La cova de l'arbre. 1.

La cova de l'arbre. 1.

Una cova estranya i perillosa.

Li deien d'aquesta manera doncs, la boca d'entrada, es trobava en mig de les arrels del gros i estrany arbre, que hi havia en aquella part obaga de la muntanya, en el massís que tancava la vall i al costat del camí del torrent Galiots també anomenat, dels desapareguts.

Les llengües assenyades del poble deien si era una cova misteriosa. La gent del poble, no tan sols no hi entrava, sinó que n'explicava moltes llegendes. Que uns que hi havien entrat i no n'havien sortit... Que d'altres, en sortir i tornar al poble, la seva actitud s'havia tornat esquerpa.... Que no havien volgut parlar-ne mai, del que els hi havia passat.

Però el que sí que era veritat era que, en el poble, no es volia parlar mai d'aquell lloc.

S'havia aprovat una moció de l'ajuntament per segellar aquella entrada, oficialment, per evitar que ningú hi pogués prendre mal.

Inútil! Doncs el mur construït, tancant la boca de la cova, va trobar-se, dies després, destruït.

El fet va donar-se per tres vegades i al final es va optar per posar un cartell d'advertència.

COVA PERILLOSA, NO HI ENTREU!

Aquell cartell no va fer altra cosa que despertar la curiositat i, amb ella, l'interès als nois del poble i rodalia, vers l'indret prohibit.

Aquella setmana en Xavier va portar la notícia.

—Sabeu una cosa?

—Si no la dius...!

—Els de la colla del poble de dalt, preparen una anada a la cova de l'arbre...

—Estan bojos! –va dir la Marga.

La notícia ens va caure com una massa, esberlant-nos el cap i despertant-nos l'interès els de Galiot de Dalt. No podien ser els primers a viure aquella aventura i que fossin els primers d'entrar-hi.

No va ser fins uns dies després que la idea d'avançar-nos al del poble de dalt, ens obsessionava.

—Hi hauríem d'anar...

—Ser els primers! A més, la cova és del poble de baix!

—Del nostre!

—No podem dir res a ningú, ja sabeu el que es diu pel poble, és una cova misteriosa...

—Diuen que hi ha qui no n'ha sortit.

—I altres n'han sortit ximples...

—El Quim de cal Coromines, per exemple.

—Jo no dic tant! A més, em guardaré prou de dir-ho d'aquesta manera. Ximple no ho és...

—Tampoc és massa llest! —va sentenciar en Toni.

—Jo fa dies que hi penso... —va dir, de cop, la Carola— Hem d'entrar-hi nosaltres!

Reconec que la Carola era la més atrevida de tots nosaltres. Potser influenciava que, en viure en la masia de fora del poble i haver de cuidar del bestiar per ajudar a la família, la feia més llançada que els que sols anàvem a l'escola, i ens entreteníem anant en bicicleta o jugant a pilota, en el camp pelat, com l'hi dèiem al tros que pomposament l'ajuntament va allisar, posar porteries i anomenar camp de futbol.

Ara, passats els anys, reconec que jo, encara que era el més gran, no era tan agosarat. Diguem... que era més prudent. Algú ho havia de ser. En Toni, uns mesos més jove que jo, era de la mateixa corda de la Carola, i els altres també anaven minvant en l'edat.

Continuarà.

Gorka Bas^®. 2018.

EL PIANO ENAMORAT (5a PART)

EL FANTASMA.

Els ulls s'apagaven. Sentia com si quelcom sortís d'ella, com si s'escapés del seu interior. La Lluna, en el firmament, era plena.

Els lladrucs, a poc a poc, s'apagaven i una certa pau anava omplint la seva ànima. No sentia res, sols una insistent melodia que venia d'aquell punt de l'horitzó. Un punt de llum blanca que anava creixent i embolcallant-ho tot.

No en va ser conscient, però semblava que aquell dit es movia a ritme de la música. No sentia lladrucs. La llum intensa semblava apagar-se. On era? Ja no hi havia pedra que aturés la caiguda del seu cos. Semblava haver volat... Tot era imprecís, estrany.

Aixecà uns centímetres el tamboret, les seves mans acariciaven el teclat tan estimat.

El piano va vibrar. Els vidres del terra brillaven amb la llum d'aquella lluna plena. La cortina voleiava amb l'aire que va omplir el lloc. Fins i tot, semblava que es volia emportar tota aquella pols acumulada. La partitura del terra va fer més paleses les notes que un dia van ser escrites en el pentagrama.

Una aranya peluda es va amagar en aquell forat de la fusta, ben a prop de la corda, que vibrava amb el cop del martellet. L'aranya no se sentia trista ni ofesa... La noia era de nou allà, teclejant el piano.

Tot el mitja cua semblava redreçar-se. Potes fermes. La fusta començava a brillar de nou, com en els vells temps. 

La melodia s'escampava des de la malmesa finestra, per aquell carreró. La ciutat no era lluny. Les xemeneies deixaven anar el fum de les llars.

Els camps de deportats quedaven lluny... En la foscor del temps, de les consciències. Mentrestant, un noi acabat d'arribar del front, sentia aquella melodia de pau, assegut davant del seu piano.

Gorka Bas^®. 2018.

EL PIANO ENAMORAT (4a PART)

EL SOLDAT

Es van aturar. ¿On eren? 

Amb empentes i crits els van fer baixar del camió. Era un bosc de castanyers.

L'aire de la nit va omplir els seus pulmons. La noia s'ho mirava, un xic sorpresa. No havia vist mai un paisatge semblant. Els havien fet descalçar.

Ella tenia fred i sentia en els peus, les fortes punxades de les closques de castanyes, que omplien el terra.

Els lladrucs dels gossos li feien molta més por, tot fent-li oblidar les punxades als peus.

En fila índia, els van fer avançar fins on semblava que s'acabava la terra. Els estels brillaven a l'horitzó. A una ordre, els van fer girar d'esquena vers el que podia ser l'abisme. Tenien davant l'escamot de soldats. Li hauria agradat distingir al jove soldat.

Al crit de ferms, es posaren en posició.

Allà el va veure. Era el segon per l'esquerra de la primera fila. Quedava davant seu, un xic desplaçat. Els gossos, a banda i banda, no paraven en els seus lladrucs.

Aquell soldat que semblava més important, va alçar la mà. 

—Punkt! Feuer!! —Va cridar de cop. El soroll metàl·lic dels percussors es va deixar sentir, omplint la nit. Els estels brillaven en el firmament. Els lladrucs van emmudir, com si els gossos s'adonessin del que acabava de succeir.

La noia va rodolar uns metres, pendent avall fins que aquella gran pedra va amortir la seva caiguda deixant-la allà, al mig. No sentia res. Sols la foscor. I aquell dolor que semblava que l'hi cremés al costat... Tot s'havia acabat... La melodia s'allunyava d'ella.

Imaginava els seus dits polsant les tecles d'aquella incerta melodia... Potser, algun dia, podria retrobar el vell piano i fer lliscar els seus dits per les seves tecles. Les llàgrimes omplien el rostre.

Gorka Bas^®. 2018.

EL PIANO ENAMORAT (3a PART)

LA POR.

La solitud d'aquell lloc es va veure trencada per aquella presència. Era una figura transparent, etèria. Semblava no caminar, suspesa a escassos centímetres del terra. Tot i això, avançava cap aquell piano.

El mitja cua va tenir un ensurt.

La peluda va córrer immediatament, tan ràpid com li permetien les vuit potes que l'aferraven a la corda del do menor. Allà, en aquell forat de l'estructura de fusta, hi trobaria un espai, prou segur, on amagar-se.

¿Què passava? Tant de temps, de silenci i solitud! Qui gosava trencar aquell estat?

La noia havia estat presa per aquells soldats. Potser no els agradava la melodia que estava tocant en aquell moment.

Els plors silenciosos, lliscant galtes avall, semblaven altres melodies que es confonien amb queixes i plors d'altra gent.

Aquell camió en el qual l'havien fet pujar, hi feia fred. Ella tenia fred. Un fred de por. On se l'emportaven? Potser aniria al lloc on, dies abans, havien portat als seus pares?

Sentia la fresa i la por de la soledat sense els seus. La fresa i la por d'aquella arma del soldat, que restava a escassos centímetres del seu cap. El mirava.

Ell estava espantat. Potser tan espantat com ho estava ella. Estirà la mà i agafà la del noi. El soldat es va sorprendre, desfent-se'n.

Aquella cria! No feia més que plorar i mirar-lo, callada. Va moure l'arma que va tornar a apuntar aquell cap, just al costat d'aquella trena rossa. No semblava jueva.

El gest dubitatiu del soldat va creuar la seva fisonomia. Era un bon noi. Segur que, potser, a casa seva també tocava el piano.

Gorka Bas^®. 2018.

EL PIANO ENAMORAT (2a PART)

EL PIANO.

Aquell dia va ser l'últim que vaig notar els seus dits a les meves tecles.

—Estàs enamorat d'ella.

—Em fa pena. Ella pujava, acaronava les meves tecles i jo m'hi sentia bé, mentre ella tocava.

Però jo, havia d'estar en un racó... tota la meva teranyina vibrava. Se'm trencava. Era interminable la feina per refer la meva obra.

—No havies de ser aquí.

—No creguis. També em va fer pena quan se l'emportaven.

—Els humans tenen coses inversemblants.

La van baixar per l'escala arrossegant sense tenir en compte els seus plors..., les seves paraules.

—Jueva! Jueva! —Repetien, mentre ella relliscava uns quants graons per l'empenta que aquells l'hi donaven.

—Tu vares poder marxar escales avall i veure el que va passar...

—Seguint–la a ella.

—Però vas tornar.

—Havia vist prou. M'hauria agradat que la meva mida, fos molt més gran.

—Què n'hauries fet?

—Poca cosa. Ho sé! Però, com a mínim, aquells haurien tingut uns dies de mal aire amb el verí que els hi hauria pogut inocular.

—Encara sento aquelles melodies...

—No són veritat...

—No! Ho sé! Sento quelcom a les meves fibres.

—Fibres? A tu i a mi ja no ens en queden. Són gastades.

—Som trastos vells!

—Calla! Sento quelcom especial... No sé què tinc!

Era com si, de sobte, s'hagués fet de nit. La llum ja no entrava per la deteriorada finestra. Els trossos del terra havien deixat de brillar... Un silenci, estrany, havia esdevingut.

Gorka Bas^®. 2018.

EL PIANO ENAMORAT (1a PART)

EL PIANO ENAMORAT


Era vell. Un mitja cua, l'hi deien. Ja havia perdut la noció del temps que estava allà. Sempre en aquella habitació, amb aquells cortinatges que deixaven entrar just la llum de l'exterior. Aquí potser s'escauria més dir del carrer, però és que aquella finestra no donava al carrer. El que es podia veure des d'aquella finestra, quan no estava tancada, era un carreró estret, ombrívol, que donava a un pati on s'amuntegaven les coses més inútils que s'hi poden trobar.

Algú desaprensiu ja feia temps que, potser per estar cansat de no fer res, llençà una pedra trencant el vidre de la dreta que, esmicolat com havia quedat, restava en el terra omplint-se de pols.

Aquell era un dia qualsevol i el vell piano es disposà a passar-lo el millor possible.

I el millor possible era l'avorriment.

Certament, desitjava que passés alguna cosa. Feia temps que ningú no acariciava les seves tecles i això li donava un enyor que s'hauria fet palès si algú el volia tocar després de tant de temps.

Avui estàs trist... —La veu de la 'potes llargues' sonà des de les cordes on s'hi havia fet el seu lloc.

—No ho puc negar. Des que la nena va marxar de casa, la tristor ha esdevingut per a mi una constant. M'agradaria que algú polsés una tecla, per tal que el martell fes dringar una corda.

—És igual quina sigui?

—Per recordar els vells temps... em seria ben bé igual.

—Saps a quina corda estic —va dir l'aranya.— No la facis sonar... A part de fer-me caure, seria la fi per mi.

—No hauries d'estar aquí.

—A tu, tant et fa!

—Ets peluda.

—I...

—No m'agrades.

—Tu tampoc a mi, i m'aguanto.

—Estàs en una nota que m'agrada...

—Ja volia dir jo... avui ets capaç de jugar-me-la.

Després d'un silenci, el mitja cua sospirà pensant en aquells dies de glòria. Aquells dies en què la nena pujava a l'habitació tancada, s'asseia en aquell tamboret, ajustava la seva alçada i, molt lentament, posava els dits sobre les tecles. 

Temps enrere, encara hi desplegava aquella partitura que ara era a terra, plena de pols i mig rebregada, tal com havia quedat en la caiguda, aquell últim dia.

Aquell últim dia en què les persones estranyes van entrar a l'habitació, van agafar la nena entre dos i se la van emportar escales avall. La nena plorava...

Continuarà.

Gorka Bas^®. 2018.

No cal comentar

                       Hi han coses que no es necessari cap comentari

PETONS

PETONS

Els nostres petons

han quedat trencats en la nit

a l'eixir de l’albada

© Jordi Bas 'Gorka'. 2018.

SIRINA

SIRINA

Sirina es va sentir atreta per aquella remor que arribava de l'exterior. Les seves germanes semblaven no haver-se adonat, distretes amb el ball del brollador.

—No sentiu? —Va cridar Sirina enmig dels cants i rialles de les seves germanes.

Era ben inútil. Els cants i la joia que manifestaven amb el brollador, era ensordidor.

A la fi, deixant-les per inútils, va treure el cap a l'exterior sense descuidar-se d'agafar l'arc i les sagetes... podien ser enemics.

Pel camí, s'apropava un grup de joves. Baixaven pel camí del Mont Liceu i, entre ells, la Sirina va distingir de seguida a un dels nois alt, ros, de cabell enrinxolat.

A Sirina li hauria agradat sortir del gorg fins al camí, cosa que sabia prou que no ho podia fer, sense posar en perill a les seves germanes nimfes. Però, entremaliada com era, armà l'arc i dirigí la punta de la sageta vers aquella colla que baixava despreocupadament. No parà en la seva juganera malesa fins a tenir al jove en el punt de mira exacte...

—Si ara deixes anar la sageta, —va pensar— el tocaria... sense que sabés d'on havia sortit el projectil i, aquest mortal, seria meu.

—Sirina! Saps que això no ho pots fer! —La veu sorgí com un tro des del mateix gorg.

—Oh, Lladó...! No t'enfadis... És tan bonic aquest mortal!

—Pensa, filla de les aigües, que aquest, pot no ser tan mortal com et penses. Si Posidó sap que has ferit a un fill seu, la venjança pot ser eterna.

—Pare Lladó... El noi és bonic, m'agradaria...

—Ets una filla de l'aigua, no vulguis ser una filla poc assenyada.

Sirina acotà el cap. Sabia perfectament que les paraules del seu pare, Lladó, eren carregades de raó. Qui era ella per prendre aquella iniciativa?...

Mai una dona d'aigua havia sobreviscut a una relació amb un mortal.

El temps que va seguir, va ser d'una gran angoixa per Sirina. Pensava constantment en el jove dels rínxols d'or.

Hauria de passar un gran espai de temps, fins que es van donar les circumstàncies.

Sirina s'excloïa dels balls i rialles de les seves germanes nimfes. S'allunyava del gorg per vigilar el camí, tot esperant tornar a veure al jove dels seus pensaments. Aquell era un dia de molta calor. En realitat hauria fet bé de quedar-se al gorg, dansant amb les seves germanes, amb els peus dins la fredor de l'aigua.

Però ella, com sempre, amb l'arc ben armat, restava un xic allunyada d'on menava el camí fins al gorg.

Va ser de cop i volta que va aparèixer el jove qui, just passant pel seu costat, va seguir fins a l'aigua i, traient-se les vestidures, s'enfonsà en les fredes aigües del gorg.

El rebombori de les dones d'aigua va ser notori en adonar-se que el seu espai havia estat envaït i, a més, envaït per un mortal tan ben plantat, com aquell jove, de cabellera daurada.

Sirina, enamorada del noi des del primer dia que el va veure, baixant del camí del Mont Liceu, es va llençar a l'aigua, dansant juganera al seu voltant. Tot i notar la seva presencia, no la podia veure, per molt que forcés els seus sentits, envoltat pels vaporosos vels, que la jove nimfa feia voleiar al seu voltant.

Sirina va tancar el seu record de les paraules amb què, temps enrere, el seu pare, Lladó, l'havia amonestada.

Aquell noi era un mortal, a més, fill d'un Déu, però ella era Sirina la nimfa més vella del gorg.

Les germanes nimfes juganeres envoltaven a la parella volent empresonar amb els seus vels al jove Paris i a la vella Sirina que cada vegada es veia més empesa en la seva voluntat al joc, fins a adonar-se que allò anava de veritat i que el seu sentiment cada vegada esdevenia més fort. Que, per a ella, aquell noi era el que sempre havia desitjat. Enamorada, aviat no va poder pensar, sinó en posseir aquell mortal. Aquell sentiment era cada vegada més fort.

Era tan fàcil! Només calia enfonsar aquella sageta en el cos desitjat. Aquell mortal perdria tota la seva voluntat i podrien estar eternament l'un amb l'altre, en el gorg.

Per un moment, per a na Sirina no hi va haver, pare Lladó, ni Posidó ni Mont Liceu... I, agafant la sageta, enfonsà la punta en aquell cos estimat.

En el rostre de Paris es va produir una transfiguració, Sirina va poder veure aquells ulls blaus, que la miraven amb sorpresa.

Els va sentir propers mentre, embolcallats dels vels, s'enfonsaven tot besant-se tendrament, en el més profund del gorg.

La profunda veu d'en Lladó es deixava sentir en tot el gorg.

—Maleïda Sirina! Has desobeït totes les lleis dels homes i dels déus...! Restaràs en el gorg eternament! I a en Paris sols el podràs sentir, des de la profunditat del gorg.

Paris, enamorat llavors de na Sirina, poc va poder separar-se del gorg en què havia quedat condemnada la nimfa.

Veient la pena dels amants, les germanes nimfes van fer créixer, al voltant, un canyissar.

El dolor d'en Paris omplia la seva ànima... Volia dir-li tantes coses a na Sirina...! Sabent-la allà en la profunditat del gorg!

Un dia el gorg va rebre tota aquella aigua de pluja. Era un dia trist per tot el gorg. Les germanes de Sirina, que la visitaven tot sovint, es van enfonsar a les profunditats on, en les situacions difícils, s'hi refugiaven, en els estrets corriols. Va ser aquell dia que la pluja semblava fer sonar estranyes melodies en el canyissar.

Paris en va quedar sorprès. D'on podia sortir aquella melodia? S'endinsà en el canyissar i, a mesura que anava avançant, la melodia es feia més greu i més nítida.

En Paris va arrencar una de les canyes i, acostant-se-la als llavis, la va fer tocar... Era extraordinari, va ajuntar diverses canyes i, ajuntant-les, en va aconseguir una melodia.

Allò era quelcom extraordinari! En Paris arribava al costat del canyissar i tocava aquell grup de canyes de les quals cada vegada en va saber treure més tendresa. Feia voleiar la melodia, fins que un so més profund semblava contestar, llavors s'omplia el pit de sentiment amb la imatge de la seva estimada Sirina.

Si passeu prop d'una Deu, gorg o font, on té a prop un canyissar... pareu atenció! Aquella melodia que els mortals qualifiquem de soroll d'aigua, poden portar paraules d'amor.

De l'instrument que en Paris va construir per cantar a la seva estimada, s'ha anomenat 'Siringa', amb el qual es poden tocar precioses melodies.

© Jordi Bas 'Gorka'. 2018.

vergonya

vergonya

El salt de la Nina

EL SALT DE LA NINA

El dia era bo. El sol treia el nas per darrere del cim de la muntanya fent cas omís dels núvols feixucs que envoltaven més enllà de l'horitzó.

Havia sortit ben aviat de la masia on m'hostatjava, en Pink m'havia mirat amb cara de pensar "On va tan d'hora aquest home", però, de seguida, fent un saltiró de satisfacció es va posar al meu costat, tot remenant la cua de content. A en Pink li agradava sortir per aquells camins de muntanya, córrer darrere un saltamartí o posar-se a l'aguait de la presència d'una simple sargantana que deixava, després d'haver-la bordat un parell de vegades.

—Pink! Calla, que despertaràs a tots els habitants del bosc.

Com si endevinés els qui eren aquells habitants, deixava de bordar tot seguit i es posava atent, tot aixecant la pota del davant i mantenint estirada, de manera quasi incomprensible, la cua.

El camí era costerut, i les gotes de suor no van trigar a fer acte de presència. El bastó que portava a manera de bordó, m'ajudava a seguir dret al camí. Una cançó, gaudint de les muntanyes, m'omplí el cap alhora que, records cofois i altres que no n'eren tant, venien imperiosament de lluny. 

Recordava que una gran pedra em donaria ocasió de descansar aquelles cames adolorides. Ja no era capaç de fer grans caminades, malgrat que l'esperit i les ganes no em faltaven. Aquella antiga ferida de guerra, m'havia contrariat les meves ganes d'anar més enllà.

L'horitzó se'm presentà amb tota la immensa bellesa. Des d'aquell pujol quedava palès la diversitat d'un país... Els pujols propers, coberts de pins i alzines, eren el preludi d'aquell segon terme grisós, en què el pi roig, entre boires, amagava la vida d'espais que segellaven el paisatge per davant del riu que serpentejava des del darrere del pujol del Roc Negre, fins a perdre's en la plana abans del salt definitiu de la Nina.

Vaig conèixer la Nina molts anys abans. Amb ella saltàvem i rèiem cofois, sempre esperant retrobar-nos durant la propera celebració de les festes dels dos pobles. Jo esperava amb delit aquells dies, de bell antuvi pel retrobament amb els amics que formàvem un verdader grup d'aventurers, d'exploradors de llocs desconeguts i inesperats i, pel que era més important, el meu retrobament amb la Nina...

Era bonica la Nina. Semblava tal com manifestava el nom... Una nina de porcellana.

Aquell dia arribaren els soldats. Ningú els havia demanat que vinguessin, però van fer acte de presència "Cumplimos órdenes" van dir, omplint el poble.

Tampoc varen dir als altres soldats, que vinguessin... també, parlaven idiomes diferents. No s'entenien entre ells, però les armes que portaven a les mans sí. Elles si parlaven el mateix idioma. Un idioma de mort i de por, amb sorolls semblants com un mateix idioma.

Va ser per sorpresa. Què eren aquells sorolls tan forts que se sentien al lluny?

—Estan eixamplant la carretera. —Però, de seguida, vam veure a la gent esporuguida, refugiant-se, pels racons que formaven les cases.

—Nois, fugiu del carrer! Amagueu-vos! Soldats!

Soldats! Allò era una cosa nova.

—Anem allà...! Ho podrem veure millor!

—A mi, em fa por —em va dir la Nina.

—No, mireu, mireu...! Porten armes!

—Escopetes!—Va dir en Palau alhora que una força desconeguda, arribada del lluny, el feia caure a terra.

Tots ens vam ajupir. Allò no era un joc! En Palau restava allà. A terra. Immòbil. Una cama mal torçada, una ma aixecada com si volgués senyalar aquell cel roig de mort.

Aquella casa no va ser prou per guardar-nos. Ben aviat s'acostaren aquells soldats, les seves armes dirigien la seva guaita vers nosaltres, que ens hi arraulíem, sense atrevir-nos a moure'ns.

En Toni, somreia. En Toni tenia una facilitat extrema per somriure's de tot, A vegades ens burlàvem d'ell per aquell motiu, però a la vegada tots acabàvem rient. Ell va ser el següent que va quedar estirat a terra, mostrant-nos com aquella sang vermella del nostre amic, no era motiu de riure.

La Nina s'arrapà a mi.

—Tinc por!A dos d'aquells soldats no els devia agradar que la Nina s'agafés a mi i la van agafar pels braços i se la varen emportar. Recordo la mirada del soldat, era un noi, potser com jo mateix. Recordo com si fos avui el fred que vaig sentir a la cama i com després, aquell fred es va convertir en foguera.

Vaig veure com se l'enduien, sense miraments. Ella, cridant espantada i plorosa.

Un altre tret s'incrustà a l'os de la meva cama... Sols em quedà la visió d'ella... Emportant-se-la els soldats, arrossegant-la.

No va ser fins mesos després, que m'hi vaig trobar, en dos llits de l'improvisat hospital de campanya, amb el Josep.

Ell havia aconseguit amagar-se i, amb desig de venjança, els va seguir. Amb llàgrimes als ulls, m'explicà com fent cas omís dels precs de la Nina, l'hi van treure els vestits i la van violar repetidament i, fent-la pujar sobre el Roc Negre, a la punta on les aigües començaven la seva davallada cap al fons de l'abisme, en caiguda lliure.

—Allà, apostats a la vorera i en terreny segur, feien punteria fins a fer-la caure ensangonada.

La meva vista anava enllà, vers aquell indret llunyà. Em semblava veure la Nina rebent aquells trets, i precipitant-se vers el gorg. En aquest punt del meu record, les llàgrimes corrent rostre avall, es precipitava a terra. Després del penós record quedava callat i els ulls forçats per arribar a veure la punta d'aquell roc negre.

                               Com si fos ara
                               Nina de cara blanca
                               Estimat record.

® Gorka Bas, 2018