Aitona (Un món paral·lel)

Aitona

Era una noia bonica i amable. Tots la consideraven i volien esdevenir amics seus. Però la noia tenia coses que ningú imaginava.

En el seu interior volia esdevenir una líder. S'entrenava, en la soledat de les golfes de casa seva, en la dicció, en discursos imaginaris... Es plantejava problemes municipals, en principi inexistents, que en tot cas, encara no havien esdevingut.

En les seves llargues disquisicions, assajava el to, la contundència i les paraules més adients, que podia trobar en cada cas.

En tals sessions tenia un oient atent, el seu germanet Ernest que, en tals ocasions i amb els quatre anys que tenia, era incapaç de qüestionar tals raonaments. També tenia un altre oient encara més ferm que aquell germanet. Era el gos. Aquell gos que va trobar un dia abandonat per la carretera del poble. No era massa gran, per això l'hi agradava a l'Aitona. Era ben bé de la seva mida. El pare sempre s'havia oposat a tenir un gos a casa però, com que aquella bèstia era d'una mida acceptable, com acostumava a dir, va tenir clar que era el gos de la filla. Després el 'Quatrepotes', nom que l'hi van posar d'entrada, va acabant essent, només el 'Potes'. I, era evident que tenia quatre potes, quatre potes amb peus que resultaren de color blanc, després de rentar-lo bé. L'animal agraït s'adaptà, de seguida, als costums de la casa i, especialment, al voler de l'Aitona, a la que acompanyava a passejar o es passava les hores al bell mig de les golfes, on la noia assajava els seus discursos... i podríem dir que l'escoltava embadalit, per molt que la bèstia no entenia un borrall.

Aquell dia, estrany de boira intensa, l'Aitona va sortir a passejar, com cada dia, seguida d'en 'Potes'. No tenia intenció d'anar gaire lluny pel dia que feia i, a més, per què se l'hi havia acudit un tema a tractar, que per ella podia resultar important.

Coneixia perfectament el camí. Sortiria de casa, creuaria el pont de la riera, seguiria el camí per l'altre cantó, fins al paller de cal Nat, i tornaria pel camí que rodejava l'edificació. En retornar, es tornaria a trobar amb el pont i al recte a la casa on vivien. A vegades ho feia corrent i a vegades simplement caminant. Aquell dia, sols pel neguit d'abordar el tema que li ballava pel cap, en un començament es posà a mitja marxa i travessà la riera pel pont. I allà va ser que alguna cosa semblava que no esdevenia adequadament.

En 'Potes' hi va desaparèixer. El va cridar, però l'únic que va aconseguir va ser un lladruc melangiós, i estrany. L'Aitona es va estranyar. S'avocà al pont... Quelcom estrany hi havia a l'aigua, l'hi va fer l'efecte d'un tronc que potser havia arrossegat l'aigua per la pluja que havia fet el dia abans. Passat el pont un corriol facilitava poder arribar fins a la llera. L'Aitona era una xicota valenta i encuriosida, per això no va tenir problema a baixar fins a tocar l'aigua. Semblava un tronc que havia quedat enganxat a la llera, on s'acumulava la sorra i els troncs que, amb la pluja, havien estat desplaçats aigües avall. Era evident que allò era un tronc que es veia important. L'Aitona va pensar de seguida que aquell tronc, aigües avall, quedaria en el pas estret que formava la llera en aquell indret. Tots ho sabien per altres ocasions que havia passat, l'aigua desbordaria i aniria directe a negar els horts de cal Simó. No era gaire però a aquell pobre home, sempre li tocava rebre. Va considerar que el millor que podia fer era avisar a en Simó que l'ajudés a netejar el pas, traient aquell tronc.

S'acostà més, fins que aquell tronc ja no va ser un tronc normal, a no ser que algú s'hagués entretingut a embolcallar-lo amb roba.

Els lladrucs d'en 'Potes' esdevenien, cada vegada, més forts, com si volgués assabentar a la seva mestressa, d'un perill cada cop més imminent.

Va ser quan va allargar la mà per intentar agafar aquell tronc que un moviment es va produir. L'Aitona es va sentir agafada de la seva mà. Alguna cosa semblava forçar-la a ficar-se en aquella aigua.

Si va veure empesa, en 'Potes' va deixar de bordar, L'Aitona va intentar obrir els ulls. El seu cap era totalment dintre de l'aigua i aquella cara que tenia davant la mirava amb un gest irònic, semblava realment un tronc. Sí, un tronc que l'empenyia cada cop més endins.

Com podia ser? En aquell indret l'aigua no era tan profunda. Però ella semblava que seguia baixant com si s'hagués produït una succió, que la forçava. Se sentia agafada per mil dits.

Tenia la sensació que s'ofegava, cada cop era més i més difícil respirar. Allò que ella coneixia com un revolt del riu, sense cap mena de perill, on hi havia posat tantes vegades els peus en remull la xuclava irremeiablement cap al fons. Un fons profund on no podia distingir l'acabament.

En la seva curta percepció l'aigua semblava atreure-la cap al que podia semblar un furat entre dues roques.

Ja no hi podia pensar en res més. Anava directe cap aquell lloc i allà quedaria sense poder sortir agafada en aquell fenomen estrany. Ja no podia retenir més la respiració. Els seus pulmons semblaven no poder aguantar més la pressió. I va quedar, sense poder veure res més. El seu cos, agafat entre aquelles dues roques que formaven el pas, semblava reduir-se, per facilitar el pas, per aquell indret. A la fi, es va sentir alliberada. Va ser llavors que tot va esdevenir negre. Els seus ulls encara que totalment oberts, no podien veure. Era morta? Ofegada? Què era allò, tan estrany, que l'hi estava succeint?

De cop, no s'ho podia explicar, la llum es va fer! Tot s'aclaria de cop. Els seus ulls podien esdevenir testimonis del que l'envoltava.

Allò era el poble. El seu poble? Molt semblant al que havia deixat quan va sortir a passejar amb el 'Potes', però semblava extremadament petit. Semblava que es trobava en una platja.

Si volia trobar una explicació plausible, no la podia trobar.

Mirant al seu voltant, veia allà, per sobre d'ella, el pont pel qual, moments abans, havia passat, bordant desesperat en 'Potes', en el moment en què l'animal es llençava a l'aigua.

L'Aitona no va trigar a veure el seu gos, arribar al seu costat. Els ulls tancats de l'animal, li donaven l'aparença que l'animal era mort. L'abraçà, plorosa. El 'Potes' l'havia seguit. Va tenir un punt d'esperança quan va veure i va notar, físicament, com la cua de l'animal, entrava en aquell estadi, en què mostrava sempre la seva alegria, quan l'acariciava.

El sol lluïa sobre els seus caps, l'Aitona es va posar dempeus. El camí seguia cap a l'altre costat del pont, vorejant el paller de cal Nat.

Confosa, sense poder trobar una explicació plausible al que havia viscut, va arribar a casa, al final del camí recte.

L'Ernest estava jugant davant de la porta. El 'Potes' llepà la cara del nen, però en veure que l'Aitona pujava a les golfes, la segui tot content. La cua l'hi anava com un molinet. El 'Potes', en trobar-se allà, es rebolcà en la catifa, com si...

—Què et passa 'Potes'?... Estàs mullat!

Sí, en 'Potes' estava mullat. Fins llavors l'Aitona no fou conscient que la roba que portava també era mullada.

Què l'hi havia passat?

Imaginació? Realitat? Existia un món paral·lel?

© Jordi Bas (Gorka). 2019.

EL SALT DE LA NINA (complet)

EL SALT DE LA NINA (complet)

El dia era bo. El Sol treia el nas per darrere del cim de la muntanya, fent cas omís dels núvols feixucs que envoltaven més enllà de l'horitzó.

Havia sortit ben aviat de la masia on m'hostatjava. En Pink m'havia mirat amb cara de pensar "On va tan d'hora aquest home?", però de seguida, fent un saltiró de satisfacció es va posar al meu costat, tot remenant la cua, content.

Al Pink l'hi agradava sortir per aquells camins de muntanya. Córrer darrere un saltamartí o posar-se a l'aguait amb la presència d'una simple sargantana que deixava després d'haver-li bordat un parell de vegades.

—Pink! Calla, que despertaràs a tots els habitants del bosc.

Com si endevinés qui eren aquells habitants, deixava de bordar, tot seguit. I es posava a guaitar aixecant una pota del davant i mantenint estirada, de manera quasi incomprensible, la cua.

El camí era costerut, i les gotes de suor no van trigar a fer acte de presència... El bastó que portava, a manera de bordó, m'ajudava a seguir dret al camí.

Una cançó, gaudint de les muntanyes, m'omplia el cap a la vegada que records cofois i altres que no n'eren tant, venien imperiosament de lluny.

Recordava que una gran pedra em donaria ocasió de descansar aquelles cames adolorides, perquè ja no era capaç de fer grans caminades malgrat que l'esperit i les ganes no em faltaven. Aquella antiga ferida de guerra, m'havia contrariat en les meves ganes d'anar més enllà.

L'horitzó se'm presentà amb tota la immensa bellesa. Des d'aquell pujol quedava palesa la diversitat d'un país. Els pujols propers, coberts de pins i alzines, eren el preludi d'aquell segon terme grisós, en què el pi roig, entre boires, amagava la vida d'espais que segellaven el paisatge per davant del riu, que serpentejava des dels darrers del pujol del Roc Negre, fins a perdre's en la plana, abans del salt definitiu de la nina.

Vaig conèixer la Nina molts anys abans. Amb ella, saltàvem i rèiem cofois, sempre esperant retrobar-nos durant la propera celebració de les festes dels dos pobles.

Jo esperava amb delit aquells dies. En primer lloc pel retrobament amb els amics, que formàvem un verdader grup aventurer, d'exploracions de llocs desconeguts, i inesperats, però pel que era més important, el meu retrobament amb la Nina...

Era bonica la Nina... semblava tal com manifestava el nom... Una nina de porcellana.

Aquell dia arribaren els soldats, ningú els havia demanat que vinguessin, però van fer acte de presència. 

—¡Cumplimos órdenes!, —van dir, omplint el poble.

Tampoc varen dir als altres soldats, que vinguessin... I parlaven idiomes diferents. No s'entenien entre ells, però les armes que portaven a les mans sí, elles si, parlaven el mateix idioma, un idioma de mort, i de por, amb sorolls semblants com un mateix idioma.

Va ser per sorpresa. Què eren aquells sorolls tan forts que se sentien al lluny?

—Estan eixamplant la carretera. Però de seguida vam veure a la gent esporuguida, refugiant-se, amb els racons que formaven les cases.

—Nois!, fugiu del carrer! Amagueu-vos! Venen soldats!

Soldats!, allò era una cosa nova.

—Anem allà... ho podrem veure millor!

—A mi em fa por... —em va dir la Nina.

—No, mireu, mireu... porten armes.

—Escopetes! —Va dir en Palau, al mateix temps que una força desconeguda arribada del lluny, el feia caure a terra.

Tots ens vam ajupir. Allò no era un joc! En Palau restava allà, a terra. Immòbil... Una cama mal torçada, una ma aixecada com si volgués senyalar aquell cel roig, de mort.

Aquella casa no va ser prou per guardar-nos. Ben aviat s'acostaren aquells soldats. Les seves armes dirigien la seva guaita vers nosaltres, que ens arraulíem, sense atrevir-nos a moure'ns.

En Toni somreia. En Toni tenia una facilitat extrema per somriure's de tot, A vegades ens burlàvem d'ell per aquell motiu, però a la vegada tots acabàvem rient.

Ell va ser el següent que va quedar estirat a terra, mostrant-nos com aquella sang vermella del nostre amic, no era motiu de riure.

La Nina s'arrapà a mi. —Tinc por!

Dos d'aquells soldats no els devia agradar que la Nina s'agafés a mi. La van agafar dels braços i se la varen emportar.

Recordo la mirada del soldat, era un noi, potser com jo mateix. Recordo, com si fos avui, el fred que vaig sentir a la cama i com, després, aquell fred es va convertir en foguera, en sortir la sang.

Vaig veure com se l'emportaven, sense miraments. Ella cridant espantada i plorosa.

Un altre tret se m'incrustà a l'os de la cama. Sols em quedà la visió d'ella, emportant-se-la els soldats, bo i arrossegant-la.

No va ser fins mesos després, que ens vam trobar en dos llits de l'improvisat hospital de campanya, amb el Josep.

Ell havia aconseguit amagar-se i, amb desig de venjança, els va seguir. Amb llàgrimes als ulls, m'explicà com, fent cas omís dels precs de la Nina, li van treure els vestits i la van violar repetidament. Després, fent-la pujar sobre el Roc Negre, a la punta, on les aigües començaven la seva davallada cap al fons de l'abisme, en caiguda lliure. Allà, apostats a la vorera en terreny segur, feien punteria fins a fer-la caure ensangonada.

De fa temps, quan vaig per aquell indret, la meva vista va cap enllà, vers aquell indret llunyà. Em sembla veure a la Nina, rebent aquells trets, i precipitant-se vers el gorg.

En aquest punt del meu record, la llàgrima, corrent rostre avall, es precipita a terra. Després del penós record, quedo callat i els ulls forçats per arribar a veure la punta d'aquell roc negre.

                       Com si fos ara
                       Nina de cara blanca
                       Estimat record.

En Pink udolà amb plany. Ell no va conèixer la Nina. Però sentia, amb mi, aquell sentiment de por, de dolor i venjança, contra l'espècie humana. Contra una humanitat enfrontada i violenta.

I visc ara els fets, fruit d'una solidaritat no existent, que segueix repetint-se, constantment en l'espècie humana, amb guerres, víctimes de salvaments no autoritzats, en deportacions massives, en diferencies de sexe. Tot fruit d'una humanitat, malaltissa.

Jordi Bas (Gorka). Gener 2019

El Pessebre. 4.

La Candelera
Aquella figura em mirava... L'havia agafat pel coll i, entre els dits, vaig sentir una esgarrifança, que em va fer deixar la figura sobre la taula.

Era un pastor. Portava una ovella al coll.

—Ja toca?

Qui em parlava d'aquella manera? Què és el que tocava?

—Ens podries deixar uns dies més...

Jo no entenia res. Aquella veu era un misteri o és que se m'havien creuat les neurones. Diu que, a vegades, passen aquestes coses. Vaig mirar aquell pastor de prop, no vaig observar res que fugís del normal. Un vestit pintat de color blau amb un xai a l'esquena.

Quina ximpleria!, pensar que aquella veu sortís d'una figura de fang!

Sense més vaig agafar un tros de paper de diari i el vaig embolicar deixant-lo dins la capsa que a l'exterior havia escrit, molt temps enrere, FIGURES DEL PESSEBRE, amb retolador negre.

Era un costum que va començar quan, un any, vaig observar que el refrec d'una figura amb l'altre, hi havia alguna en la que la pintura s'havia malmès.

—Però un cop posades a la caixa les figures no es mouen.

—Naturalment! Però... Però que estic fent? És possible que jo faci un diàleg amb mi mateix?

Estaré perdent tot sentit de la realitat? És impossible que jo pugui mantenir una conversa amb una figura de fang.

—Coses més difícils s'hi veuen...

—Eh! Qui parla ara? —el meu cap era un embolic.

Vaig córrer a desembolicar el pastor que havia deixat a mitges. La cara del pastor no em deia res. Seriós amb el seu xai a l'esquena.

Vaig trobar la diferència quan, agafant un dels camells, se l'hi va torçar el coll.

—Vaja! Ja déu haver-se trencat! Són unes figures força velles per al proper pessebre. Hauré de comprar els tres mags amb els seus camells perquè un camell sol, no s'adirà amb el que pugui trobar. A la fira de Santa Llúcia.

—Es pot enganxar.

—Si és clar, es pot enganxar... però que és el que estic dient?... És clar que es pot enganxar! Però que carat m'està passant pel cap? Com puc estar sentint que les figures de fang em diguin... el que haig de fer! I com ho haig de fer!

Jordi, hauries d'anar a dormir una estona, estic desvariant!

—Qüestió de sensibilitat!

—I ara, qui és?

—Si em mires bé, em veuràs tremolar les ales.

—Un àngel?, a veure... Tu ets el que estaves sobre la porta de la cova.

—El del vestit groc amb tocs platejats.

—Si, perquè el que estava a l'anunciata va de blau claret, amb tocs daurats.

Crec que m'estava tornant boig. Asseient-me, vaig tancar els ulls. Com una roda pel cap van passar, el ruc al qual havia batejat com Orellut, el bou, aquell altre pastor que anava tocant la simbomba. Fins i tot el gos dels pastors de l'anunciata amb un bub... escadusser que també protestava al ser prèviament embolicat i guardat a la capsa.

Quan vaig adormir-me? No sé el temps que vaig tenir els ulls tancats. Ni tampoc sé, si realment vaig dormir o que és el que va passar, fins que una veu em va despertar.

—Jordi, au va, a sopar!

Tot passant cap al menjador vaig observar, amb no certa sorpresa, el moble on fins llavors havia estat el pessebre.

El pont, les muntanyes, els arbres fins i tot el riu, havien desaparegut. Les caixes ben apilades amb el nom a cada una d'elles.

Les Figures

El pont, el paller, la font...

Tot ben guardat i retolat, per un altre any en què les muntanyes, donaran pas al riu, al camí per on arribaran als pastors, als mags damunt dels seus camells, arribats de terres llunyanes, amb els seus presents, d'or, encens i mirra i arribaran fins aquella cova, que no se sap com serà, potser una olla d'aram, potser un sostre de suro, potser les simples branques d'un arbre. En un paisatge enfarinat de neu.

Jordi Bas (Gorka). Gener 2019

El Pessebre. 3.

Els  pastors.

N'Idònia estava jugant al pati de casa seva quan va sentir tot aquell rebombori. Però el joc era massa interessant per distreure la seva atenció. Com tantes altres vegades la gent cantava i feia gresca. A vegades també ho havia fet ella, especialment, si s'ajuntava amb l'Elmet, que vivia tres cases més enllà. I aquell dia havia estat ben distret. La gent fluïa cap a Betlem. Tots deien si era culpa dels romans. A casa seva havien tingut discussions. El pare deia que, si els romans volien saber qui hi havia en aquell poble, era lògic que fessin un empadronament, El seu germà gran, no feia mes que discutir amb ell: "No eren ningú, els romans, per intervenir en aquella terra. Ells tenien un Rei", Si ho hagués demanat l'Herodes, la cosa seria una altra.

La mare feia una i altra vegada per encalmar les discussions dels dos homes. N'Idònia no hi entenia. Tampoc tenia edat per entendre d'aquelles coses de grans, però aquelles músiques que feia estona que se sentien... No sabia massa el que volien dir però, allò d'un nen nou nat, rei dels homes l'hi havia entrat molt endins. Aquelles veus que se sentien donaven pau, per aquesta raó va entendre de seguida a la mare quan deia que havien d'arribar-se a veure al nounat i dur alguna cosa per obsequiar.

—A veure, dona, de nit... tu mateixa quan t'adonares que la dona estava prenyada deies que t'ho deixaria tot malmès, després de tanta neteja que havies fet, per rebre als parents de fora. Vas ser tu que em vas dir que els fes fora.

—Tens raó, home meu, però penso en el que deu haver passat aquella noia per tenir el fill. Hi podríem anar i portar aquell tupí de mató. Deuen tenir gana.

—Mare, l'hi portaré jo —va demanar la Idònia.

No gaire lluny del poble en la improvisada cleda de la muntanya, on els pastors tenien el ramat d'ovelles, es produïa un acte semblant.

—Què carai és tant rebombori?... sí, un nen en una establia? Però no diuen on carai és aquesta!

—No, home, les veus diuen una cova.

—Una cova... una establia... fora que sigui la cova de la font, allà hi tanca el bou, el de can Miquelet

—Això donaria raó a les dues coses, cova i establia.

—Cap allà, en aquella direcció hi ha llum que no és normal. Si voleu, jo m'hi arribo i torno —va dir el jove pastor.

—Va! Tu, hi has d'anar? Ets el més petit, demana permís a la mare.

—Que hi vagi el rabadà —va dir el cap de la colla.

—Ah, no! A mi no m'hi emboliqueu! Estic esmorzant!

—Vés esmorzant pel camí.

—Quina mania us ha agafat? Deixeu anar al noi que jo tinc son i encara no he acabat d'esmorzar... O és que no és important l'esmorzar? Hi pot anar en Jaume

—En Jaume ha vetllat fins ara, mentre els altres dormíem...

—Deixeu anar al noi. Fins i tot, jo mateixa hi aniria, abans que es fes ben fosc. Quan anava a venir cap aquí, he sentit pel poble que uns vinguts de la casa de David demanaven allotjament. Deu ser d'això, aquest desori que se sent. I aquests cants.

—Sembla que la gent pren aquella direcció... —veient passar a la Idònia pel camí- Eh! Idònia! On vas?

—Vaig a veure aquest infant que anuncien.

—Però on ha nascut?

—A la cova de la font,

—I que portes? Vas molt carregada.

—La mare m'ha donat aquest tupí de mató per a portar-los-hi.

—Ho sents, marit meu? Què se'ls hi podria portar? Espera't noi, què munyirem una de les cabres...

—Porta't la flauta, minyó, que la toques molt bé i els podràs distreure una estona.

Quan van arribar a la cova, l'activitat era frenètica, semblava com si tots s'haguessin amuntegat entorn d'un infant que hi havia sobre unes palles que, a la vegada, el mig tapaven per protegir-lo del fred.

—Pobre petit.

—Deixeu-me passar! Li donaré a aquella noia la meva jupa de pell de be, per tapar-lo, sempre serà millor que uns brins de palla.

—Jo et conec! Ets l'Ahmed!

—Estic amb els pastors de la cleda de l'altre vessant.

—Allà també heu sentit la dissort?

—Aquestes veus que se senten i s'escampen per tot arreu. Haurien d'anar amb molt de compte, doncs per allà hi patrullen amb més freqüència els soldats romans, amb les seves llargues llances.

—En tot cas s'haurien de posar amb aquestes llumenetes, que semblen voltejar arreu, no amb nosaltres.

—Sí...! Refia-te'n! Fins i tot els soldats d'Herodes els hi tenen respecte.

—Ep! Heu vist? Com una descàrrega de llum.

—Tothom s'ha posat a cantar.

A mig camí, sota d'una d'aquelles roques que tenien formacions estranyes, va sortir, de cop, una fumera.

—No treguis la pedra.

—Llucifer, és que m'ha semblat sentir un gran rebombori per fora.

—Deixa'm escoltar... Ja hi som! Havia de ser avui! Això és un malson.

—Què es Llucifer?

—Ha nascut un nen

—Cada dia en neixen de nens.

—Però aquest és especial.

—Deu ser petit com tots els nens quan neixen. Deixa-me'l a mi, Llucifer.

—Poca broma! No saps el que et dius! Aquest nen ens donarà problemes.

—Torna a posar la llosa. Jo tornaré ben aviat. Millor encara... estigueu atentes fúries de l'infern, per si us crido.

No lluny d'allà el centurió rebia un curiós pergamí.

Tenim notícia que s'esdevindrà, per aquest indret que teniu assignat, una important rebel·lió. Cal arrencar-la de soca-rel. Si és necessari tallar caps. Teniu carta blanca! Sembla que tot ve d'un nen que ha de néixer en una cova, Estigueu amatents!

Gorka Bas^®. 2019.

Proper: La Candelera

El Pessebre. 2.

A la Cova-Establia

La cova era àmplia. En un racó, ben arrecerat, hi havia un bou que, en principi, els va mirar amb un cert recel, especialment quan l'Orellut s'hi va ajeure al costat, va deixar la seva actitud en comprendre la situació d'aquella gent.

—L'hi falta molt?
—Està a punt. –va contestar l'Orellut

—Fas cara de cansat.

—Anem caminant des de bon matí. Sort que ella, malgrat el paquet que porta, fa de bon portar.

—Se la veu, en certa manera fràgil.

—No creguis. Té el seu caràcter, però són molt bona gent.

—Josep hauries de veure si es pot fer una mica de foc..., i l'olla gran que portem, omplir-la d'aigua per escalfar-la. En Jesús no trigarà a venir, cada vegada sento com empeny més.

—Tu hauries de descansar Maria. Fa un dia que portem de viatge... i...

—Això digues-li al noi, Ai!

—Què et passa?

—Que m'acaba de donar cop de peu!

—Aguanta Maria! Miraré si hi trobo la font. En el desviament hi havia un rètol que indicava un camí avall.

Allò del foc em va espantar. Sabia el que representava, però no érem en el lloc idoni per encendre un foc. Els meus antics amos havien fet una imprudència i vam haver de sortir per cames de la casa de Natzaret. Sort vam haver de poder-ne sortir! Ara, quan veia el lloc, amb la palla tan a prop, m'imaginava el pitjor..., però, de veritat, no em sé explicar encara que és el que va passar.

Semblaven unes llumenetes que voltaven per tot arreu... Crec haver vist com una olla. Com l'hi diuen els humans, sortia volant i tornava plena d'aigua fumejant, allò que em va espantar en un principi, però encara em va donar més confiança amb en Josep i na Maria. Potser sabien fer màgia... No sé, perquè, semblava tot una cosa tan irreal!

A més, la cova es va omplir ben aviat de llum. Semblava que haguéssim encetat un nou dia i una certa música es va començar a sentir. Vaig mirar-me al bou que posava la mateixa cara de sorpresa que jo mateix.

Aquelles certes llumenetes que anaven d'ací i d'allà, van anar prenent forma. Els hi sortien unes ales. Envoltaren a la Maria tot cantant, penso que ho dic bé, cantaven, en la meva espècie, això no s'hi dóna. Més aviat tenim unes veus que fan pena. Diguem que afinem a la nostra manera.

No obstant i això, l'Orellut i el bou remugaven seguint el ritme que omplia l'estable, dolça melodia que convidava a seguir.

I la gent es va començar a aplegar. Semblava que aquelles melodies atreien, de manera inevitable, a la gent propera, arribant prou lluny per fer-se sentir en els llocs més insospitables i fer que pastors baixessin de les muntanyes. Què era aquella melodia que els havia embadalit? Anunciava l'arribada d'un nen, un nen diví.

LLUCIFER

No massa lluny d'aquell lloc, sota una llosa fumejant.

—Ja hi som! El que havia de ser, ja és, i nosaltres no hi podem fer res.

—No ho creiem possible! Mira, Llucifer, si no ho tallem ara, de soca-rel aquest noi se'ns penjarà de les banyes, i no tindrem més remei que deixar-nos trepitjar.

—Per la meva cua lluminosa, que això no ha de ser! Anirem totes les fúries de l'infern! Crida a tots els pecats capitals, tota l'ajuda que podem rebre serà benvinguda.

—No exageres?

—Fes el que et dic, o serem nosaltres que quedarem sota la llosa.

En un altre espai, les forces ocupació, rebien semblants ordres.

—Cal estar preparats! Aquests revolucionaris estaran disposats a tot en contra de l'ordre establert. Aviseu als pretorians, i passeu nota a les forces d'Herodes. D'ells depèn l'ordre, en aquest racó de món. Si les forces del rei Herodes no ho arreglen, ens veurem forçats a fer venir els escamots d'Hispània i Tunísia.

Però això és una altra història que encara dura... avui dia.

PROPER : Els Pastors

Gorka Bas^®. 2019.

El pessebre. 1.

L’ORELLUT.

Natzaret, de matinada.

–Maria, com ho tens?

–Sols em falta acabar de lligar aquest farcell.

–Em sembla una exageració tot el que portem, Tampoc crec que ens hàgim de quedar tants dies a Betlem.

–Mira noi... Jo, en el meu estat, no vull córrer riscos. A més, ja saps com se les gasten aquests romans.

–El que farem primer, és cercar una habitació en el poble.

–Em fa l’efecte, que estarà tot molt ple.

–Tens raó Maria, A més, els de la casa de David, som família nombrosa. Encara que, a Betlem, no crec que ens hi ajuntem massa, una habitació o altra, hi trobarem.

–Serà millor..., perquè en el meu estat...

–Això és el que m’inquieta. Si estiguéssim, encara que fos, un parell de mesos més endavant...

–Va, preocupa-te'n d’acabar de carregar la mula que, la pobra bèstia, allà al carrer amb el sol que toca, ens farà figa abans d’hora.

–Aigua, ens cal agafar aigua pel camí.

El sol queia a plom. L'Orellut avançava lentament. Sentia la cremor en el seu cos, que feia de les seves. Sortosament no suava i, aquell camí... si almenys no fes aquelles pujades!

Però no es podia queixar. En Josep era un bon home i, malgrat tot, la Maria no era pas més pesada que una càrrega de llenya. El que més notava eren aquelles pedres que a les baixades el feien entrebancar i patia... si arribés a caure, podria ser fatal per ella i per aquell que duia a la panxa. L’Orellut no entenia com es posaven a viatjar, estant ella com estava, doncs ningú l’hi havia dit res, però sabia pels de la seva espècie, el que passava.

El camí va ser penós fins a arribar prop de Betlem, però un cop allà la cosa podia semblar que aniria més fàcil... Doncs, no! L’afluència de gent per l’edicte romà, era impensable. En Josep i la Maria van anar d’un lloc a l’altre. A la fonda... impossible. Els van indicar un parell de cases particulars que llogaven habitacions, però sense cap èxit.

–Maria, no hauria pensat mai que, en la família de David, hi fóssim tanta gent.

–Doncs hauríem d’espavilar, puig sento cada vegada més dolors... No crec que arribi a demà, el xicot és valent i està empenyent cada vegada més.

Però les respostes, tot i ser diverses, anaven per un mateix camí.

–Ho sentim molt però no tinc res, ni per aquesta nit ni cap dia. Ja veig que ho deus estar passant malament, oi noia? –deien uns.

–Però qui us mana fer aquest viatge en el teu estat? –deia algú altre.

En Josep s’ho veia molt malament. S’esperava dificultats, però no tantes, Veia les portes tancar-se una darrera l’altra.

–No, home, no, casa de David? I qui m’assegura que no sou uns passavolants que el que voleu és aprofitar-se’n.

–Colàs, va, afanya’t a fer-los fora, que s'està refredant el sopar.

–Oh! I, a sobre, la noia ve prenyada!

–Només faltava que ens demanés el llit, ens ho deixaran tot perdut...


Com són aquests humans! –pensava l’Orellut.

I, d’aquesta manera, de casa en casa, anaven voltant pel poble.

Les excuses eren moltes i de diferents. A uns els havien arribat parents. Altres demanaven unes compensacions econòmiques impossibles d’assumir. Per altres, sols la pols del camí que portaven a sobre, ja els feien indesitjables
–Avui justament que hem netejat la casa!

Va ser justament a la sortida de can Gofrades on, segons l’amo de la casa, els havia arribat tota la família de Jerusalem. No quedava ni tan sols un raconet.

El gos de la casa, com era preceptiu, es va posar a bordar.

–És millor que sortiu... Quedeu-vos fora la tanca, si no m’obligareu a mossegar. Sóc un gos guardià i la meva missió és no deixar passar a ningú. Ja m’heu fet faltar a les meves obligacions! Heu entrat perquè el petit Ahmed m’ha fet callar, però ara seria reincidència i els amos s’enfadarien.

–Ai Josep! I que farem? Com aquest xicot empenyi més, ja em veig tenint a en Jesús al mig del camí.

–Que diuen? –va preguntar el gos– Jo no els entenc.

–És lògic! Venim de Natzaret.

–No sé on és.

–Lluny! Portem caminant des de bon matí –va dir l’Orellut.

–Noi, sí que em sap greu. Seríeu capaços d’anar a qualsevol lloc?

–Jo crec que sí! La Maria, crec endevinar que està a punt de parir, i a mi poc que m’aguanten les potes.

–Si seguiu endavant per aquest camí, hi podeu trobar una cova. L'amo la fa servir per deixar-hi el bou quan va al tros com a mínim fins demà. Hi podeu estar tranquils... A sota la cova hi ha una font i l’amo hi té palla amb la qual us podreu abrigar aquesta nit. Tinc tots els senyals al cos, que farà fred.

–Serà el millor que puguem fer.

–No us queda lluny, però tu no et deixis desviar. Arribant a l’indicador, un corriol un xic costerut a la dreta, us durà directes a la cova.

L’Orellut va considerar que no calia informar el Josep ni a la Maria de la seva conversa amb el gos, i es va posar a caminar.

–Ep! Orellut! Què fas? Potser allà a dalt el turonet que es veu, sembla que hi hagi llum, va! Però que fas?

–Què passa Josep? Sembla que et barallis amb l'Orellut.

–No em fa cas. El vull fer pujar fins aquella casa del turonet que s’hi veu llum, i ell, tossut amb seguir aquest camí endavant...

–No t’hi encaparris Josep, la intuïció dels animals, a vegades, és millor que els raonaments que nosaltres podem fer, afluixa la corda i deixa'l que ens porti.

LA COVA

La cova era àmplia. En un racó ben arrecerat hi havia un bou. Al principi els va mirar amb un cert recel, especialment quan l’Orellut s’hi va ajeure al costat i va deixar la seva actitud en comprendre la situació d’aquella gent.

–L’hi falta molt?
–Està a punt –va contestar l’Orellut.
–Fas cara de cansat.
–Anem caminant des de-de bon matí. Sort que ella, malgrat el paquet que porta, fa de bon portar.
–Se la veu, en certa manera, fràgil.
–No creguis! Té el seu caràcter, però són molt bona gent.

–Josep, hauries de veure si es pot fer una mica de foc... I l’olla gran que portem, omplir-la d’aigua per escalfar-la. En Jesús no trigarà a venir, cada vegada sento com empeny més.

–Tu hauries de descansar, Maria. Hem fet tot un dia de viatge... i...

–Això digues-li al noi! Ai!

–Què et passa?

--Que m’acaba de donar una puntada de peu.

–Aguanta, Maria! Miraré si trobo la font. En el desviament, que hem passat, hi havia un rètol que indicava aquell camí avall.

Allò del foc em va espantar... Sabia el que representava, però no érem en el lloc idoni per encendre un foc. Els meus antics amos havien fet una imprudència i vam haver de sortir per cames de la casa de Natzaret. Sort en vam tenir que vam poder sortir. Ara, quan veia el lloc, amb la palla tan a prop, em pensava el pitjor, però de veritat no em sé explicar encara que és el que va passar.

Semblaven unes llumenetes que voltaven per tot arreu. Crec haver vist com una olla, com l’hi diuen els humans, sortia volant i tornava plena d’aigua fumejant. Allò que em va espantar en un principi em va donar més confiança amb en Josep i na Maria... potser sabien fer màgia. No sé, perquè, semblava tot una cosa tan irreal!

A més, la cova es va omplir ben aviat de llum. Semblava que haguéssim encetat un nou dia i una certa música es va començar a sentir. Vaig mirar-me al bou, que posava la mateixa cara de sorpresa que jo mateix.

Aquelles certes llumenetes que anaven d’ací i d’allà, van anar prenent forma. Els hi sortien unes ales. Envoltaren a la Maria, tot cantant... Penso que ho dic bé... Cantaven, en la parla de la meva espècie. Això, no és normal! Més aviat tenim unes veus que fan pena.

La cova de l'arbre. 1.

La cova de l'arbre. 1.

Una cova estranya i perillosa.

Li deien d'aquesta manera doncs, la boca d'entrada, es trobava en mig de les arrels del gros i estrany arbre, que hi havia en aquella part obaga de la muntanya, en el massís que tancava la vall i al costat del camí del torrent Galiots també anomenat, dels desapareguts.

Les llengües assenyades del poble deien si era una cova misteriosa. La gent del poble, no tan sols no hi entrava, sinó que n'explicava moltes llegendes. Que uns que hi havien entrat i no n'havien sortit... Que d'altres, en sortir i tornar al poble, la seva actitud s'havia tornat esquerpa.... Que no havien volgut parlar-ne mai, del que els hi havia passat.

Però el que sí que era veritat era que, en el poble, no es volia parlar mai d'aquell lloc.

S'havia aprovat una moció de l'ajuntament per segellar aquella entrada, oficialment, per evitar que ningú hi pogués prendre mal.

Inútil! Doncs el mur construït, tancant la boca de la cova, va trobar-se, dies després, destruït.

El fet va donar-se per tres vegades i al final es va optar per posar un cartell d'advertència.

COVA PERILLOSA, NO HI ENTREU!

Aquell cartell no va fer altra cosa que despertar la curiositat i, amb ella, l'interès als nois del poble i rodalia, vers l'indret prohibit.

Aquella setmana en Xavier va portar la notícia.

—Sabeu una cosa?

—Si no la dius...!

—Els de la colla del poble de dalt, preparen una anada a la cova de l'arbre...

—Estan bojos! –va dir la Marga.

La notícia ens va caure com una massa, esberlant-nos el cap i despertant-nos l'interès els de Galiot de Dalt. No podien ser els primers a viure aquella aventura i que fossin els primers d'entrar-hi.

No va ser fins uns dies després que la idea d'avançar-nos al del poble de dalt, ens obsessionava.

—Hi hauríem d'anar...

—Ser els primers! A més, la cova és del poble de baix!

—Del nostre!

—No podem dir res a ningú, ja sabeu el que es diu pel poble, és una cova misteriosa...

—Diuen que hi ha qui no n'ha sortit.

—I altres n'han sortit ximples...

—El Quim de cal Coromines, per exemple.

—Jo no dic tant! A més, em guardaré prou de dir-ho d'aquesta manera. Ximple no ho és...

—Tampoc és massa llest! —va sentenciar en Toni.

—Jo fa dies que hi penso... —va dir, de cop, la Carola— Hem d'entrar-hi nosaltres!

Reconec que la Carola era la més atrevida de tots nosaltres. Potser influenciava que, en viure en la masia de fora del poble i haver de cuidar del bestiar per ajudar a la família, la feia més llançada que els que sols anàvem a l'escola, i ens entreteníem anant en bicicleta o jugant a pilota, en el camp pelat, com l'hi dèiem al tros que pomposament l'ajuntament va allisar, posar porteries i anomenar camp de futbol.

Ara, passats els anys, reconec que jo, encara que era el més gran, no era tan agosarat. Diguem... que era més prudent. Algú ho havia de ser. En Toni, uns mesos més jove que jo, era de la mateixa corda de la Carola, i els altres també anaven minvant en l'edat.

Continuarà.

Gorka Bas^®. 2018.