La violinista descalça (Stradivarius)
Cristina Hamer, era allà a l'escenari.
Els peus descalços, ben assentats en el terra, brandava el violí d'una
manera molt especial. Tothom ho deia, les seves mans eren com si ni tan sols
toquessin aquell instrument. L'arc semblava no fregar les cordes. Voleiava per
sobre.
El cos de la noia agitant-se suaument, com empesa per una lleugera
brisa.
Joan Canals, no podia aguantar les llàgrimes, sempre havia pensat que hi
havia quelcom misteriós quan la noia agafava el violí. Una simbiosi unia la
noia amb aquell instrument, traient d'ell, tot el millor que s'hi podia treure.
A en Joan Canals l'havia preocupat, des d'un
principi, aquella manera de tocar. Era fora de tot principi acadèmic. Sols la
presentació d'aquella noia, ja donava que dir, sempre descalça sobre
l'escenari.
El seu cos esdevenia eteri, com si fluís d'un altre món.
Mentre va ser una joveneta, no l'hi va donar importància. Ella tenia
molt a aprendre. S'hi sentia més segura d'aquella manera. Asseia cada vegada
més la progressió. Les correccions del mestre amb l'alumna esdevenien anècdotes.
Ni tan sols els càstings podien amb aquell fet.
El més acusat va ser quan va pensar en la
presentació de la noia en concert.
—Hauries de buscar un vestit, unes sabates...
Totes les vegades que ho havia intentat, el violi, no responia de la
mateixa manera. Havia de tocar amb els peus sobre el terra de l'escenari i els
seus cabells a l'aire. La llibertat... El somriure als llavis, els ulls
clucs, l'absència total de tot el que no era la música... Aquells sons llargs i
profunds, altres vegades, de lleugers saltirons.
El que més meravellava al Mestre era aquella facilitat. Cristina Hamer
no necessitava partitura, no necessitava més que acomboiar el violí i les seves
mans per brandar l'arc.
Des que començà les sessions amb en Canals, sols
calia que ell marqués una peça, una idea, una expressió, un paisatge... Ella
sabia captar aquella voluntat en els primers compassos, com si aquella peça li
fos coneguda... de sempre. La resta... pura sensibilitat.
No hi havia secret. El tempo, la intensitat, vivace, scherzo, allegro...
Al seu voltant esdevenia una simfonia de sons i colors, que l'emmarcaven
en el que és diví.
Aplaudiments interminables, llàgrimes del mestre... Sobre la partitura, tot era
bonic, massa bonic, irreal i ella, allà, quasi insensible a tota
aquella reacció. Una lleugera inclinació del cap. Ningú en podia esperar un
bis.
La violinista descalça...
El Mestre Joan Canals esdevenia cada cop més
dependent d'aquella noia que, amb els seus divuit anys, ja era tota una
senyoreta, aplaudida i cridada per fer innombrables concerts.
Canals havia esdevingut l'ombra de la gran concertista i l'únic que
podia tenir era una certa ascendència sobre ella. Després de la mort dels pares
de la noia, per no distreure's en el temps, es va arreglar per tal que la noia
gaudís d'un annex en l'ampli casalot en el qual vivia Joan Canals.
Ell era feliç, fins que s'adonà que ella estimava al violí.
No era una impressió. Per a la Cristina Hamer,
l'Stradivarius era el tot en la seva vida. Estimava aquell instrument que la
permetia expressar-se d'aquella manera.
El guardava a la seva habitació.
Canals, vell i cansat, estimava aquella joveneta. Primer com la filla
que mai no havia tingut, però cada cop la veia més com el possible redós en la
vellesa.
Sols aquell estúpid violí, era capaç de malmetre els seus sentiments.
—Hauries d'acostumar-te a tocar altres instruments. L'Stradivarius és
vell. La seva duració pot ser cada vegada més limitada, un dia, et trobaràs
sense instrument.
—No en podria tocar cap altre.
—Prova aquest... —Canals li va entregar un nou
violí.
—No el vull!
—L'he comprat expressament per a tu.
—No és el mateix
—És un Stradivarius igual que l'altre.
—No! No és el mateix!
La negativa el va colpir.
—Doncs prepara't, el proper concert serà amb aquest nou violí.
L'obsessió esdevenia cada vegada més forta i les discussions es produïen
diàriament.
Segons el mestre Canals aquell violí ja havia perdut molt del seu so
especial. Calia substituir-lo si volien continuar amb la gira d'èxits previstos
per Europa.
Havia de prendre's una determinació, que no passava per altra cosa que
no fos que la Cristina Hamer s'avingués a tocar amb aquell instrument nou.
Canals estava convençut que l'efecte Stradivarius, s'esvairia amb el
nivell que la noia havia agafat. Fins que no ho provés no era més que una por
infundada.
Cristina Hamer continuaria sent la concertista
admirada que havia estat tots aquells anys.
Aquella nit Canals va entrar, amb molt de compte, a l'habitació de la
noia. No podia córrer el risc de despertar-la. El vell estoig estava com de
costum sobre la còmoda, fàcilment accessible.
Cristina Hamer dormia plàcidament. Substituir el vell violí pel nou en
el seu propi estoig, no va resultar gaire difícil. Novament, amb molt de
compte, va sortir. L'endemà al matí quan no trobés el seu instrument, la
Cristina s'avindria a provar el nou.
Canals estava segur que la seva estratègia esdevindria un èxit,
naturalment que la noia sentiria el tacte de l'instrument diferent, però calia
que s'hi acostumés.
El vell Stradivarius el deixà amagat a la seva pròpia habitació, dins de
l'estoig del violí nou.
Era d'hora que eixia el sol a la regió.
Una columna de fum s'enlairava d'aquell casalot on vivia el director i
compositor Joan Canals.
L'origen del foc va esdevenir a l'habitació del vell director. Encara no
es podien determinar les causes que haurien originat el foc.
Una altra de les habitacions de la mansió, que ocupava l'extraordinària
concertista de violí Cristina Hamer, havia quedat totalment arrasada per les
flames.
El cos de la noia, s'havia trobat calcinat al llit de la mateixa
habitació.
Notícies:El compositor director d'orquestra Joan
Canals ha estat ingressat en un centre psiquiàtric amb greus trastorns... Hom
creu que té molt a veure amb l'incendi que, dies enrere, es va produir a casa
seva, i que va ocasionar la mort de la concertista Hamer.La concertista,
considerada neboda del director Canals, ha estat enterrada al mausoleu de la
família Canals-Stutker, a la regió de Westfàlia.
FI.
©
Gorka Bas. 2017
