La cova de l'arbre. 1.
Una
cova estranya i perillosa.
Li deien d'aquesta manera doncs, la boca d'entrada, es trobava en mig de les arrels del gros i estrany arbre, que hi havia en aquella part obaga de la muntanya, en el massís que tancava la vall i al costat del camí del torrent Galiots també anomenat, dels desapareguts.
Les llengües assenyades del poble deien si era una cova misteriosa. La gent del poble, no tan sols no hi entrava, sinó que n'explicava moltes llegendes. Que uns que hi havien entrat i no n'havien sortit... Que d'altres, en sortir i tornar al poble, la seva actitud s'havia tornat esquerpa.... Que no havien volgut parlar-ne mai, del que els hi havia passat.
Però el que sí que era veritat era que, en el poble, no es volia parlar mai d'aquell lloc.
S'havia aprovat una moció de l'ajuntament per segellar aquella entrada, oficialment, per evitar que ningú hi pogués prendre mal.
Inútil! Doncs el mur construït, tancant la boca de la cova, va trobar-se, dies després, destruït.
El fet va donar-se per tres vegades i al final es va optar per posar un cartell d'advertència.
COVA PERILLOSA, NO HI ENTREU!
Aquell cartell no va fer altra cosa que despertar la curiositat i, amb ella, l'interès als nois del poble i rodalia, vers l'indret prohibit.
Aquella setmana en Xavier va portar la notícia.
—Sabeu una cosa?
—Si no la dius...!
—Els de la colla del poble de dalt, preparen una anada a la cova de l'arbre...
—Estan bojos! –va dir la Marga.
La notícia ens va caure com una massa, esberlant-nos el cap i despertant-nos l'interès els de Galiot de Dalt. No podien ser els primers a viure aquella aventura i que fossin els primers d'entrar-hi.
No va ser fins uns dies després que la idea d'avançar-nos al del poble de dalt, ens obsessionava.
—Hi hauríem d'anar...
—Ser els primers! A més, la cova és del poble de baix!
—Del nostre!
—No podem dir res a ningú, ja sabeu el que es diu pel poble, és una cova misteriosa...
Les llengües assenyades del poble deien si era una cova misteriosa. La gent del poble, no tan sols no hi entrava, sinó que n'explicava moltes llegendes. Que uns que hi havien entrat i no n'havien sortit... Que d'altres, en sortir i tornar al poble, la seva actitud s'havia tornat esquerpa.... Que no havien volgut parlar-ne mai, del que els hi havia passat.
Però el que sí que era veritat era que, en el poble, no es volia parlar mai d'aquell lloc.
S'havia aprovat una moció de l'ajuntament per segellar aquella entrada, oficialment, per evitar que ningú hi pogués prendre mal.
Inútil! Doncs el mur construït, tancant la boca de la cova, va trobar-se, dies després, destruït.
El fet va donar-se per tres vegades i al final es va optar per posar un cartell d'advertència.
COVA PERILLOSA, NO HI ENTREU!
Aquell cartell no va fer altra cosa que despertar la curiositat i, amb ella, l'interès als nois del poble i rodalia, vers l'indret prohibit.
Aquella setmana en Xavier va portar la notícia.
—Sabeu una cosa?
—Si no la dius...!
—Els de la colla del poble de dalt, preparen una anada a la cova de l'arbre...
—Estan bojos! –va dir la Marga.
La notícia ens va caure com una massa, esberlant-nos el cap i despertant-nos l'interès els de Galiot de Dalt. No podien ser els primers a viure aquella aventura i que fossin els primers d'entrar-hi.
No va ser fins uns dies després que la idea d'avançar-nos al del poble de dalt, ens obsessionava.
—Hi hauríem d'anar...
—Ser els primers! A més, la cova és del poble de baix!
—Del nostre!
—No podem dir res a ningú, ja sabeu el que es diu pel poble, és una cova misteriosa...
—Diuen que hi ha qui no n'ha sortit.
—I altres n'han sortit ximples...
—El Quim de cal Coromines, per exemple.
—Jo no dic tant! A més, em guardaré prou de dir-ho d'aquesta manera. Ximple no ho és...
—Tampoc és massa llest! —va sentenciar en Toni.
—Jo fa dies que hi penso... —va dir, de cop, la Carola— Hem d'entrar-hi nosaltres!
Reconec que la Carola era la més atrevida de tots nosaltres. Potser influenciava que, en viure en la masia de fora del poble i haver de cuidar del bestiar per ajudar a la família, la feia més llançada que els que sols anàvem a l'escola, i ens entreteníem anant en bicicleta o jugant a pilota, en el camp pelat, com l'hi dèiem al tros que pomposament l'ajuntament va allisar, posar porteries i anomenar camp de futbol.
Ara, passats els anys, reconec que jo, encara que era el més gran, no era tan agosarat. Diguem... que era més prudent. Algú ho havia de ser. En Toni, uns mesos més jove que jo, era de la mateixa corda de la Carola, i els altres també anaven minvant en l'edat.
Continuarà.
—I altres n'han sortit ximples...
—El Quim de cal Coromines, per exemple.
—Jo no dic tant! A més, em guardaré prou de dir-ho d'aquesta manera. Ximple no ho és...
—Tampoc és massa llest! —va sentenciar en Toni.
—Jo fa dies que hi penso... —va dir, de cop, la Carola— Hem d'entrar-hi nosaltres!
Reconec que la Carola era la més atrevida de tots nosaltres. Potser influenciava que, en viure en la masia de fora del poble i haver de cuidar del bestiar per ajudar a la família, la feia més llançada que els que sols anàvem a l'escola, i ens entreteníem anant en bicicleta o jugant a pilota, en el camp pelat, com l'hi dèiem al tros que pomposament l'ajuntament va allisar, posar porteries i anomenar camp de futbol.
Ara, passats els anys, reconec que jo, encara que era el més gran, no era tan agosarat. Diguem... que era més prudent. Algú ho havia de ser. En Toni, uns mesos més jove que jo, era de la mateixa corda de la Carola, i els altres també anaven minvant en l'edat.
Continuarà.
Gorka Bas®. 2018.
