El bou del pessebre

Per fi se sentia lliure de la feixuga feina.

L'amo l'havia portat a les feixes, que la masia tenia darrere les muntanyes.

Al bosquet, l'havia carregat amb una càrrega de llenya. Sembla que l'amo tenia por que l'hivern hagués de ser fred. Allò a ell no l'afectava, per molt fred que fes. L'amo no el trauria del seu lloc, encara que en ocasions sentís fresca.

De vegades li hauria agradat que fessin un xic de lloc en el mateix edifici de la masia, igual com tenien la cort els porcs, malgrat la pudor que feien. També podien posar-lo al costat dels bens. Ell es tenia per un bon amic dels bens. Sortien de la casa pel darrere, potser era per aquella circumstància que no l'hi posaven a ell, era massa voluminós. Hi havia un gir de pedra que ell no podria superar.

No obstant això, no es volia queixar. Allà on era, en aquell pujol... sota aquell arbre en el que l'hi havien posat aquella mitja teulada; i la cura que tenia l'amo per llençar, de tant en tant, una garba de palla, per tal que hi pogués estar millor.

Recordant aquelles garbes eixutes, calentes, sentia l'alegria de estar en una casa que es preocupaven per ell, potser era l'haver pensat en la palla seca i calenta, i que devia ser hora avançada, li estava entrant son.

—...Què?

El Cavaller de Llauna. Quarta part.

Continua d'El Cavaller de Llauna. (3a. part).

PICAFORT O L'ESCUT NEGRE

Va succeir un dia de tardor.

Les noves obligacions del Cavaller Yuri el varen impedir acompanyar l'Elisenda al gorg. El color de la natura, en l’esplendor de la tardor, feien inevitable el desig de caminar per la riba del rierol. Elisenda, amb un parell de dames, sortiren a caminar. L’escalfor del sol s’agraïa en aquell començament de novembre.

Feia un xic de fred per anar fins el gorg i prendre un bany però la temptació de llevar-se les sabates i refrescar-se els peus, eren una temptació poderosa.

Jugar una mica amb l’aigua fresca del rierol..., això es el que feien les noies quan un estol de guerrers avançaven per la llera. Les mitges llunes dels escuts denotaven ben clarament qui eren. Davant d’ells un Cavaller amb l’escut negre, que semblava acompanyar-los.

Quan es van adonar de les noies, s’abalançaren cap a elles, que fugiren esgarrifades, dispersant-se.

El cavaller de l’escut negre, va prémer les regnes del seu cavall per atrapar la Elisenda que, en reconèixer-lo, fugia sense poder creure el que passava.

El drac, des de les altures, en sentir l’enrenou, llençà una llambregada per veure què era el que passava. Llançant-se des de l’altura es disposà a ajudar a la amiga del seu amic. Es llençà en picat contra l’estol de soldats. Eren semblants als que l’havien clavat aquelles punxes temps enrere. Es llençà amb ràbia contra ells, fent-los fugir cap a l'interior del congost. Sobrevolà el lloc llençant el foc del seu interior contra ells.

Especial ment contra aquell cavaller negre, que resultà força socarrimat però que va poder fugir de l’atac del drac.

El Cavaller de Llauna. Tercera part.

Continua d'El Cavaller de Llauna. (2a. part).

EL CASTELL

El cavaller amb les atencions de la jove castellana i la serventa va anar enfortint-se.
—Senyora, us agraeixo molt el que estigueu tant preocupada per mi, gràcies a vos amb sento fort i a punt per emprendre la meva tasca, però necessito...
—I es pot saber quina és la vostra tasca si no és la de posar-vos bé i agafar forces?
—Necessito parlar amb el castellà. Donar les gràcies per l’acolliment, i transmetre les novetats de que sóc portador.

Un nou personatge va entrar en aquell moment a l’habitació, amb total majestat.
—Què fa el cavaller malalt?

El to de veu l’hi semblà un tro.
—Volíeu parlar amb el castellà? Doncs just en aquest moment entra a l’estança. Però, pare, no crideu tant fort, encara està dèbil.
—Filla meva, el teniu massa acomboiat, ben segur que si el tinguéssiu a l’aire agafaria més forces.
—El cavaller desitja parlar amb vos.
—Aquest cavaller déu tenir un nom...
—I una tasca. Sí, senyor... em dic Yuri de Macedònia i vinc lluitant amb els exèrcits cristians, contra els sarraïns que s’estan establint per terres de La Sénia, i sense enfilar les muntanyes segueixen per el riu, fent assentaments, i destruint tot el que no s’avingui a la seva sobirania.
—Caldrà prendre mesures.
—Una part dels exèrcits invasors avancen pel congost.
—Bé, cavaller Yuri, espero que pugui comptar amb vos, entre els meus cavallers.

El Cavaller de Llauna. Segona part

Continua d'El Cavaller de Llauna. (1a. part).

EL RIEROL

        Ja feia estona que havia deixat enrere aquell drac. Estava a punt de creuar el petit rierol que desembocava a l'estany.

El cavaller va aturar el cavall.

L'animal ho va aprofitar per veure de les cristallines aigües, mentre el genet mirava les torres del castell al capdamunt del turó.

Estava cansat. Pel camí, ja semblava que el cap l'hi marxava, i la vista s'ennuvolava.

No tenia la certesa que la seva presència fos ben rebuda en aquell lloc, especialment, quant transmetés les novetats.

La guerra no era el mateix, vista des de la protecció d'un castell que enmig del camp de batalla, on s'aplegaven cossos jacents, desmembrats; on els crits dels moribunds es barrejaven amb les malediccions dels que no estaven resignats a la seva sort.

Boques silenciades, a voltes, en la seva joventut. 
Caps sense cos, en els que onejaven cabelleres blanques tacades de sang.

Corbs negres que picotejaven... voltors que, a les altures, esperaven en silenci, un senyal.