en el pont gran?

— Què et vols dedicar a la novel·la negra?

— No, però he tingut una visió...

— Una visió? Ja estem, Adela! Si és el que jo he dit sempre, sola a la masia... Acabaràs malament!...

L’Adela no va voler explicar a la Irene el que li havia succeït aquella nit. Havia de poder trobar una explicació raonable o potser es començava a tornar boja. Qui sap si la Irene al cap i a la fi tindria raó. Encara s’escruixia quant pensava en l’escriptura que anava sorgint de la pantalla, sense teclejar res, com si arribessin aquelles paraules del més enllà.

Una febre malaltissa s’havia apoderat d’ella. Havia començat per deixar l’ordinador en funcionament totes les nits. Se sorprenia moltes vegades, havent-se aixecat a altes hores, per anar a veure la pantalla. Res!... Què havia passat aquell dia? Quines circumstàncies s’havien donat?

Eren moltes les preguntes, que l'Adela es feia, quan pensava seriosament en aquell fet. Fins aquell dia que...

— Adela! Has rebut aquest comunicat.

L’Edu la va mirar un xic encuriosit o potser fins i tot alarmat.

— Adela no t’atreveixes?

Atrevir-se? No! No s’atrevia... Què volia aquell comunicant? Havien passat dies...

— Adela, té, –l’Edu l’hi allargà la nota– Et... passa alguna cosa?

L’Edu sempre tant pendent d’ella... Només una paraula: “Investiga”

Què havia d’investigar? La veritat es que ja en tenia prou amb trobar cada setmana el motiu literari, el conte ideal que pogués agradar a la majoria dels seus oients.

— Adela, t’envio un parell de dades, son dos casos, en que sembla que va quedar involucrat el famós pont.

La nota era de la Irene, directament al seu ordinador, per correu electrònic. L’Adela va imprimir l’escrit, de la seva amiga, i el va arxivar, obrint una carpeta en el mateix ordinador, amb el títol de MISTERIS. I convertit en dos arxius, els casos a que la Irene feia referencia.

Un, feia esment a un home, l’altre a una dona jove, d’uns vint-i-cinc anys, la mateixa edat d’ella. No hi constava cap nom, cosa que l’hi va estranyar.

Havien passat dies del comunicat de la Irene. Aquell dia tornava tard de la ciutat, havia estat parlant davant del micròfon molta estona. Era un conte una mica llarg, l’Adela ho reconeixia, però no es va limitar a l’esquema que havia previst, semblava com si les paraules fruïssin soles, sense haver-les pensat prèviament, tenia la necessitat de parlar, d’explicar...

L’Edu la mirava abstret des de la “peixera”. Abstret i una mica admirat... Admirava la capacitat d’improvisació que tenia la noia.

Mai ho havia volgut reconèixer, però l’Edu era el millor “fan” dels contes de l’Adela. Quan es va donar compte de l’hora, va fer un gest. Havien de tallar, s’havien allargat més del temps de que disposaven, i en tota l’estona ella seguia amb la seva historia...

“Anava per un carrer del poble. Era fosc i el vent era massa fort, casi s’enduia de costat al vianant que s’atrevia per aquell indret.Per un costat del carrer, edificacions. Per l’altre, la tàpia de pedres baixes que donava al camp. En aquell tros hi bufava el vent fort, molt fort. Ja havien dit per la ràdio que era un estat d’emergència, millor que la gent no sortís de casa.De sobte, aquella ombra en mig del carrer.Aquell om que movia les branques, amb fúria, empeses pel fort vent.
Es va pujar el coll de la jaqueta. Tenia fred.Havia deixat el cotxe a l’altre sortida del passatge per poder-se arribar a la biblioteca.Li havia entrat, de cop, la necessitat de parlar a la Irene, del que li havia passat.Encara no li havia explicat a ningú com, aquella nit, de cop i volta, l’ordinador s’havia posat en funcionament.Havia de fer una gran volta, per evitar aquell camí. Deixaria el cotxe a l’altre extrem de carreró. Era molt poc tros.Les branques de l’om brandaven, d’un a altre costat.Passaria ràpid.Va esquivar la primera, però quant pensava que ja l’havia passat, una segona branca li va donar un cop al cap que la va deixar sense sentit. No sabia com havia passat, li feia mal tot i, a més, sentia per tot el cos, allò que semblava enfonsar-se en la seva pell."

La humitat i fredor. De cop aquell nas fred que la tocava, després el lladruc del gos, ja no recordava res més.

Els llums fluorescents, a sobre el seu cap, l’ombra que s’atansava i tornava a retirar-se.

— Es posarà be, ha de tenir paciència.”

EPÍLEG:

La Irene va obrir el correu electrònic. Era estrany! Un correu de l’Adela! Com podia ser? Ella mateixa havia anat mesos enrere a l’enterrament de l’Adela.

Obria diàriament el correu, allò era totalment irregular. Com havia pogut quedar-se un correu retingut d’aquella manera?

L’Adela s’havia suïcidat, llançant-se daltabaix del pont gran. Havia estat hospitalitzada anteriorment, de petites agressions d’origen desconegut. La seva declaració mostrava símptomes de poca credibilitat, en que involucrava a un desconegut, que la va atacar i violar.

En l’informe mèdic pertinent, no hi constava cap prova de violació. La noia havia rebut un fort cop al cap, motiu probable que la va fer caure en mig d’uns esbarzers, possiblement per la falta de llum, en el carrer en que presumptament es van desenvolupar els fets. El més probable era que empesa pel fort vent que feia en aquell indret, va caure enmig de les espinoses plantes, amb les que s’havia fet multitud de ferides, lleus.

L’informe forense, tancava les seves conclusions, amb la creença que, el fet que es llences daltabaix del pont, es devia a un possible trastorn mental.

Mesos després, a la baixada de can Cabre, s’hi va tallar un om, que quedava massa al mig, a la vegada que l’ajuntament aprovava posar un segon llum, que completés al de la cantonada de la biblioteca.

FI.

Gorka

Adela o El misteri del PC. (Segona part)

Adela o El misteri del PC (ve de la primera part)

Va mirar per la finestra. La foscor de l’indret absorbia la poca claror de la Lluna entre boires.

El soroll havia parat.

Estava acostumada a aquell silenci, i no tenia notícia que a la carretera més propera hi tinguessin que fer alguna obra de reparació. De totes maneres la carretera més propera era darrera del turó, no hi podia arribar cap soroll.

La masia estava aïllada. Massa aïllada, li havia advertit la seva amiga del poble. La Irene sempre li havia retret que es quedés sola en aquella masia, per molt que hagués estat dels pares i on hi havia viscut tota la vida.

—Tant sols haver de passar pel camí del cementiri, –havia comentat la Irene–, em faria esborronar.

— Al cementiri només hi ha morts, –havia replicat l’Adela–.

Tot semblava tranquil. S’entornà al llit.

La son semblava volgué apoderar-se de les seves parpelles.

De nou sonà un fort cop... On? On s’hi sentia aquell soroll? Quant de temps havia passat?

Aquell cop no havia estat tant suau i persistent, havia estat tan fort i sec que la va despertar amb un ensurt. En un acte reflex, va encendre el llum, tot era en ordre. Per la finestra, ja no entrava la llum de la Lluna. Va apagar el llum i es va apropar a la finestra.

Fora, tot era foscor.

S’havia girat un xic d’aire. L’om de la vora del camí brandava les branques, cap a un cantó i cap a l’altre. Els pollancres de la riera que passava més enllà, restaven encara il·luminats per la blavosa llum de la Lluna.

Era estrany. No es movien…

Si les branques de l’om es movien pel vent, com podia ser que els pollancres, restessin quiets? Normalment era a l’inrevés. La mica d’aire que corria prop de la masia sempre es detectava primer als pollancres que a l’arbre més proper, malgrat que era el primer en quedar totalment immers en la foscor, per la posició del turonet del darrera, i del volum físic de la mateixa construcció de la casa, que amagava la claror de la Lluna. Ben segur que en aquella hora tota la claror d’aquesta, es filtrava per la petita finestra del bany i la gran obertura del paller.

Moltes vegades en que no podia dormir, pujava al paller, s’estirava a la palla escampada pel terra, i contemplava la lluna embadalida, tot fent volar la imaginació.

Moltes de les histories, havien sortit d’una nit d’insomni, veient la clara lluna dominant la nit.

Es va quedar una bona estona parant l’oïda amatent a qualsevol soroll que es pogués sentir.

Res! El silenci semblava haver cobert totes les ombres de la nit.

Fins i tot va baixar a la planta baixa… Tot era tancat i ben tancat.

No obstant en tornar a l’habitació la sensació de que alguna cosa estranya passava no la deixava tranquil·la.

Al paller!

Tota aquella obertura!... potser havia entrat una òliba cercant un ratolí.

L’Adela estava acostumada a la soledat del camp i la quietud de la nit. S’agità de nou al llit. I tornà novament el soroll, un cop fort. Hauria de donar la raó al seu germà partidari de tancar aquell gran finestral.

Va anar al bany. Per la finestra, la lluna, en el seu màxim esplendor… uns núvols prims enteranyinaven, l’àurea de claror d’aquesta. Una nova historia va començar a plantejar la seva imaginació.

Sentia necessitat d’escriure, va anar a l’habitació que tenia habilitada per estudi. La claror de la pantalla de l’ordinador atenuava la foscor de l’estància. S’havia deixat l’ordinador engegat? No era gens habitual en ella.

A mida que es va anar acostant, s’adonà que alguna cosa passava. Un text a mig escriure... i les lletres anaven sorgint amb fluïdesa, com si alguna mà invisible l’anés teclejant.

En un principi es va espantar.

Internet!, segur que algun text estava entrant per Internet. s’acostà a la pantalla, la connexió era tancada i el text anava sorgint.

Amb una certa angunia va començà a llegir.

“Ara fa molts anys. El camí era fosc. La Lluna encara no s’havia mostrat plena i el núvol dominava sobre els estels. Tenia por! Per què? No ho sabria dir, vaig apressar el pas, de sobte m’havien entrat unes ganes boges d’arribar a casa, ben segur, allà hi trobaria la tranquil·litat que s’havia escapat de la meva ànima.
Havia fet el camí, infinitat de vegades. Quina era aquella intranquil·litat que m’agafava de cop i volta?
Per la baixada de can Cabre, vaig estar temptada de córrer fins a l’altre cantonada, on l’única llum d’aquella bombeta, podia donar un xic de tranquil·litat al pensament desorbitat.
Va ser de cop, sense adonar-me, ni de com ni de on, va sortir aquella silueta, que s’abrandava sobre meu. Em vaig sentir alçada, empesa vers aquell marge de pedra.”

L’escriptura havia parat. Com si l’escriptor medités la continuació. El cor de l’Adela s’agitava convulsivament. Va esperar una estona, no podia deixar de mirar la pantalla que restava silenciosa.

Què estava passant? Qui podia haver entrat a l’ordinador? I com? Qui estava escrivint en aquella pàgina en blanc?

“Em va violar... Vaig sentir-me llençada a l’altre cantó del marge de pedra, amb feien mal tots els ossos, semblava que els meus crits no els sentia ningú.
La proximitat d’aquella cara em cremava, com un foc intens, que cerqués els meus llavis, les meves parpelles.
No sé el que va durar aquell turment, vaig perdre tota noció del que m’envoltava, sols una cremor interior, i després el vuit absolut.
Quan el sol va fer-me pessigolles a la cara, el meu cos va semblar reviscolar- El just per adonar-me d’on era.
Estirada al mig d’aquells esbarzers, les punxes s’endinsaven en la meva pell. Les cames estaven sagnant. Quant més em movia mes s’endinsaven en la carn… traient les forces d’on vaig poder, vaig cridar.
Quan temps? No ho sé, ni ho vaig saber mai.
El tractor devia d’estar mol a la vora, podia sentir el soroll.
Recordava de la nit, que anava per el poble… era en un carrer… La baixada de can Cabre. I ara? On era ara?
El soroll d’aquell motor era cada cop més proper, vaig intentar cridar més fort encara i, de sobte aquell animal, ensumant les meves carns plenes de sang.
Cremades per el sol.
Aquell morro fred i humit, salvador… Udol… Novament foscor…
De sobte, tot era clar. El llum fluorescent sobre el meu cap.
Em feia mal tot el cos. Una estranya ombra que s’apropava i s’allunyava...
– Es posarà be, però cal que reposi”
Ja no vaig tenir repòs. Mai més vaig tenir repòs.
Desitjava el repòs, que ningú em donava…
– Mira-la... Ves a saber... Les coses no passen perquè si... Si no es busquen...
El pont era allà... massa alt deien uns... al capdavall, hi podia trobar el repòs."

Adela o El misteri del PC (continua)

Adela o El misteri del PC. (Primera part)

Adela havia nascut al poble vint-i-cinc anys enrere, filla del mas de Cavalls, a uns deu minuts del centre, pel camí que portava al cementiri.

Passat aquest, torçant a l'esquerra, després del roure gran, s'entrava per un corriol de terra, mig dissimulat per les herbes que hi creixien abundants. Després de caminar deu minuts, s'arribava a la masia.

Era una casa de dues plantes mes l'altell, que estava partit per la mitjana. En un cantó per on arribaven les escales, era ple de andròmines que s'havien anat traient de la planta i acumulant en aquell lloc doncs no hi feien nosa. Una porta vella de fusta, donava pas a l'altre cantó de l'altell, que esdevenia paller, amb un ampli finestral per on una politja hi permetia pujar les bales de palla, quant la masia estava en plena efervescència, ja feia d'això uns quants anys.

Quan les bales de palla eren presents, era el lloc on a l'Adela l'hi agradava estar, a la que li quedava més tocant el sostre. Quan les bales van anar desapareixent, sempre hi quedava la quantitat suficient de palla a terra, per poder estar estirada i fins i tot tapar-se una mica en cas que fes fred.

L'Adela sempre havia estat en aquella casa, un xic allunyada del poble, però prou a prop, per no sentir-se sola en aquelles contrades.

S'havia plantejat, moltes vegades, anar a una casa del mig del poble, especialment quant va quedar sola per la tràgica mort dels pares però, de mica en mica, es va anar acostumant a la soledat.

Es va arreglar la primera planta, allà hi tenia de tot. En aquella saleta petita s'hi va fer instal·lar una cuina, amb tots el avenços de que era conscient, a més prou espaiosa per posar-hi una taula, per poder-hi fer la majoria d’àpats.

Si algun dia hi anava el seu germà, que vivia amb la seva dona al poble del costat, amb els dos nens nebots seus, llavors parava la taula gran a l'habitació gran, que era a la vegada el distribuïdor del pis. D'ell en sortien quatre portes, la que es va reservar per la seva habitació, i que era la seva en vida dels pares, i que donava amb una finestra a la façana principal. A la part contrària també sobre la façana era l'habitació que havia estat dels pares, i que havia habilitat com el seu estudi. A l'altre cantó davant per davant de la cuina una tercera habitació amb alcova, la tenia sempre disposada per si algun dia es podien quedar el germà amb la familia. Era l'habitació més gran, on havia estat l'àvia fins a la seva mort.

Entre la cuina i la porta que duia directament des de la planta, el seu germà havia fet un bany on havia estat una comuna i rentamans, amb peces modernes, agafant el que havia estat l'habitació de solter.

Res d'envejar a les revistes americanes. La porta que duia de la planta baixa, seguia per el seu costat cap a la planta alta, majorment tancada, per evitar els corrents d’aire. Allà és on l'Adela l’hi agradava pujar de tard en tard, especialment al vespre, quant la posta de Sol era més bonica. Per aquell gran finestral, que havia servit per pujar les bales de palla, podia veure fins el capdavall de la Vall, com es ponia el Sol darrera de les muntanyes.

El germà l’hi havia insistit per tal de posar una gran finestral per tancar aquella obertura, però fins llavors l’Adela s’hi havia negat.

Li agradava tal i com estaba. Eren tants, els records!

I quan s’hi estirava en aquella mica de palla, que encara hi quedava, s’hi sentia meravellosament bé.

Havia pensat que faria portar una bala, per engruixir la que hi havia, i sentir-ne encara més seu, l’espai.

Un espai de profunda relaxació, de soledat, de meditació, que no hi sabia trobar a l’estudi, per molt que en habilitar-lo l’hagués pensat com a lloc definitiu. I és que quan es tancava a l’estudi, les preocupacions de la feina quotidiana, les reflexions que li donava aquell ordinador, no eren les de profunda reflexió.

Allà calia plasmar a la pantalla la seva fantasia. Les paraules, de vegades altisonants, que els seus lectors volien llegir o, de vegades, escoltar.

L’Adela escrivia. L’Adela llegia, davant d’un micròfon, aquelles idees que colpien a un sector de públic, cada dimarts.

Era puntual. Agafava el cotxe i, pel camí de terra passant vora el cementiri, baixava al poble on agafava la carretera comarcal fins a la ciutat. A l’emissora de Ràdio Comarcal, s’enregistrava i s’emetia el seu conte setmanal.

En moltes ocasions, l’Eduard li havia ofert pujar a la masia i gravar allà, però l’Adela s’hi negava sistemàticament. No era el mateix!

I no és que no volgués que l’Edu pugés a casa seva. Amb l’Edu s’avenia força bé. Era un noi amable, però és que allà dintre d’aquella peixera de l’emissora, les paraules no ressonaven. Se sentia més protegida per dir allò que volia dir. De vegades, no era llegir un text i prou. De vegades se sorprenia a si mateixa, al mig d’una lectura, donant una afirmació que no pensaba. Una afirmació que li havia colpit, al veure el dia anterior l’astre rogenc enfonsar-se en la terra, per deixar pas a una nit d’estels.

Quan no era per l’article setmanal, l’Adela seguia escrivint, volia escriure una novel·la, sentir-se escriptora. A vegades li costava plasmar les seves idees, li era més fàcil l’escriptura de textos curts, histories concretes, per això tenien tant èxit els seus contes per la ràdio.

— Adela, avui has rebut aquesta nota a la redacció.

“Apreciada Adela em va encantar la historia d’ahir...” El fet s’havia repetit amb una certa freqüència en els últims dies, en aquest sentit; l’Adela n’estava cofoia i animada a seguir en el camí.

Aquell dia havia estat del tot normal, fins que l’Edu li va fer arribar aquell nou comunicat.

— “No estàs cansada de ser tant innocent?”

Era només una frase? Un comentari? No manifestava ni si li agradava o no. “Innocent”? A què es volia referir el comunicant?

Al rebre aquella nota, la va fer estar neguitosa tot el dia. Va ser quelcom puntual?

— Ara està de moda la novel·la negra –li va dir l’Edu–, segur que és això. La gent cada vegada vol més acció, vampirs, dimonis,  cossos vivents, misteris...

En certa manera l’Edu tenia raó. La gent era cada cop més estranya. Volia tenir por.

Ella no en sabia d’escriure aquelles coses, la seva manera de pensar la portava a unes actituds suaus, a unes histories tranquil·les, en que sempre guanyava el que era bo, el bonic… on la raó, privava per sobre de les tenebres o de raonaments escabrosos.

Aquella nit estava neguitosa....

Havia anat a dormir normal…

Havia escrit fins a última hora. L’endemà ho llegiria davant del micròfon, un conte més, una historia més. Els seus incondicionals estarien contents. Exceptuant potser aquell que li havia enviat aquell comunicat.

Va començar de cop i volta.

Era un soroll persistent. Uns cops. Pam!... Pam!... Pam!

Es va llevar, no estava acostumada a sentir sorolls que no fossin normals... Pam!... Pam!... Pam...!

Va mirar per la finestra. La foscor de l’indret absorbia la poca claror de la lluna entre boires.

Adela o El misteri del PC (continua)