diumenge, 28 de maig del 2017

SOMNIS



SOMNIS

He somniat que un matí tots ens alçaríem amb moltes ganes d'ajudar-nos, de treballar junts... d'estimar-nos.

He somniat que tindria cada dia més amics, que faria les coses més ben fetes i que també estimaria altra gent.

He somniat que un dia colliria moltes flors i les plantaria a casa meva.

He somniat que creix una nova generació amb més pau.

He somniat que un dia viurem units i somniarem feliços, plens de vida i d'amor.

He somniat que un dia, d'un cel molt blau, el Sol lluirà per tots els nens que volen jugar.

He somniat que en arribar a la nit, plens de llum i joia per les estrelles del cel, ens reuniríem petits i grans al voltant de la mateixa taula.

He somniat que un dia, arreu, els jocs i les rialles dels infants es fondran amb el treball i els neguits dels grans.

He somniat que tots els homes tenien les mateixes possibilitats i a ningú l'hi faltava treball.

He somniat que tots érem feliços i ningú no era pobre, perquè tots ens estimàvem i ajudàvem.

He somniat que ningú volia ser ric, perquè qui té de tot no se sent feliç, qui ho sap tot, no pot aprendre res més en tota la seva vida.

He somniat que tot el món s'estimava i ningú no s'odiava.

He somniat que els homes cada dia s'entenien més: Que ja no hi havia guerres, ni racisme, ni tristesa.

He somniat que ja no es contaminaven els pobles, les ciutats, els rius i els mars.

He somniat que, arribant a casa, els pares rebien als nens amb abraçades i petons.

He somniat que tots els nens tenien pares.

He somniat que en cap lloc del món, hi havia nens tristos.

Inspirat en "Jo he somniat" de Martin Luther King.




© Gorka Bas. 2017



dijous, 25 de maig del 2017

STACCATO (segona part)


La violinista descalça (Stradivarius)

Cristina Hamer, era allà a l'escenari.

Els peus descalços, ben assentats en el terra, brandava el violí d'una manera molt especial. Tothom ho deia, les seves mans eren com si ni tan sols toquessin aquell instrument. L'arc semblava no fregar les cordes. Voleiava per sobre.

El cos de la noia agitant-se suaument, com empesa per una lleugera brisa.

Joan Canals, no podia aguantar les llàgrimes, sempre havia pensat que hi havia quelcom misteriós quan la noia agafava el violí. Una simbiosi unia la noia amb aquell instrument, traient d'ell, tot el millor que s'hi podia treure.

A en Joan Canals l'havia preocupat, des d'un principi, aquella manera de tocar. Era fora de tot principi acadèmic. Sols la presentació d'aquella noia, ja donava que dir, sempre descalça sobre l'escenari.

El seu cos esdevenia eteri, com si fluís d'un altre món.

Mentre va ser una joveneta, no l'hi va donar importància. Ella tenia molt a aprendre. S'hi sentia més segura d'aquella manera. Asseia cada vegada més la progressió. Les correccions del mestre amb l'alumna esdevenien anècdotes. Ni tan sols els càstings podien amb aquell fet.

El més acusat va ser quan va pensar en la presentació de la noia en concert.

—Hauries de buscar un vestit, unes sabates...

Totes les vegades que ho havia intentat, el violi, no responia de la mateixa manera. Havia de tocar amb els peus sobre el terra de l'escenari i els seus cabells a l'aire. La llibertat... El somriure als llavis, els ulls clucs, l'absència total de tot el que no era la música... Aquells sons llargs i profunds, altres vegades, de lleugers saltirons.

El que més meravellava al Mestre era aquella facilitat. Cristina Hamer no necessitava partitura, no necessitava més que acomboiar el violí i les seves mans per brandar l'arc.

Des que començà les sessions amb en Canals, sols calia que ell marqués una peça, una idea, una expressió, un paisatge... Ella sabia captar aquella voluntat en els primers compassos, com si aquella peça li fos coneguda... de sempre. La resta... pura sensibilitat.

No hi havia secret. El tempo, la intensitat, vivace, scherzo, allegro...

Al seu voltant esdevenia una simfonia de sons i colors, que l'emmarcaven en el que és diví.

Aplaudiments interminables, llàgrimes del mestre... Sobre la partitura, tot era bonic, massa bonic, irreal i ella, allà, quasi insensible a tota aquella reacció. Una lleugera inclinació del cap. Ningú en podia esperar un bis.

La violinista descalça...

El Mestre Joan Canals esdevenia cada cop més dependent d'aquella noia que, amb els seus divuit anys, ja era tota una senyoreta, aplaudida i cridada per fer innombrables concerts.

Canals havia esdevingut l'ombra de la gran concertista i l'únic que podia tenir era una certa ascendència sobre ella. Després de la mort dels pares de la noia, per no distreure's en el temps, es va arreglar per tal que la noia gaudís d'un annex en l'ampli casalot en el qual vivia Joan Canals.

Ell era feliç, fins que s'adonà que ella estimava al violí.


No era una impressió. Per a la Cristina Hamer, l'Stradivarius era el tot en la seva vida. Estimava aquell instrument que la permetia expressar-se d'aquella manera.

El guardava a la seva habitació.

Canals, vell i cansat, estimava aquella joveneta. Primer com la filla que mai no havia tingut, però cada cop la veia més com el possible redós en la vellesa.

Sols aquell estúpid violí, era capaç de malmetre els seus sentiments.

—Hauries d'acostumar-te a tocar altres instruments. L'Stradivarius és vell. La seva duració pot ser cada vegada més limitada, un dia, et trobaràs sense instrument.
—No en podria tocar cap altre.
—Prova aquest... —Canals li va entregar un nou violí.
—No el vull!
—L'he comprat expressament per a tu.
—No és el mateix
—És un Stradivarius igual que l'altre.
—No! No és el mateix!

La negativa el va colpir.

—Doncs prepara't, el proper concert serà amb aquest nou violí.

L'obsessió esdevenia cada vegada més forta i les discussions es produïen diàriament.

Segons el mestre Canals aquell violí ja havia perdut molt del seu so especial. Calia substituir-lo si volien continuar amb la gira d'èxits previstos per Europa.

Havia de prendre's una determinació, que no passava per altra cosa que no fos que la Cristina Hamer s'avingués a tocar amb aquell instrument nou.

Canals estava convençut que l'efecte Stradivarius, s'esvairia amb el nivell que la noia havia agafat. Fins que no ho provés no era més que una por infundada.

Cristina Hamer continuaria sent la concertista admirada que havia estat tots aquells anys.

Aquella nit Canals va entrar, amb molt de compte, a l'habitació de la noia. No podia córrer el risc de despertar-la. El vell estoig estava com de costum sobre la còmoda, fàcilment accessible.

Cristina Hamer dormia plàcidament. Substituir el vell violí pel nou en el seu propi estoig, no va resultar gaire difícil. Novament, amb molt de compte, va sortir. L'endemà al matí quan no trobés el seu instrument, la Cristina s'avindria a provar el nou.

Canals estava segur que la seva estratègia esdevindria un èxit, naturalment que la noia sentiria el tacte de l'instrument diferent, però calia que s'hi acostumés.

El vell Stradivarius el deixà amagat a la seva pròpia habitació, dins de l'estoig del violí nou.

Era d'hora que eixia el sol a la regió.

Una columna de fum s'enlairava d'aquell casalot on vivia el director i compositor Joan Canals.

L'origen del foc va esdevenir a l'habitació del vell director. Encara no es podien determinar les causes que haurien originat el foc.

Una altra de les habitacions de la mansió, que ocupava l'extraordinària concertista de violí Cristina Hamer, havia quedat totalment arrasada per les flames.

El cos de la noia, s'havia trobat calcinat al llit de la mateixa habitació.


Notícies:El compositor director d'orquestra Joan Canals ha estat ingressat en un centre psiquiàtric amb greus trastorns... Hom creu que té molt a veure amb l'incendi que, dies enrere, es va produir a casa seva, i que va ocasionar la mort de la concertista Hamer.La concertista, considerada neboda del director Canals, ha estat enterrada al mausoleu de la família Canals-Stutker, a la regió de Westfàlia.
FI. 
© Gorka Bas. 2017



dimecres, 17 de maig del 2017

STACCATO (Primera part)


STACCATO (Primera part)

L'staccato insistent, podia sentir-se des de on era en Joan Canals
Era inevitable, tot el seu cos semblava dirigir la peça.
En Joan Canals era capaç de dirigir Beethoven, sense moure un sol muscle. Algú diria que la força del cervell el transmetia per l'espai.
Ara ja no era el que havia estat, per aquesta raó les llàgrimes lliscaven per la seva cara.
Havia lluitat molt per tal que la Cristina Hamer pogués tocar el violí d'aquella manera.
Joan Canals estava convençut que la feina de tots aquells anys estava allà, en el so d'aquell violí, en la sensibilitat de la Cristina, aquella nena que un dia havia trucat a la porta del seu estudi, amb aquell vell violí, que havia trobat perdut a les golfes, d'aquella antiga casa dels avis.

Les paraules de la petita el van fer riure, Però quan va obrir l'estoig ple de pols amb un extrem que semblava trencat, va sentir com si el cor se l'hi paralitzés.
Un Stradivarius. El va reconèixer de seguida, aquell violí era una joia, una joia en mans d'una nena que no devia passar dels deu anys.

—On has trobat aquest violí?
—A les golfes de ca l'avi. Era ple de pols, l'he netejat una mica, però encara hi ha pols, en sóc conscient, no serveix?
El mestre Joan Canals no podia donar crèdit a allò que tenia entre mans. L'acaricià. Era alguna cosa inexplicable, però va entrar pels seus dits un corrent. Era com un corrent que feia vibrar totes les fibres del seu cos, era una sensació inexplicable. Aquell instrument tenia quelcom, que no havia trobat en cap instrument que hagués passat per les seves mans. L'acaricià de nou. Polsà una corda... potser calia una certa afinació.
—Saps que és això?
—Un violí!... M'equivoco?

A en Joan Canals l'hi va passar pel cap després. Hi pensaria com aquell que va tenir un mal son. El que veia, el desviava de la seva primera impressió.

Allò que tenia a les mans podia ser d'un valor incalculable.
Amb respecte, el va treure de la malmesa funda de fusta, l'havia de mirar bé, por tots els costats.

En Tsuntser prou que en pagaria una fortuna, de confirmar les seves sospites, per poder-lo tenir en la vitrina de la seva col·lecció, al castell de Lowhcastel. Però calia anar a pams, assegurar-se de la veracitat. Calia cercar aquella autenticitat, no podia ser sols la impressió d'una vista prèvia.

Allà, sota l'acumulació del temps...! Allà podia estar el secret. Prenent un drap, amb molt de compte, fregà aquell indret, fins que la fusta va descobrir aquell nom ANTONIUS STRADIVARIUS ANNO... Unes xifres seguien en aquella mostra d'identitat, un 16... després amb un seguit il·legible.



Una suor freda s'apoderà d'ell. 16... En Joan Canals sabia perfectament que Antonio Stradivari, havent nascut el 1644, els seus millors violins van ser construïts entre el 1683 i el 1715.

—Què li passa, senyor? No li agrada el meu violí?

—Sí... Està bé... però, crec que no hauries de jugar amb ell.

—No hi vull jugar... vull que me l'ensenyi a tocar.

—Però aquest violí està malmès, per aprendre'n... jo et podria deixar...

—És el meu violi! Ell m'ha dit que vol que el toqui.

—Ell m'ha dit...? Estàs boja? Un instrument no et pot dir...
—Sí! Ell m'ha dit... dolçament, toca'm.

—Ets una noieta amb molta imaginació... Digues al teu pare, mare o avi, si és el propietari de l'instrument, que em vingui a veure, potser en parlarem... jo tinc molta feina per escoltar nenes.
—Escolti'l amb ell.
—Ell? Qui és ell?
—El violí.
—Va, surt de casa...! Ets boja!
En Joan Canals va maleir tot seguit les seves pròpies paraules. Com podia haver tret a aquella nena de casa seva?
Li feia mal l'estómac no pel simple fet d'haver fet fora la noieta, sinó a una cosa molt més important que ella, una peça única. Potser mai més podria tenir-ne una altra a les seves mans.

De cop, una melodia dolça arribà a les seves orelles... des del carrer. No podia ser...!
Va obrir la porta d'una revolada. Ella era allà davant, traient de l'instrument aquella vella melodia popular. Tocava sense saber-ne?
L'havia enganyat! De ben segur que aquell avi que ella deia, l'hi havia donat quatre nocions molt elementals, va pensar a la vegada que la mirava detingudament. Allà estava, molt seriosa, descalça enmig de la mica de neu que havia caigut aquell matí.
En Joan Canals es va enfadar.
—Què vols?
—És el violí... vol tocar.

—No diguis ximpleries! Em vols pressionar tocant aquí al carrer, en mig de la neu... Entra...! Com pots tocar d'aquesta manera, descalça? Sobre la neu, agafaràs una malaltia, ja ho saps?
—El violí vol...
—Vols deixar de dir ximpleries...? Un violí no parla! Un violí no té vida, no et pot demanar.
—Jo el sento... m'està dient que toqui.
—Ara?
—Sí.
Sense més, la nena, apropant el violí a la posició i prenent l'arc, es posà a tocar una bella melodia.

En Joan Canals sense creure el que estava veient i sentint, estava astorat.
Certament a la noia l'hi faltava molt, per aprendre, però hi havia alguna cosa que superava el seu enteniment. Com podia aquella noieta agafar el violí d'aquella manera, prémer l'arc amb aquella decisió i seguretat?

L'experimentat director d'orquestra no podia obviar, el que tenia davant.

En breu, la segona part...
Gorka Bas

dimecres, 10 de maig del 2017

AQUELLA ERA LA NIT


AQUELLA ERA LA NIT

Em vaig endinsar en el bosc.

Aquella seria una nit de lluna plena.

Havia sortit de Viladrau, ja feia estona, quan el cel era ben clar.

S'havia enfosquit de cop i volta, fins i tot, al lluny, començava a sentir-se algun tro. Tot i que el cel era estrellat.

La Lluna sortiria tard.

Jo esperava que sortís, ja que no era gaire agradable per a mi, anar per aquells boscos, sense poder veure-hi res.

En aquell temps, encara no existien les llanternes elèctriques. El més avançat era portar un llum de carbur, per molt que això era un afegit, no el més pràctic.

Després ens ho hem muntat millor, amb la invenció de la pila, doncs, a més del llum en si, havies de portar una pedra de carbur i tenir aigua a mà i cerilles que no fossin humides.

De totes maneres, trobar aigua en aquells llocs, no es feia gaire difícil. Fins i tot encara avui dia, per molt que l'aigua comença a ser escassa, no és el cas en aquell indret.

No obstant això, no m'agradava portar tanta llum. Amb el sol fet que hi veies ja en tenia prou. Per aquesta raó vaig baixar al màxim la intensitat de la flama del carbur doncs, caminant pel costat del rierol, m'estava acostant al sot de cal Maresma, propietat de ca l'Oller.

El lloc era estrany. Únic, diria jo. L'aigua hi havia format un gorg i una caverna. Acompanyat per la frondositat del terreny i l'espessa vegetació, l'hi donaven aquest aspecte. Jo ara en diria isostèric.


Les males llengües deien que en aquell lloc hi vivien les dones d'aigua. Nimfes d'extrema bellesa que, a les nits de lluna plena, rentaven la seva roba, estenent-la sobre l'herba, tot cantant i dansant subtilment.

        "Es deia que un pastor que guardava el remat vora d'aquell lloc, despertat de sobte, es va sentir atret per unes veus dolces.          Embadalit es va acostar al lloc, a poc a poc, fins a espiar un espectacle que mai hauria pogut imaginar...
La dansa d'unes dones extraordinàries, de llargues cabelleres, embolcallades de vels que agitaven voluptuosament, al llarg els seus cossos nus, al compàs d'una música estranya i encisadora..." (*)

Aquelles eren llegendes populars, que ningú havia pogut provar. Jo no havia de tenir cap mena de por. A més, les dones d'aigua no eren dolentes. No eren com les bruixes de Vallgorguina, que n'hi podien haver de blanques o de negres. Les blanques procurant sempre fer el bé i, al contrari de les negres, que podien esdevenir perilloses si se les feia enfadar, o la teva causa era de mal averany.

Estava a prop del gorg i vaig preferir, tal com he dit, abaixar la intensitat del llum i anar molt amb compte de no fer brogit.

Pensava interiorment que m'hauria agradat trobar-me una dona d'aigua. Tan belles com diu la llegenda, ja aniria amb prou cautela de no fer com el pastor que va quedar pres per aquella que la va estimar i fer seva, trobant d'aquella manera la desgràcia.

Pot ser per la manca de llum, no ho sé, però vorejant el rierol el meu peu s'enfonsà en l'aigua. Vaig notar la mullena, malgrat que semblava com si el meu caminar fos per sobre d'aquella aigua gèlida. Sí, efectivament. Encara m'hi escruixo quan hi penso. Caminava per sobre de l'aigua... El pànic s'apoderà de mi doncs havia envaït l'espai de les dones d'aigua. Si bé no podia creure en la llegenda, no deixava de témer quelcom que pogués passar.

El sentit comú em feia creure que no em podia passar res...!, però a partir de llavors, aquella música estranya, dolça i agradable a la vegada, em va acompanyar tot el camí.


(*)Texte extret de La llegenda de dones d'aigua... Matilde Verdura


® Gorka Bas 17

dissabte, 6 de maig del 2017

El misteri del riu (2a. part)


EL SOL BRILLAVA  (El misteri del riu. Segona part)

El sol brillava sobre el seu cap.

Era una brillantor estranya, rogenca, com metal·litzada.
Tot era fora d'una realitat tangible.

Sols l'aigua no havia parat d'arrossegar-la corrent avall. Els límits de la llera eren més elevats que mai, l'Alba, sols volia un punt on agafar-se amb totes les forces.

L'aigua arribava al punt sense retorn. El soroll, cada vegada més ensordidor, era senyal que la cascada era més propera.

Les forces li van començar a fallar. El retorn, cada cop, seria més difícil, si és que hi podria haver un retorn. Arribava a un punt límit.

Aquell soroll esdevenia més eixordador.

El cel, aquell cel rogenc, era cada cop més desconegut per ella. Mai havia vist una cosa semblant. Tant semblava obrir-se, deixant pas a una brillantor encegadora, com tancar-se en la més negra foscor.

Nedar era ja impossible. Cada cop se li feia més difícil mantenir-se a la superfície. El corrent la xuclava cap a un interior desconegut d'aquella aigua que cada cop esdevenia més profunda.


Desesperada, pensà que sols li quedava la conformitat amb el seu destí, l'abandó de tots els seus esforços.

Perduda tota esperança, s'estava precipitant en el buit. L'acompanyaven, en la caiguda, les pedres que havien estat al final d'aquell gorg i que havien posat fi a tantes vides d'aquells que hi havien caigut sense remei. Els troncs dels arbres, encara amb el pa de terra, que els havia sustentat, davallaven al seu costat, com si haguessin estat arrancats per una força superior.

El seu cos l'havia abandonat. Tot al seu voltant era irreal... Ombres desmembrades, sense rostre s'afegien en el seu entorn, en la caiguda.

Aquell malson no acabava mai.

De cop, un soroll fort, metàl·lic, esdevenia més persistent

No sols era el soroll de l'aigua en la seva precipitació, era un "tzum-crec" metàl·lic, que cada cop li omplia més el cap, penetrant-li fins a l'estómac.

Tot i el seu davallar, el fort sotrac l'ensordí.

El terra trontollava de manera abrupta. De sobte una quietud inesperada. Un silenci inesperat.

Alguna cosa esdevenia que encara li semblà més terrible que la mateixa caiguda. No va poder veure d'on sortien, ni tan sols quin aspecte tenien. Eren com ombres sortides del no-res.

Es va sentir fortament subjectada i empesa per l'aire.

No hi podia veure res, ni reconèixer res, sols que era transportada vers algun lloc inimaginable... Al seu costat, un cos de criatura sense vida que semblava seguir la seva mateixa evolució.

L'Alba, per molt que s'esforçava a absorbir allò que estava vivint, era incapaç de qualificar-ho. Aquelles siluetes deformes, sense color, que semblaven transportar-la, eren éssers estranys. Tenien el que semblaven ales transparents, que identificà com les ales d'un gegantí espiadimonis.

Tot esdevenia indefinit. La foscor era total. Potser eren bèsties, potser dimonis que la portaven al seu cau. Qui podia saber si el seu cos esdevindria aliment per aquells éssers?

Havia deixat de patir. Sols desitjava que, el que hagués de venir, fos el més ràpid possible.

Va sentir com si aquella sensació de flotabilitat s'acabés. Com si els éssers l'haguessin dipositat en el terra ferm. S'havia acabat el fet de davallar constant?

Només podia distingir l'olor de l'herba mullada i l'escalfor del Sol a la cara.

En obrir els ulls, el cel era clar, el Sol era a l'horitzó... Uns petits núvols blancs amagaven el que semblava un objecte metàl·lic que s'allunyava més enllà.

Era un objecte brillant, de reflexos metal·litzats, en incidir-hi la llum del Sol en aquell cel blau.

I veié al seu germà. Amb la Mireia. Envoltats d'altres persones desconegudes.

Fantasmes com ella? En el terra, ben a prop seu, un infant que plorava. La cosa irreal l'embolcallava i l'escenari de tot era l'alzinar. Aquell alzinar tan conegut.

Al seu costat acaronant-la, l'Eduard, besant-li als llavis amorosament.
       
Butlletí de notícies.
Un fenomen estrany ha esdevingut. La llera del riu Puisos ha desaparegut. Es calcula que una explosió volcànica va esdevenir dijous a la tarda seguida d'un petit terratrèmol que ha canviat l'aspecte de l'indret. El riu segueix remetent les seves aigües en el centre del fenomen volcànic. 
Un equip d'estudiosos s'ha traslladat en aquell indret per estudiar-hi el fenomen.
Fenomen Paranormal? 
Diferents persones donades per desaparegudes han estat trobades en els seus llocs habituals. Un equip de psicòlegs treballa per esbrinar el fenomen d'aquest retrobament.
-ooo-

 Passats deu anys
—Mare, que és aquest paper?
—Quin paper?
—Aquest que he trobat a la capsa de sabates, que tenies en el teu armari... diu...

Còpia d'un whatsapp.
—A veure?
"Alba, vine com més aviat millor a l'alzinar. Aquí ens hi hem trobat amb l'Eduard. T'hi esperem per anar a donar un tomb pel poble de més avall, amb la Mireia. L'Eduard no sé què et vol dir que té tanta pressa."
L'Alba ja no recordava la transcripció que havia fet del Whatsapp que el seu germà l'hi havia enviat deu anys enrere. Els ulls se l'hi ompliren de llàgrimes... la petita Laia la va acaronar.
—No ploris, mare...

© Gorka Bas 17