El lloguer del marit. 1a part

El lloguer del marit

L'Àngels va tancar la porta de la cabina. Empipada, potser més decebuda que altra cosa. No l'havia encertat, havia de reconèixer que tot havia estat estrany, i ella, una ximple per avenir-se en el joc. Si almenys en Jacques hagués resultat la meitat de responsable!

Arribaria a Barcelona. La família l'aniria a cercar a l'aeroport. S'imaginava l'escena. Petons, abraçades, sorpreses per a tots, especialment per en Carles Picot... Això l'hi va produir un cert somriure.

Estava segura, que ell seguia fidel a la seva promesa "T'esperaré el temps que calgui, fins que ho vegis clar..."

—Després del viatge...

Sí, després del viatge. L'inesperat seria que ella li presentaria el seu flamant marit. Aquell Jacques que se l'emportà al matrimoni, amb una juguesca. Hi podia haver una cosa més estúpida que aquella?

Tot havia començat en el creuer, en ple Carib. Feia calor. L'aire del mar, tot i la temperatura elevada, donava una sensació de benestar.

El va conèixer després d'aquell Daikiri a la vora de la piscina. La Sole en va tenir la culpa.

—És bufó, no?

Sí. "Era bufó", el noi.

—Aquest és en Jacques. És el que et falta per al "Party" d'aquesta nit.

La novetat sempre és intrigant i, en principi, tot era un joc, com no podia ser d'altra manera. Després de la relació amb en Carles Picot a Barcelona, en Jacques era una altra cosa. Es manifestava sempre atent, només calia que ella obrís la boca per veure satisfeta la seva demanda. I les festes s'anaven succeint en el creuer. En Jaques semblava caure bé a tota la colla, especialment a les noies. La Sole arribava a estar insuportable, sens dubte l'hi sabia greu d'haver-l'hi presentat. El volia per ella?

Era la seva inquietud, fins que va arribar aquell dia, millor dit, aquella nit.

—S'ha de jugar fort! —Tots estaven d'acord. Ella també, per descomptat. A vegades, si arribessis a conèixer les conseqüències dels teus actes, deixaries de ser tan estúpida com se sentia l'Àngels, després d'aquella nit.

Les cartes menaven, i les cartes et deien allò que volies sentir.

—Àngels, si no compleixes, t'hauràs d'avenir a la sanció que et sigui imposada per majoria.

Havia d'haver frenat, retirar-se del joc, però l'excitació era màxima i va demanar carta. No! Allò no ho podia fer! Ella no podia complir aquelles condicions. La seva covardia va ser declarada digne d'un càstig exemplar.

Se l'incità a abandonar la sala on estaven, havia de sortir a coberta, mentre els altres deliberaven. L'aire de la nit, semblava voler donar-l'hi aquella tranquil·litat que l'hi faltava. I, amb aquesta tranquil·litat, va tornar a la sala de jocs quan la van cridar.

—Et casaràs amb en Jacques! —La sentència era clara i contundent. L'Àngels s'adonà de seguida que no era broma. Però que era el que pretenien?

—No! —Allò era més fort que la prova, que no havia volgut fer.

—El que dieu és broma, veritat?... Jo no puc arribar a Barcelona i presentar, sense més, un marit al qual ningú coneix ni espera. Per altra part, en aquest afer en som dos...

—Per això no has de patir, en Jacques hi està d'acord, i en el vaixell el capità pot casar a qui sigui.

—No! —La seva resposta em semblava prou explícita— No entraré en el joc!

Els dies que van seguir, van ser horrorosos, semblava que tots estaven confabulats contra seu. Va sentir el vuit al seu voltant.

—Què us passa a tots?

—Jo t'entenc Àngels, però ets tu qui has trencat totes les regles del joc.

—Però que vols que faci?

—Casar-te.

—Estàs boja!

—Què més et dóna? Et casa el Capità del vaixell avui i l'endemà et divorcies i arribes a casa tan fresca i soltera com quan vas marxar.

No sé qui va tenir la culpa del fet que afluixés un xic la seva actitud... Potser el mateix Jacques! Se'l veia compungit, no feia més que assegurar que, des que els van presentar, l'estimava i que el que volia era esdevenir quelcom més que un simple amic. Entre tots la van entabanar. Cal reconèixer-ho.

El capità els va casar, amb tota la parafernàlia pròpia de casar-se en aquelles circumstàncies i la colla va cuidar que tot resultés meravellós i atractiu, mentre que ella se sentia en un altre món, en el que en Jacques anava adquirint cada vegada més importància. S'anava enamorant del seu marit

Les atencions, les seves actituds, eren de l'home ideal, el perfecte marit. El va començar a veure com aquell home impecable amb el qual, al final, podria ser feliç.

A la vegada, seguiria sent per la família, la noia que sempre havia estat... capritxosa, segura de les seves pròpies decisions, lluny de la influència de la família que la volia encrostada amb aquell casament, amb en Picot. Persona de diners, digne marit per la filla del rei del Fuet.

Carles Picot, banquer de moda, i de gran èxit, social i econòmic. L'home que els pares l'havien senyalat, com si fos segles passats, com a marit, des que tenia ús de raó.

Continuarà...

© Jordi Bas (Gorka). 2019.

El pescador

Avui he trobat en el meu calaix de sastre, aquest conte d'ANTHONY DE MELLO i m'ha fet pensar. (Us el trameto, per si us pot servir.)

En un país del nord, hi havia un industrial. Un dia passejant vora el mar, hi va veure un pescador que estava descansant a la sorra, al costat de la barca. L'home gaudia de l'ombra que l'hi donava la barca i li permetia, a la fresca, veure el mar amb la seva infinitat d'onades que arribaven a la platja.

L'industrial, que el va veure i observà una estona, es va decidir a dirigir-se a ell.

—Per què no surts a pescar? —li va preguntar l'industrial.

—Ja he pescat prou per avui. —Va respondre el pescador.

—Que només pesques el que necessites?

—Què en faria de la pesca sobrant?

—Doncs guanyaries diners.

—Perquè els vull?

—Amb diners podries comprar un motor... i potser una altra barca, endinsar-te mar endins... Tindries molts diners... Series tan ric com jo!

—I de què em serviria ser tan ric com vos?

—Podries reposar... gaudir de la vida... —respongué l'Industrial.

—I digueu-me. Què creieu que estic fent? —li va dir somrient el pescador.

© Jordi Bas (Gorka). 2019.

RETROBAMENT

RETROBAMENT

(Record, no gaire exacte, d'un temps passat).

Haver retrobat la Mercè havia estat una joia i un al·licient. Amb la Mercè, havíem estat condeixebles a l'Institut. Allà, en la secció excursionista com anomenàvem pomposament al grup d'amics que l'havíem format... havíem tingut moments molt bonics.

A la Mercè tots la tenien com una noia poc corrent. Pigallada, de cabell roig. Per uns, un defecte. Per mi. Una noia molt especial. Ara, diria... de la que em vaig enamorar.

En acabar l'Institut i entrar a la Universitat, seguit d'altres motius, entre ells, els estudis a la Facultat, i els nous companys de la secció excursionista, de la qual em vaig fer soci.

Reconec, ara, que aquella etapa va ser dolça i agradable per mi.

Passat el temps, aquells motius allunyaven del meu pensament, a la pigallada, si alguna vegada havia sentit quelcom per ella.

Va ser una casualitat que els nostres camins es retrobessin i el record esdevingués novament desig de proximitat.

Aquella reunió a la secció excursionista, mai la podré oblidar.

—Avui vindrà una noia nova. Ja fa temps que surt d'excursió, fins i tot asseguren que és una mestra en l'escalada a la roca.

Quan va entrar a l'habitació on estàvem reunits, el meu cor em va fer un sotrac. Ella semblava no reconèixer-me. Situada davant meu, jo no podia deixar de mirar-la. Cap senyal que em fes entreveure que, malgrat el temps, encara tenia de mi un mínim record.

—Mercè, veig que no et recordes de mi.

—Perdona?... Toni? De l'Institut! Sí. El temps ha passat. Les coses i les persones canvien amb el temps i nosaltres mateixos canviem... No t'havia reconegut, ho admeto.

La fredor de la seva actitud, podia haver estat un cop fort per mi però, he d'admetre, que ella tenia raó. El temps havia passat.

Sí. El temps havia passat, però aquell retrobament em resultava difícil de pair. Em portava a records que, si bé eren llunyans, es feien referència de primera persona.

En una de les revistes que circulaven pel Centre vaig trobar el que podia ser una explicació.

Era una fotografia al costat d'una ressenya d'escalada. "La cordada MM formada per la Mercè i la Mireia, ha obert una de les vies més difícils, que fins ara s'havia resistit a tots els intents. Les nostres felicitacions." A la fotografia, la Mercè abraçada a una altra noia, en el cim, La fotografia havia estat treta des d'una roca propera.

Vaig saber on vivia, i allà m'hi vaig passar hores mortes, esperant veure-la alguna vegada. La insistència va donar fruit.

—Hola que hi fas aquí?

No podia dir que hi era, perquè desitjava que aquella antiga relació de l'Institut, per a mi, fos un retorn.

—Casualitat... Jo visc aquí en el carrer Princesa i, a vegades, vinc aquí per fer una pausa en la feina. I tu?

—Visc en aquesta escala del costat, en morir l'àvia, vaig heretar, el pis. Deus ser tot un arquitecte. Suposo que vas estudiar arquitectura com volies.

—No ben bé, estic amb tot això de les noves tecnologies. Informàtica.

—Informàtic?

—Projectes... Treballo des de casa, per un estudi d'arquitectura. Com pots veure, no he deixat l'arquitectura, però no he arribat a ser un arquitecte. Tu ets mestra?

—Tinc el títol i he treballat amb nens una bona temporada, però ho vaig deixar per l'art... Faig escultura. Pinto. Per cert, tu deus estar fort amb informàtica...

—Tens algun problema?

Una simple desconnexió d'Internet.

Era cosa fàcil, però em va permetre entrar en el seu pis. Un santuari, amb les parets plenes de fotografies de muntanya, pintures, petites escultures i on predominava les d'una noia jove.

—Ets tu?

—La meva companya

—La teva companya d'escalada? —Vaig preguntar a la fi.

—Parella d'escalada... i de vida. La Mireia.

No em vaig saber rendir, fins que no em va fer entrar a l'estudi, on hi havia l'ordinador que s'havia d'arreglar.

Una gran fotografia, quasi de cos sencer, en què es veien les dues abraçades, amb actitud amorosa. Vaig quedar mirant-me la fotografia, embadalit. Era una foto extraordinària, feta en el cim del Pedraforca.

—Caram! Quina fotografia!

—La Mireia és fotògrafa. Ara està fent uns reportatges de muntanya, a Terra de Foc, per Nacional Geogràfic.

Malgrat el que vaig saber. El fet que la Mercè s'hagués incorporat a les reunions del Centre, va donar peu al fet que el nostre contacte fos força intens, a partir de llavors. Se'm podia veure, amb certa freqüència, a la plaça Real.

Freqüentava casa seva. Ens compenetràvem molt bé, acostumàvem a intercanviar opinions sobre alguna pel·lícula, un llibre, un comentari, una conferència, escoltar música, beure unes copes o fumar-nos uns porros, ajaçats en els coixins de l'estudi.

A voltes, el que dic es podria interpretar que, entre la Mercè i jo, hi havia quelcom més que contactes esporàdics.

Malgrat els meus desitjos, ella era molt fidel a la seva companya. Recordo com se'm va abraçar un dia, en rebre una carta de la Mireia, en què li deia que el seu telèfon mòbil s'havia perdut en la profunditat d'una glacera. Feia dies que no havia rebut notícies, per això se la veia neguitosa, especialment quan va rebre el comunicat d'un accident de muntanya que, sortosament, tot i implicar a la Mireia, no la va afectar físicament, malgrat que va haver de ser ingressada uns dies a l'hospital.

Si per alguna cosa, he estat reconegut entre els companys, ha estat per a la meva tossuderia, sempre he procurat no fallar, tant si eren per estudis, excursions, o una simple anada al cinema.

Per aquesta raó, se'm podia veure amb una certa freqüència, a la plaça Real, on vivia la Mercè, i en aquell bar, on ens vam acostumar a trobar-nos, abans de pujar al seu pis.

Moltes vegades sopàvem junts, abans de pujar. O anar al cinema.

Crec que per molts, la relació, s’interpretava com a una relació molt mes seriosa, però això, a ella no l’importava, i a mi, m’obsessionava poder estar al seu costat ja que no podia aconseguí d’ella, una relació mes concreta, com hauria estat el meu desig.

Dues vegades amb vaig quedar a dormir a casa seva, desprès de veure, unes copes fumar, fent llargues xerrades. Però la seva distancia era palesa. Vaig comprendre el primer dia que vaig pujar al seu pis, quina era la seva circumstància. La col·lecció de fotografies disseminades per les parets denotaven una altre presencia, que es feia especialment remarcable amb una gran foto situada en la capçalera del seu llit.

Però va ser de cop i volta que vaig deixar de saber alguna cosa de la Mercè.

Trucava al seu mòbil, sempre el trobava fora de cobertura...

Ara feia dies que no podia localitzar-la, semblava com si la terra se l'hagués engolit. Jo, un moment o l'altre, procurava arribar-me al bar on acostumàvem a trobar-nos.

Quan vaig preguntar al grup de la secció excursionista si sabien alguna cosa de la Mercè, a tots els va estranyar. Qui, podia saber més de la Mercè, que jo?

—Fa dies que no coincidim corrent per la Ciutadella, ni pel passeig marítim. —Va confessar la Paula.

Aquella absència em feia mal. Vaig decidir pujar al pis, després de trucar una bona estona. Ja no sabia que fer.

—La Mercè és fora. —Va dir-me la veïna de la porta del davant, que sortia a portar la seva petita a l'escola.

—Perdona, no saps on és?

—No... fa dies va sortir al matí... Anava carregada amb una motxilla i una maleta. Em va dir que estaria uns dies fora, i que no em preocupés de res del pis. Ho tenia tot, per mitjà del banc. Jo sols li guardo la correspondència, per quan torni.

—Però no em pots donar alguna pista?

—No em va dir res. Només em va comentar, quan li vaig dir que anava molt carregada, que allà on anava, hi feia molt fred i havia d'agafar molta roba.

La Mercè ben segur que havia anat a retrobar-se amb la Mireia, potser estaria a Terra del Foc. Era el més evident. Per la Mercè va ser un verdader trauma que la Mireia marxés a l'arxipèlag sud-americà amb en Julià Gatell per fer les grans muntanyes de sud.

No em queia bé, en Julià. S'havia interposat sense cap mirament entre les dues noies, sense consideració dels sentiments de l'una per l'altra. Però de la Mercè m'estranyava, i em feia mal, a la vegada, pensar que m'hauria pogut fer una telefonada.

Un simple:

—M'hi vaig a retrobar amb ella.

La notícia no m'arribaria fins dies després. Va sortir a la televisió i als diaris especialitzats.

ESCALADORES CATALANES,

MORTES EN ACCIDENT

DE MUNTANYA ALS ANDES.

Juntament amb la notícia i un reportatge amb fotografies de les grans muntanyes nevades dels Andes, la Mercè i una altra noia, encordades i somrients retallant-se sobre un cel blau, aixecant el piolet en què semblava el cim de la muntanya.

Hauria pogut ser...

                                                       © Jordi Bas (Gorka). 2019.

Aitona (Un món paral·lel)

Aitona

Era una noia bonica i amable. Tots la consideraven i volien esdevenir amics seus. Però la noia tenia coses que ningú imaginava.

En el seu interior volia esdevenir una líder. S'entrenava, en la soledat de les golfes de casa seva, en la dicció, en discursos imaginaris... Es plantejava problemes municipals, en principi inexistents, que en tot cas, encara no havien esdevingut.

En les seves llargues disquisicions, assajava el to, la contundència i les paraules més adients, que podia trobar en cada cas.

En tals sessions tenia un oient atent, el seu germanet Ernest que, en tals ocasions i amb els quatre anys que tenia, era incapaç de qüestionar tals raonaments. També tenia un altre oient encara més ferm que aquell germanet. Era el gos. Aquell gos que va trobar un dia abandonat per la carretera del poble. No era massa gran, per això l'hi agradava a l'Aitona. Era ben bé de la seva mida. El pare sempre s'havia oposat a tenir un gos a casa però, com que aquella bèstia era d'una mida acceptable, com acostumava a dir, va tenir clar que era el gos de la filla. Després el 'Quatrepotes', nom que l'hi van posar d'entrada, va acabant essent, només el 'Potes'. I, era evident que tenia quatre potes, quatre potes amb peus que resultaren de color blanc, després de rentar-lo bé. L'animal agraït s'adaptà, de seguida, als costums de la casa i, especialment, al voler de l'Aitona, a la que acompanyava a passejar o es passava les hores al bell mig de les golfes, on la noia assajava els seus discursos... i podríem dir que l'escoltava embadalit, per molt que la bèstia no entenia un borrall.

Aquell dia, estrany de boira intensa, l'Aitona va sortir a passejar, com cada dia, seguida d'en 'Potes'. No tenia intenció d'anar gaire lluny pel dia que feia i, a més, per què se l'hi havia acudit un tema a tractar, que per ella podia resultar important.

Coneixia perfectament el camí. Sortiria de casa, creuaria el pont de la riera, seguiria el camí per l'altre cantó, fins al paller de cal Nat, i tornaria pel camí que rodejava l'edificació. En retornar, es tornaria a trobar amb el pont i al recte a la casa on vivien. A vegades ho feia corrent i a vegades simplement caminant. Aquell dia, sols pel neguit d'abordar el tema que li ballava pel cap, en un començament es posà a mitja marxa i travessà la riera pel pont. I allà va ser que alguna cosa semblava que no esdevenia adequadament.

En 'Potes' hi va desaparèixer. El va cridar, però l'únic que va aconseguir va ser un lladruc melangiós, i estrany. L'Aitona es va estranyar. S'avocà al pont... Quelcom estrany hi havia a l'aigua, l'hi va fer l'efecte d'un tronc que potser havia arrossegat l'aigua per la pluja que havia fet el dia abans. Passat el pont un corriol facilitava poder arribar fins a la llera. L'Aitona era una xicota valenta i encuriosida, per això no va tenir problema a baixar fins a tocar l'aigua. Semblava un tronc que havia quedat enganxat a la llera, on s'acumulava la sorra i els troncs que, amb la pluja, havien estat desplaçats aigües avall. Era evident que allò era un tronc que es veia important. L'Aitona va pensar de seguida que aquell tronc, aigües avall, quedaria en el pas estret que formava la llera en aquell indret. Tots ho sabien per altres ocasions que havia passat, l'aigua desbordaria i aniria directe a negar els horts de cal Simó. No era gaire però a aquell pobre home, sempre li tocava rebre. Va considerar que el millor que podia fer era avisar a en Simó que l'ajudés a netejar el pas, traient aquell tronc.

S'acostà més, fins que aquell tronc ja no va ser un tronc normal, a no ser que algú s'hagués entretingut a embolcallar-lo amb roba.

Els lladrucs d'en 'Potes' esdevenien, cada vegada, més forts, com si volgués assabentar a la seva mestressa, d'un perill cada cop més imminent.

Va ser quan va allargar la mà per intentar agafar aquell tronc que un moviment es va produir. L'Aitona es va sentir agafada de la seva mà. Alguna cosa semblava forçar-la a ficar-se en aquella aigua.

Si va veure empesa, en 'Potes' va deixar de bordar, L'Aitona va intentar obrir els ulls. El seu cap era totalment dintre de l'aigua i aquella cara que tenia davant la mirava amb un gest irònic, semblava realment un tronc. Sí, un tronc que l'empenyia cada cop més endins.

Com podia ser? En aquell indret l'aigua no era tan profunda. Però ella semblava que seguia baixant com si s'hagués produït una succió, que la forçava. Se sentia agafada per mil dits.

Tenia la sensació que s'ofegava, cada cop era més i més difícil respirar. Allò que ella coneixia com un revolt del riu, sense cap mena de perill, on hi havia posat tantes vegades els peus en remull la xuclava irremeiablement cap al fons. Un fons profund on no podia distingir l'acabament.

En la seva curta percepció l'aigua semblava atreure-la cap al que podia semblar un furat entre dues roques.

Ja no hi podia pensar en res més. Anava directe cap aquell lloc i allà quedaria sense poder sortir agafada en aquell fenomen estrany. Ja no podia retenir més la respiració. Els seus pulmons semblaven no poder aguantar més la pressió. I va quedar, sense poder veure res més. El seu cos, agafat entre aquelles dues roques que formaven el pas, semblava reduir-se, per facilitar el pas, per aquell indret. A la fi, es va sentir alliberada. Va ser llavors que tot va esdevenir negre. Els seus ulls encara que totalment oberts, no podien veure. Era morta? Ofegada? Què era allò, tan estrany, que l'hi estava succeint?

De cop, no s'ho podia explicar, la llum es va fer! Tot s'aclaria de cop. Els seus ulls podien esdevenir testimonis del que l'envoltava.

Allò era el poble. El seu poble? Molt semblant al que havia deixat quan va sortir a passejar amb el 'Potes', però semblava extremadament petit. Semblava que es trobava en una platja.

Si volia trobar una explicació plausible, no la podia trobar.

Mirant al seu voltant, veia allà, per sobre d'ella, el pont pel qual, moments abans, havia passat, bordant desesperat en 'Potes', en el moment en què l'animal es llençava a l'aigua.

L'Aitona no va trigar a veure el seu gos, arribar al seu costat. Els ulls tancats de l'animal, li donaven l'aparença que l'animal era mort. L'abraçà, plorosa. El 'Potes' l'havia seguit. Va tenir un punt d'esperança quan va veure i va notar, físicament, com la cua de l'animal, entrava en aquell estadi, en què mostrava sempre la seva alegria, quan l'acariciava.

El sol lluïa sobre els seus caps, l'Aitona es va posar dempeus. El camí seguia cap a l'altre costat del pont, vorejant el paller de cal Nat.

Confosa, sense poder trobar una explicació plausible al que havia viscut, va arribar a casa, al final del camí recte.

L'Ernest estava jugant davant de la porta. El 'Potes' llepà la cara del nen, però en veure que l'Aitona pujava a les golfes, la segui tot content. La cua l'hi anava com un molinet. El 'Potes', en trobar-se allà, es rebolcà en la catifa, com si...

—Què et passa 'Potes'?... Estàs mullat!

Sí, en 'Potes' estava mullat. Fins llavors l'Aitona no fou conscient que la roba que portava també era mullada.

Què l'hi havia passat?

Imaginació? Realitat? Existia un món paral·lel?

© Jordi Bas (Gorka). 2019.

EL SALT DE LA NINA (complet)

EL SALT DE LA NINA (complet)

El dia era bo. El Sol treia el nas per darrere del cim de la muntanya, fent cas omís dels núvols feixucs que envoltaven més enllà de l'horitzó.

Havia sortit ben aviat de la masia on m'hostatjava. En Pink m'havia mirat amb cara de pensar "On va tan d'hora aquest home?", però de seguida, fent un saltiró de satisfacció es va posar al meu costat, tot remenant la cua, content.

Al Pink l'hi agradava sortir per aquells camins de muntanya. Córrer darrere un saltamartí o posar-se a l'aguait amb la presència d'una simple sargantana que deixava després d'haver-li bordat un parell de vegades.

—Pink! Calla, que despertaràs a tots els habitants del bosc.

Com si endevinés qui eren aquells habitants, deixava de bordar, tot seguit. I es posava a guaitar aixecant una pota del davant i mantenint estirada, de manera quasi incomprensible, la cua.

El camí era costerut, i les gotes de suor no van trigar a fer acte de presència... El bastó que portava, a manera de bordó, m'ajudava a seguir dret al camí.

Una cançó, gaudint de les muntanyes, m'omplia el cap a la vegada que records cofois i altres que no n'eren tant, venien imperiosament de lluny.

Recordava que una gran pedra em donaria ocasió de descansar aquelles cames adolorides, perquè ja no era capaç de fer grans caminades malgrat que l'esperit i les ganes no em faltaven. Aquella antiga ferida de guerra, m'havia contrariat en les meves ganes d'anar més enllà.

L'horitzó se'm presentà amb tota la immensa bellesa. Des d'aquell pujol quedava palesa la diversitat d'un país. Els pujols propers, coberts de pins i alzines, eren el preludi d'aquell segon terme grisós, en què el pi roig, entre boires, amagava la vida d'espais que segellaven el paisatge per davant del riu, que serpentejava des dels darrers del pujol del Roc Negre, fins a perdre's en la plana, abans del salt definitiu de la nina.

Vaig conèixer la Nina molts anys abans. Amb ella, saltàvem i rèiem cofois, sempre esperant retrobar-nos durant la propera celebració de les festes dels dos pobles.

Jo esperava amb delit aquells dies. En primer lloc pel retrobament amb els amics, que formàvem un verdader grup aventurer, d'exploracions de llocs desconeguts, i inesperats, però pel que era més important, el meu retrobament amb la Nina...

Era bonica la Nina... semblava tal com manifestava el nom... Una nina de porcellana.

Aquell dia arribaren els soldats, ningú els havia demanat que vinguessin, però van fer acte de presència. 

—¡Cumplimos órdenes!, —van dir, omplint el poble.

Tampoc varen dir als altres soldats, que vinguessin... I parlaven idiomes diferents. No s'entenien entre ells, però les armes que portaven a les mans sí, elles si, parlaven el mateix idioma, un idioma de mort, i de por, amb sorolls semblants com un mateix idioma.

Va ser per sorpresa. Què eren aquells sorolls tan forts que se sentien al lluny?

—Estan eixamplant la carretera. Però de seguida vam veure a la gent esporuguida, refugiant-se, amb els racons que formaven les cases.

—Nois!, fugiu del carrer! Amagueu-vos! Venen soldats!

Soldats!, allò era una cosa nova.

—Anem allà... ho podrem veure millor!

—A mi em fa por... —em va dir la Nina.

—No, mireu, mireu... porten armes.

—Escopetes! —Va dir en Palau, al mateix temps que una força desconeguda arribada del lluny, el feia caure a terra.

Tots ens vam ajupir. Allò no era un joc! En Palau restava allà, a terra. Immòbil... Una cama mal torçada, una ma aixecada com si volgués senyalar aquell cel roig, de mort.

Aquella casa no va ser prou per guardar-nos. Ben aviat s'acostaren aquells soldats. Les seves armes dirigien la seva guaita vers nosaltres, que ens arraulíem, sense atrevir-nos a moure'ns.

En Toni somreia. En Toni tenia una facilitat extrema per somriure's de tot, A vegades ens burlàvem d'ell per aquell motiu, però a la vegada tots acabàvem rient.

Ell va ser el següent que va quedar estirat a terra, mostrant-nos com aquella sang vermella del nostre amic, no era motiu de riure.

La Nina s'arrapà a mi. —Tinc por!

Dos d'aquells soldats no els devia agradar que la Nina s'agafés a mi. La van agafar dels braços i se la varen emportar.

Recordo la mirada del soldat, era un noi, potser com jo mateix. Recordo, com si fos avui, el fred que vaig sentir a la cama i com, després, aquell fred es va convertir en foguera, en sortir la sang.

Vaig veure com se l'emportaven, sense miraments. Ella cridant espantada i plorosa.

Un altre tret se m'incrustà a l'os de la cama. Sols em quedà la visió d'ella, emportant-se-la els soldats, bo i arrossegant-la.

No va ser fins mesos després, que ens vam trobar en dos llits de l'improvisat hospital de campanya, amb el Josep.

Ell havia aconseguit amagar-se i, amb desig de venjança, els va seguir. Amb llàgrimes als ulls, m'explicà com, fent cas omís dels precs de la Nina, li van treure els vestits i la van violar repetidament. Després, fent-la pujar sobre el Roc Negre, a la punta, on les aigües començaven la seva davallada cap al fons de l'abisme, en caiguda lliure. Allà, apostats a la vorera en terreny segur, feien punteria fins a fer-la caure ensangonada.

De fa temps, quan vaig per aquell indret, la meva vista va cap enllà, vers aquell indret llunyà. Em sembla veure a la Nina, rebent aquells trets, i precipitant-se vers el gorg.

En aquest punt del meu record, la llàgrima, corrent rostre avall, es precipita a terra. Després del penós record, quedo callat i els ulls forçats per arribar a veure la punta d'aquell roc negre.

                       Com si fos ara
                       Nina de cara blanca
                       Estimat record.

En Pink udolà amb plany. Ell no va conèixer la Nina. Però sentia, amb mi, aquell sentiment de por, de dolor i venjança, contra l'espècie humana. Contra una humanitat enfrontada i violenta.

I visc ara els fets, fruit d'una solidaritat no existent, que segueix repetint-se, constantment en l'espècie humana, amb guerres, víctimes de salvaments no autoritzats, en deportacions massives, en diferencies de sexe. Tot fruit d'una humanitat, malaltissa.

Jordi Bas (Gorka). Gener 2019

El Pessebre. 4.

La Candelera
Aquella figura em mirava... L'havia agafat pel coll i, entre els dits, vaig sentir una esgarrifança, que em va fer deixar la figura sobre la taula.

Era un pastor. Portava una ovella al coll.

—Ja toca?

Qui em parlava d'aquella manera? Què és el que tocava?

—Ens podries deixar uns dies més...

Jo no entenia res. Aquella veu era un misteri o és que se m'havien creuat les neurones. Diu que, a vegades, passen aquestes coses. Vaig mirar aquell pastor de prop, no vaig observar res que fugís del normal. Un vestit pintat de color blau amb un xai a l'esquena.

Quina ximpleria!, pensar que aquella veu sortís d'una figura de fang!

Sense més vaig agafar un tros de paper de diari i el vaig embolicar deixant-lo dins la capsa que a l'exterior havia escrit, molt temps enrere, FIGURES DEL PESSEBRE, amb retolador negre.

Era un costum que va començar quan, un any, vaig observar que el refrec d'una figura amb l'altre, hi havia alguna en la que la pintura s'havia malmès.

—Però un cop posades a la caixa les figures no es mouen.

—Naturalment! Però... Però que estic fent? És possible que jo faci un diàleg amb mi mateix?

Estaré perdent tot sentit de la realitat? És impossible que jo pugui mantenir una conversa amb una figura de fang.

—Coses més difícils s'hi veuen...

—Eh! Qui parla ara? —el meu cap era un embolic.

Vaig córrer a desembolicar el pastor que havia deixat a mitges. La cara del pastor no em deia res. Seriós amb el seu xai a l'esquena.

Vaig trobar la diferència quan, agafant un dels camells, se l'hi va torçar el coll.

—Vaja! Ja déu haver-se trencat! Són unes figures força velles per al proper pessebre. Hauré de comprar els tres mags amb els seus camells perquè un camell sol, no s'adirà amb el que pugui trobar. A la fira de Santa Llúcia.

—Es pot enganxar.

—Si és clar, es pot enganxar... però que és el que estic dient?... És clar que es pot enganxar! Però que carat m'està passant pel cap? Com puc estar sentint que les figures de fang em diguin... el que haig de fer! I com ho haig de fer!

Jordi, hauries d'anar a dormir una estona, estic desvariant!

—Qüestió de sensibilitat!

—I ara, qui és?

—Si em mires bé, em veuràs tremolar les ales.

—Un àngel?, a veure... Tu ets el que estaves sobre la porta de la cova.

—El del vestit groc amb tocs platejats.

—Si, perquè el que estava a l'anunciata va de blau claret, amb tocs daurats.

Crec que m'estava tornant boig. Asseient-me, vaig tancar els ulls. Com una roda pel cap van passar, el ruc al qual havia batejat com Orellut, el bou, aquell altre pastor que anava tocant la simbomba. Fins i tot el gos dels pastors de l'anunciata amb un bub... escadusser que també protestava al ser prèviament embolicat i guardat a la capsa.

Quan vaig adormir-me? No sé el temps que vaig tenir els ulls tancats. Ni tampoc sé, si realment vaig dormir o que és el que va passar, fins que una veu em va despertar.

—Jordi, au va, a sopar!

Tot passant cap al menjador vaig observar, amb no certa sorpresa, el moble on fins llavors havia estat el pessebre.

El pont, les muntanyes, els arbres fins i tot el riu, havien desaparegut. Les caixes ben apilades amb el nom a cada una d'elles.

Les Figures

El pont, el paller, la font...

Tot ben guardat i retolat, per un altre any en què les muntanyes, donaran pas al riu, al camí per on arribaran als pastors, als mags damunt dels seus camells, arribats de terres llunyanes, amb els seus presents, d'or, encens i mirra i arribaran fins aquella cova, que no se sap com serà, potser una olla d'aram, potser un sostre de suro, potser les simples branques d'un arbre. En un paisatge enfarinat de neu.

Jordi Bas (Gorka). Gener 2019

El Pessebre. 3.

Els  pastors.

N'Idònia estava jugant al pati de casa seva quan va sentir tot aquell rebombori. Però el joc era massa interessant per distreure la seva atenció. Com tantes altres vegades la gent cantava i feia gresca. A vegades també ho havia fet ella, especialment, si s'ajuntava amb l'Elmet, que vivia tres cases més enllà. I aquell dia havia estat ben distret. La gent fluïa cap a Betlem. Tots deien si era culpa dels romans. A casa seva havien tingut discussions. El pare deia que, si els romans volien saber qui hi havia en aquell poble, era lògic que fessin un empadronament, El seu germà gran, no feia mes que discutir amb ell: "No eren ningú, els romans, per intervenir en aquella terra. Ells tenien un Rei", Si ho hagués demanat l'Herodes, la cosa seria una altra.

La mare feia una i altra vegada per encalmar les discussions dels dos homes. N'Idònia no hi entenia. Tampoc tenia edat per entendre d'aquelles coses de grans, però aquelles músiques que feia estona que se sentien... No sabia massa el que volien dir però, allò d'un nen nou nat, rei dels homes l'hi havia entrat molt endins. Aquelles veus que se sentien donaven pau, per aquesta raó va entendre de seguida a la mare quan deia que havien d'arribar-se a veure al nounat i dur alguna cosa per obsequiar.

—A veure, dona, de nit... tu mateixa quan t'adonares que la dona estava prenyada deies que t'ho deixaria tot malmès, després de tanta neteja que havies fet, per rebre als parents de fora. Vas ser tu que em vas dir que els fes fora.

—Tens raó, home meu, però penso en el que deu haver passat aquella noia per tenir el fill. Hi podríem anar i portar aquell tupí de mató. Deuen tenir gana.

—Mare, l'hi portaré jo —va demanar la Idònia.

No gaire lluny del poble en la improvisada cleda de la muntanya, on els pastors tenien el ramat d'ovelles, es produïa un acte semblant.

—Què carai és tant rebombori?... sí, un nen en una establia? Però no diuen on carai és aquesta!

—No, home, les veus diuen una cova.

—Una cova... una establia... fora que sigui la cova de la font, allà hi tanca el bou, el de can Miquelet

—Això donaria raó a les dues coses, cova i establia.

—Cap allà, en aquella direcció hi ha llum que no és normal. Si voleu, jo m'hi arribo i torno —va dir el jove pastor.

—Va! Tu, hi has d'anar? Ets el més petit, demana permís a la mare.

—Que hi vagi el rabadà —va dir el cap de la colla.

—Ah, no! A mi no m'hi emboliqueu! Estic esmorzant!

—Vés esmorzant pel camí.

—Quina mania us ha agafat? Deixeu anar al noi que jo tinc son i encara no he acabat d'esmorzar... O és que no és important l'esmorzar? Hi pot anar en Jaume

—En Jaume ha vetllat fins ara, mentre els altres dormíem...

—Deixeu anar al noi. Fins i tot, jo mateixa hi aniria, abans que es fes ben fosc. Quan anava a venir cap aquí, he sentit pel poble que uns vinguts de la casa de David demanaven allotjament. Deu ser d'això, aquest desori que se sent. I aquests cants.

—Sembla que la gent pren aquella direcció... —veient passar a la Idònia pel camí- Eh! Idònia! On vas?

—Vaig a veure aquest infant que anuncien.

—Però on ha nascut?

—A la cova de la font,

—I que portes? Vas molt carregada.

—La mare m'ha donat aquest tupí de mató per a portar-los-hi.

—Ho sents, marit meu? Què se'ls hi podria portar? Espera't noi, què munyirem una de les cabres...

—Porta't la flauta, minyó, que la toques molt bé i els podràs distreure una estona.

Quan van arribar a la cova, l'activitat era frenètica, semblava com si tots s'haguessin amuntegat entorn d'un infant que hi havia sobre unes palles que, a la vegada, el mig tapaven per protegir-lo del fred.

—Pobre petit.

—Deixeu-me passar! Li donaré a aquella noia la meva jupa de pell de be, per tapar-lo, sempre serà millor que uns brins de palla.

—Jo et conec! Ets l'Ahmed!

—Estic amb els pastors de la cleda de l'altre vessant.

—Allà també heu sentit la dissort?

—Aquestes veus que se senten i s'escampen per tot arreu. Haurien d'anar amb molt de compte, doncs per allà hi patrullen amb més freqüència els soldats romans, amb les seves llargues llances.

—En tot cas s'haurien de posar amb aquestes llumenetes, que semblen voltejar arreu, no amb nosaltres.

—Sí...! Refia-te'n! Fins i tot els soldats d'Herodes els hi tenen respecte.

—Ep! Heu vist? Com una descàrrega de llum.

—Tothom s'ha posat a cantar.

A mig camí, sota d'una d'aquelles roques que tenien formacions estranyes, va sortir, de cop, una fumera.

—No treguis la pedra.

—Llucifer, és que m'ha semblat sentir un gran rebombori per fora.

—Deixa'm escoltar... Ja hi som! Havia de ser avui! Això és un malson.

—Què es Llucifer?

—Ha nascut un nen

—Cada dia en neixen de nens.

—Però aquest és especial.

—Deu ser petit com tots els nens quan neixen. Deixa-me'l a mi, Llucifer.

—Poca broma! No saps el que et dius! Aquest nen ens donarà problemes.

—Torna a posar la llosa. Jo tornaré ben aviat. Millor encara... estigueu atentes fúries de l'infern, per si us crido.

No lluny d'allà el centurió rebia un curiós pergamí.

Tenim notícia que s'esdevindrà, per aquest indret que teniu assignat, una important rebel·lió. Cal arrencar-la de soca-rel. Si és necessari tallar caps. Teniu carta blanca! Sembla que tot ve d'un nen que ha de néixer en una cova, Estigueu amatents!

Gorka Bas^®. 2019.

Proper: La Candelera