Els tres camells perduts (3a. part)

ELS TRES CAMELLS PERDUTS-(3)
No va trigar gaire a arribar la tempesta de sorra.
Els quatre sentien com les seves robes, cada cop, pesaven més pel que s'anava dipositant sobre d'ells.
—No m'agrada estar aquí a sota. Em fa sentir com un presoner.
—Amb això et dono la raó.
—Jo crec que els nostres amos estan badant. Quan hagi passat tot, i sortim d'aquí, haurem perdut l'estrella, i el camí.
El vent amainava, quant temps havien estat sota d'aquella tela? Havien perdut la noció...
—No sé el que haurà passat però cada cop sento més feixuga la càrrega de sorra que ens està quedant a sobre.
—Mentre ens deixi sortir quan acabi la tempesta.
—Voleu dir que aquesta sorra, ens pot deixar enterrats?—Va dir en Yousef.
—Jo n'he vist de tots colors —Va dir el tercer camell. —En una tempesta com aquesta, les dunes poden canviar de lloc.
—No pot ser! —La veu del Yousef sonava espantada.
—No t'espantis —Va dir el segon camell (el més optimista dels tres)— Tots hi som en aquesta història, i ara no et deixarem...
—Doncs a mi em sembla que això ja està. Provem de moure'ns.
—Aquest pes que sento és més fort que la càrrega que portem.
—Això de la duna que es mou... És de veritat?
—I tant! —Va dir el primer camell— El vent arrossega la sorra d'un cantó, per dipositar-la en un altre lloc, a la que hi trobi un xic de resistència, i allà s'hi va dipositant. He sentit dir que un general hitita hi va quedar enterrat amb tot el seu exèrcit.
—Va! Deixa d'explicar històries per espantar criatures.

—Ep! Que no són histories per explicar... Són fets que han passat! O és que no et creus que...

—Va! Calleu d'una vegada! —Va dir enèrgicament el tercer camell— Ara hem de preocupar-nos per sortir d'aquí a sota.

Els hi va costar, però a la fi va quedar l'espai perquè el petit Yousef pogués sortir per entre les potes del segon camell.

Yousef va quedar ben sorprès. Per molt que intentava esbrinar el que havia passat, no hi trobava cap explicació plausible.
—Hi ha una cosa ben estranya —Va dir el noi.
—Que és el que passa? —Va dir el primer camell.
—És molt estrany... sortiu d'aquí a sota. Sembla que estiguem en un altre lloc...
Els tres camells es van espolsar la roba colgada de sorra del desert i els seus ulls, aquells ulls grans i grossos que tenien, semblaven augmentar desmesuradament. No se'n sabien avenir. Abans de la tempesta era tot desert. Era un paisatge totalment diferent i conegut. Ara les muntanyes omplien el contorn. Un parell d'arbres a la vora d'un camí allargaven les seves arrels fins a un rierol d'aigua que lliscava mansament. No gaire lluny, una casa d'on s'escapava un filet de fum, per la xemeneia. A prop de la casa, el bestiar corria lliure pel camp. Les gallines picotejaven indiferents aquell terra marró, i humit.
Més enllà, en el camp proper, un home amb la junta de bous aixecava polseguera.

En el que semblava la llunyania, els pics de les muntanyes eren nevats. Una petita cascada saltironava entre pedres. Més avall es podria passar per aquell pont de pedra. A l'altra llera del riu, un llenyataire feia anar la seva serra rítmicament.
Tot era estrany. Increïble. Cants llunyans semblaven omplir l'espai, i les orelles.
—Mireu allà, no gaire lluny de la casa.—Va dir el tercer.
—Aquella estrella...—Assabentà el segon
—Sembla la que anàvem seguint pel desert —Va dir el primer camell.
—En aquell pla un xic més elevat, hi ha gent —Va dir el tercer.
—Semblen pastors... Hi ha ovelles... I aquell gos, ens està mirant amb cara de males puces.—Va dir Yousef.— I si hi vaig a preguntar?
—Sí, pot ser que ens assabentéssim d'on som.
No va caldre. Arribant a la bifurcació del camí, un estol de "coses" blanques i alades semblant a petites mosques els envoltaren les orelles.
—"Glòria a Déu a dalt del cel"
Els tres camells es van posar molt nerviosos, semblava un brunzit de mosques, que els hi picotejaven les orelles.

Seguiren endavant fugint d'aquell brunzit. Camí enllà creuaren el pont.
—Si volem arribar, a tocar de l'estrella, hem de travessar aquest rierol.
—I anar cap a la llum d'aquella cova que hi ha a la roca.
—No em fa gaire gràcia... —Va dir el tercer camell— Ho veig tot estrany. A mi doneu-me la sorra del desert.
—Va, anem-hi!— Va dir en Yousef agafant la brida del primer camell, el segon es posà després, i per últim una mica a contracor el tercer.
Arribant a aquella àmplia entrada, la seva sorpresa va ser extraordinària. Allà hi havia els tres savis, adorant un nen petit.
—Per això hem fet tan llarg camí?—Va dir el tercer camell— ...I aquestes mosques, que no et deixen tranquil!
—No esteu contents de veure al petit infant?—Va dir un pastor que duia un be a coll.

—Ep! Aquest també ens entén! —Va exclamar el camell.
—Potser en aquest lloc d'espai-temps, és el normal...— Va dir el segon camell— Jo fins i tot sembla que conec aquesta cançó...
—Doncs cantem! —Va dir el primer camell.
—Tots —"Joia en el món!"

© Gorka Bas. 2016.

                                                                                        

El tres camells perduts (2a. part)

Les tres tendes dels amos semblaven restar en silenci, malgrat el moviment incessant que hi havia pel voltant. Els criats semblaven voler protegir el campament d'una catàstrofe propera. Lligaven les mules, les feien jeure a terra. Tapaven tots aquells paquets que portaven amb robes i cordes lligades a estaques.

—Per anar a veure un nen, no sé per què portar tants i tants paquets! —deia el primer camell, un malcarat.
—No et queixis! Al cap i a la fi nosaltres som uns afortunats —digué el segon.
—En què som afortunats?
—Nosaltres no portem paquets! Nosaltres portem els grans savis
—Vaja, quina cosa! Amb el nostre farciment anem tant o més carregats que els altres...
—No diguis això! Sempre t'estàs queixant! Nosaltres només portem un sol home!
—Un savi! — va dir el tercer—. I als altres els toca portar els paquets i atuells.
—Doncs aquests savis com no s'espavilin...
—Què vols dir?
—No veieu el que ens ve al damunt?

—Sí, una tempesta de sorra, això ho sap tothom que ha voltat una mica pel desert.

—Calleu! —va dir el primer camell—. S'hi acosta un patge.
—Si ens sent parlar...
—Seria un trasbals si sabessin que podem parlar i els podem entendre. Tant per nosaltres com per ells.
—Calleu!

El patge fermà fort les selles i veient que els camells s'havien ajagut a terra, agafà una gruixuda roba i els hi llençà a sobre. Amb el temps just per sentir els primers senyals de la turmenta. El temps just com per aclofar-se entre les potes.
—Ui! Per poc em trenca la pota!
—Calla!
—Qui ha parlat?
—Yousef, enretira't una mica... M'estàs fent mal.
El noi, espantat, enretirà el seu cul...
—Uf! Quin descans...
—Ets tu qui parles? —va dir el noi amb un cert to de pànic a la veu. Va mirar la cara dels tres camells, el soroll del vent s'imposava.
Pres de pànic pugnava per sortir d'allà sota, però els camells l'estaven subjectant la roba que duia, sense deixar-lo sortir.
—Calma't, Yousef, o quedaràs perdut en la sorra.

—Estàs parlant!

—No ho hauria d'haver fet —va exclamar el segon camell.
—Sempre ha estat un boques!
—M'estava fent mal!—Prou! —va dir el tercer—. Té el dret de saber...
—Sí parlem, però només en intimitat. Val a dir que esperem que ens guardis el secret.—I jo us podré entendre?

—Ens entens ara?
—Sí...
—Doncs...
—Ui! Quan ho sàpiguen els altres...
—Això vol dir que no saps guardar un secret?
—Ai! Naturalment, no haig de dir res a ningú.
—Exactament, Yousef.




Continuarà...

© Gorka Bas. 2016.

Els tres camells perduts (1a. part)

ELS TRES CAMELLS PERDUTS

No volia caminar... tota aquella parafernàlia li era pesada.
La sorra...
N'estava tip de sorra...

—No diguis ximpleries... si no tinguessis sorra, què faries? —Li va preguntar l'altre.
—Saps que m'agradaria?
—Ben segur que tornar a la teva terra...
—Allà hi ha un redós de palmeres al voltant del bassal d'aigua.
—Un bassal d'aigua! D'on pots veure fins a omplir la gepa.
—Exacte! I aclofar els ulls, sentint la fresa de la nit del desert.
—I el bes de la lluna.
—Podeu anar somniant... —Va dir el tercer camell— Val més que no us hi capfiqueu, la nostra feina és caminar... i fer-ho sobre aquesta sorra fina.
—Que es posa entre les peülles.
—Es veu que ets un camell de casa bona.
—No creguis!
—Que potser voldries deixar el desert? I els nostres amos? Tenen una fita a complir.
—Sí! Vaja! Anar a veure un nen —digué el primer.
—Quina cosa! —va dir el segon.
—Un nen és ben petit! —sentencià el primer.
—Una bèstia petita —va fer el segon de manera despectiva—. I que es pot trepitjar...
—Un dia vaig trepitjar una serp, en el desert. La vaig veure caragolar-se... volia picar-me.
—Va! Tenim unes bones peülles, no ens faran res.
—Però un nen no és una serp! No m'agraden les serps!
—I els nens?
—Va!

Els tres camells restaren en silenci... El primer somniant amb l'oasi llunyà, on la lluna es reflecteix en l'aigua.

El segon en caminar, per la fina sorra, fins a arribar al següent oasi, allà tornarà a posar les potes a l'aigua, i engolirà el preciós líquid, fins a omplir de nou la gepa amb l'aigua fresca.

El tercer s'impacientava... Aquell estel... al que semblava que estaven seguint ja feia dies, cada vegada es veia més lluny.

Com els amos, no s'adonessin, perdrien la direcció.


La lluna havia aparegut gran i rodona foragitant els estels, però una llum rogenca semblava envair l'espai com si cada cop en fos més a prop.

Continuarà...

© Gorka Bas. 2016.

La casa de la boira (i 3)

La casa de la boira (i 3)

Semblava com si tot el terra del camí es bellugués reptant, com una gran corrua de serps. Que anessin d'un cantó a l'altre del camí a voltes per sota el mantell de fulles.
Amb l'arma llesta, observava allò, sense poder creure's el que veia, va intentar posar el cotxe en marxa de nou, sense cap resultat.

Estava a mercè d'aquella serp, cuc o, potser, planta trepadora que havia rodejat el motor, mentre el que podia ser semblava una altra branca trepadora, avançava pel vidre. Semblava que allò tenia vida pròpia. Dos punts vermells com a dos ulls, la miraven fixament.

El cor l'hi bategava a gran velocitat.

Què hi podia fer? Disparar? Era una bèstia realment? Va estar a punt de fer-ho realment entre aquells dos punts però, si ho feia, la bala trencaria el vidre, i llavors, era com obrir una porta per on aquell ésser entrés a la seguretat de l'habitacle del cotxe.

El seguit de potes de la trepadora, s'aferraven fortament al fuselatge del cotxe, movent-se, tot avançant per envoltar-lo.

Inesperadament a la Maite l'hi semblà sentir trets, no van ser ni un ni dos... Algú estava buidant el carregador.

Aquells ulls, que havien quedat fixats en ella, van créixer desmesuradament.

La bèstia semblava afluixar la seva tenalla, alhora que aquells ulls lluminosos, s'apagaven per moments.

Llavor la Maite no va poder aguantar més i va prémer el gallet una vegada i una altra.

Els anells de la bèstia afluixaven la seva prensió, la bèstia s'anava retirant.

La Maite va veure un parell mes d'esclats a la finestra del pis superior, mentre el soroll de dos últims trets ressonaren en el seu cap fent fora el bloqueig que li donava el terror, que fins llavors l'havia estenallat.

El terra del camí anava deixant de moure's. Les fulles del terra anaven perdent, a poc a poc, el gruix de la bèstia que, fins llavors, semblava lliscar per sota.

Sense més ni més, els llums del cotxe patrulla, s'encengueren il·luminant el camí. Tot semblava que tornés a la normalitat.

Els corbs es retallaven a la llum de la Lluna, que semblava desfer-se d'aquell núvol espès i sinistre.

Una figura tentinejant avançava cap a ella, sortint per la porta de la casa.

Era un nou atac?

La Maite alçà la seva arma reglamentària. Li quedava una bala a la recambra.

Tenia por..., no resistiria més l'ànsia que sentia..., el dit al gallet, l'arma a punt, va prémer-la sense pensar-hi més.

La figura trontollant es va desplomar.

La Maite va quedar en el cotxe mirant fixament a l'exterior. La figura no es movia, però tot havia fugit del seu cap, No veia res, no sentia res... Com si lentament es desplomés en el seient.

Oriol Morata frenà quasi a frec amb el cotxe de la Maite, apagà la sirena que havia portat engegada des de la comissaria.

Arran del senyal emès pel cotxe patrulla de la Maite i no obtenir resposta, es va posar en marxa el dispositiu especial d'emergència, després d'haver-hi donat amb la Maite pel localitzador.

Quan l'Oriol i la comissària Èlia Sanz van abaixar del cotxe tot era silenci. Els llums del primer cotxe de la Maite restaven encesos il·luminant el camí de la casa.

Pistola en mà s'acostaren al cotxe de la Maite, l'Èlia no va poder mirar fit a fit. Aquella mirada buida, aquells ulls grisos en les conques desmesuradament obertes.

L'hi buscà el pols inexistent.

L'Oriol se l'hi acostà després d'haver anat fins a la figura estesa en el camí.

—És en Jaume Palau... Ha rebut un tret. És mort.

—La Maite, també sembla morta, no se l'hi veu cap impacte però... potser és un estat de xoc..., truquem de seguida una ambulància.

La casa de la boira (2)

La casa de la boira (2)

El cotxe patrulla amb el qual l'Alfons havia anat al casalot era uns metres més endins, en el camí que duia a la casa. La reixa de ferro que tancava el recinte era oberta. Va parar el cotxe uns metres darrere del primer.

—No et moguis, sembla que no hi ha ningú.

—Quin ambient! Sembla d'una pel·lícula de por.

—No divaguem... m'aproparé a la porta de la casa per donar un cop d'ull. No sé si l'Alfons va arribar a entrar dins o va sortir corrent cagat de por.

—Coneixent l'Alfons, no crec que sortís cagat de por.

—Maite, tu queda't al cotxe, mantingues el contacte amb la comissaria, però no intentis posar-te en comunicació amb mi, no sigui el cas que alguna tercera persona estigui a l'escolta. Ja ho faré jo.

—D'acord.

Estava a punt d'arribar a les poques escales que donaven accés a la porta de la casa.

Maite Cots s'ho mirava atenta. Observava l'entorn. Feia por veritablement aquell casalot, a la caiguda de la tarda. I el seu color fosc esdevenia misteriós. Una gran casa mig abandonada, amb els batents de les finestres mig caiguts, els porticons movent-se, empesos pel vent suau, que hi havia en aquell moment.

La cap havia d'haver-los donat el servei al matí... Com a mínim, amb la llum del dia, esdevindria més agradable estar en aquell lloc.

A la Maite, l'hi agradava la natura. Molts dies agafava el seu fill, i hi anaven a passejar per la muntanya. Va veure com en Jaume Palau s'allunyava.

La Maite, des que estava destinada a la comissaria de la petita ciutat, era feliç. Les estones lliures que tenia agafava l'Hèctor i sortien a caminar pel bosc. Era encantador, ara que el nen ja caminava una mica. Podia deixar el cotxet... Era tan fàcil! Sortien per al carrer gran, creuaven el pont i ja tenies allà mateix els arbres i s'aturaven..., si baixaven fins al rierol, podien posar els peus en remull... Era perfecte a l'estiu. 

L'Hèctor gaudia llençant pedretes al riu. I, si no volies baixar, podies agafar fins al gorg, on era un magnífic lloc per prendre un bany, mentre no et moguessis del cantó esquerre del corrent. Tocaves terra sense cap perill. 

La casa de la boira (1)

La casa de la boira (1)

En Jaume Palau va aturar el cotxe patrulla al mateix revolt d'on sortia el camí cap al Casalot. Uns metres més endins del camí, passada la reixa de ferro, s'hi podia veure el cotxe-patrulla que el dia abans havia deixat l'agent Alfons.

Havia estat una circumstància ben estranya. En Jaume Palau amb la seva companya de patrulla Maite havien estat enviats per investigar què podia haver passat.

L'agent Alfons Gras havia estat enviat al Casalot per la sotsinspectora, Èlia Sanz, en servei de rutina.

El casalot era una construcció antiga situada en aquell indret on es formava un petit turó. L'entrada al casalot era pel mateix revolt.

Abandonat pels seus propietaris, es mantenia dret. Ningú sabia com però el que importava a la recentment nomenada comissaria era que, últimament, algú que havia passat per aquell lloc l'hi havia semblat veure una dèbil llum dintre la casa. Però el que no acabava de ser aclarit per Èlia Sanz era el relat dels fets que van tenir lloc temps enrere quan la bibliotecària del poble de Mas de Cavalls va perdre la vida en un accident en aquell revolt. 

Havia relliscat amb el terra mullat, però tots els indicis donaven com a resultat que mai havia agafat una velocitat inadequada.

EL TRAMVIA BLAU

EL TRAMVIA BLAU

Eren temps passats, val a dir que jo, d'ençà que algú em va crear, era estimat.
Recordo la gent. Pujaven, anaven contentes... Per a tothom, jo els duia a un dia de joia.

Els homes amb pantalons estrets i polaines s'aferraven a la meva barra amb el capell a la mà, ja que els calia ajudar, tot saludant, a la noia de torn, cedint-li el pas.

Les noies amb els botins ben cordats, protegint els turmells amorosament, sense deixar veure gaire tros de la cama.

Calia no badar, perquè la faldilla no anés massa amunt.

El noi galant, cedint el pas en pujar girant, a la gràcil donzella, l'espatllera del seient par tal que pogués anar de cara a la marxa.

Somriures velats, alguns oberts, insinuants, i de complicitat. Les mares amb el cistell del berenar.

Havia pujat a l'inici de la línia i l'hi va agradar de seguida aquell noiet. Li va agradar com es desmarcava de la colla d'amics que hi anaven. Li va oferir la mà i li va cedir el pas. Ella tenia uns rínxols daurats sota aquell barret que portava lligat amb aquella cinta de color blau que subjectava sota la barbeta amb una gran llaçada.

Els amics van passar al davant.

Ell es va mantenir darrere, cosa que l'hi va facilitar l'estratègia i, ajudant-la a situar el seient, el va fer quedar a la mateixa alçada.
—Jove! —l'hi va dir la dama que acompanyava la noia.

Ell li mirà la cara furtivament.

Cara arrugada de bigoti incipient, celles espesses... Devia ser la mare? No!, no podia ser! Una preciositat com aquella, no podia tenir aquella mare... Podia ser una dama de companyia... Una sentinella! Ho semblava, per la cara de pomes agres, com dient...
—A la noia, ni tocar-la!

Ni tocar-la!

És clar que no... Ell volia presentar-se, sentir-li la veu que devia ser com la mel.

Però aquella cara, amb aquell bigoti i les celles..., estrenyent la mirada, impedien tota mena d'apropament. Malgrat això, el dissimulat somriure de la noia, mig amagat amb la mà, era un somriure lluminós i discret.

Amb el cor accelerat, i el bastó de canya a la mà, ell apropava la seva i ella, dissimuladament, apropava la seva de guant blanc i rics encaixos. Cercant el contacte, del bastó, va ser com un corrent elèctric que passà de l'un a l'altre.

                         

Jo anava pujant per l'Avinguda cap al Tibidabo i... Va ser casual? La caiguda d'aquell mocador d'encaix que va arribar a terra entre els dos seients? Ell el recollí i, alçant-se, amb el capell a la mà, l'hi tornà a la noia.
—Que fa jove? — Exclamà la sentinella inoportuna.

—Perdó, he vist el mocador i...

—Nena, posa't aquí, al meu lloc! Al costat de la finestra!

Van quedar separats, i les tímides mirades instintives, es van convertir en mirades enceses.

Viatge amb tren

Viatge amb tren                      dissabte, 22 / octubre / 2016   11:41

Em feia il·lusió. Podia haver agafat el cotxe, però vaig pensar que aquest em deixava presoner de la carretera i, anant amb tren, podia evadir-me, com també el fet de deixar d'estar vigilant el que fessin els altres conductors que gaudien, com jo mateix, de la carretera. Em podria aixecar del meu seient en quant el cansament d'estar enquibit fos massa insuportable i, a més, desconeixia el terreny per on havia de passar.

Aquell castell llunyà... El poble, malgrat només veure l'estació o només poder distingir el campanar de l'església del poble que passa..., aquell poble, que realment forma part de l'entorn, com a part indestriable del paisatge.

A més, és evident que el transport col·lectiu era un mitjà per relacionar-se. Potser fins i tot fer amistats.

Una vegada, ja fa temps d'això, en un viatge com aquest, vam coincidir la meva senyora i jo amb un altre matrimoni de Burgos. Xerrant, xerrant, vam saber de la seva família, dels fills, dels monuments de la ciutat. Jo vaig exposar allò que bonament coneixia, per fulletons i llibres. A vegades i, ho confesso, apropiant-me de definicions que havia sentit o llegit sobres aquella terra. Bé doncs, al que anava, ja hem anat dues vegades a aquella ciutat. Convidats a casa d'aquella família, que ens han portat a visitar la província. I ells també han vingut a Barcelona, i han quedat meravellats.

Però és veritat, viatjant en tren també hi ha moments de tensió, com aquella vegada en què van entrar en el vagó on érem nosaltres, un seguit de gent, que es volia fer seu l'espai, descansant els peus en el seient del davant, cridant desmesuradament, proferint insults i paraules de mal sonar, sent desconsiderats amb gent gran que havien d'estar dempeus.

Fins que, ajudat per uns altres passatgers, vam aconseguir fer veure als incívics, l'error de la seva actitud. Amb això també hi va contribuir l'aparició del revisor, que amb l'amenaça de fer-los abaixar del tren, va aconseguir deposar aquella actitud.

Malgrat tot el que hi pugui sorgir, prefereixo viatjar amb el tren.

Algú que llegeixi això pensarà que també s'està subjecte a horaris poc seriosos. A la desídia de professionals que, més que fer un servei, preferirien estar en una platja paradisíaca i no es fan càrrec de la seva responsabilitat de servei. També hi ha de corruptes o gent poc responsable, malgrat el lloc que ocupen, que darrere d'un despatx pensen que són els reis i, no precisament, els reis mags sinó, els reis de l'Edat mitjana que estan per sobre de la gent, que els hi deuen vassallatge i a vegades fins i tot dret de pernada.

Tot sovint veiem o llegim que hem d'utilitzar els serveis públics, hem de ser solidaris amb el món, amb els problemes del planeta, de la ciutat i tantes coses! Es diuen... Però ens titllen o consideren insolidaris als pobres que anem amb les nostres necessitats a les mans. Als que no podem complir amb els horaris de treball, amb compromisos adquirits en temps d'enganys. Algú ha pensat que no som solidaris amb el salari que estan guanyant qui, a vegades, gaudeix del doble del pobre vassall. Que no som solidaris per al neguit d'estar al seu treball a l'hora. Que no són solidaris qui té hora per una visita de metge i que si es passa, es veurà retardada un o dos mesos, fins que el metge pugui donar-li un dia i hora nous.

Cal pensar que no sols els altres han de ser solidaris, sinó que tots, a mesura de cada possibilitat i de cada lloc, hem de ser solidaris amb els altres.

A vegades la solidaritat no és tant per les grans coses... que ha de ser, sinó per aquelles petites coses de cada dia.

De jovenet em van ensenyar que havíem de fer una BO* cada dia i, certament, a mi em preocupava allò... i fins que no havia complert, no restava tranquil... Al cap dels anys, si bé canvien les coses, procuro deixar el meu voltat una mica millor del que l'he trobat. Potser això és una contribució minsa en una societat com l'actual. Transgressora, impersonal, feta de reptes, de posar el Jo per davant del món, de curses per no quedar trepitjats per les circumstàncies que, per altra part, nosaltres hem contribuït a crear. No defujo el meu tros de responsabilitat.

                                                                                      © Gorka Bas

* BO: Bona Obra

LA PÀGINA EN BLANC

PAGINA EN BLANC

Pàgina blanca, esperant el llapis inspirat, que li doni la vida.

Estic en un lloc esperant. Inquiet. L'avís era molt calar.
—Restaràs en aquella taula fins que quelcom inesperat te'n faci sortir. Vaig tornar a guardar el paper.

Quelcom inesperat! Res més. Ni remitent, ni cap pista que em donés una idea del que s'esperava de mi. Si ho arribo a saber! Tot era normal, la gent anava i venia, de prompte una explosió em llença de la cadira, d'esquena no podia veure el que estava passant! 

L'explosió es va produir verdaderament de forma inesperada, deixant-me mig sord. El cotxe s'allunyà molt de pressa del lloc perdent-se per un carrer lateral. Després, res. La foscor.

—Mal parit!— Vaig pensar— És que se'm volien carregar? No era conscient de si algun enemic volia acabar amb la meva presència física en aquesta vida.

No recordava si ni tan sols tenia algun enemic, que volgués acabar amb mi.

La següent cosa que recordo és un llarg passadís, un desfilar de fluorescents sobre el meu cap, tot mig confús. Garbuix del qual semblaven veus, amb tons greus, inintel·ligibles.

Soroll de portes metàl·liques, de lleves que es tancaven.

L'aire fred atavellava el meu cos. Semblava que la roba havia estat fugissera... sols les mans per tapar aquell fred i, de sobte, aquell soroll que intentava, endebades, d'endevinar. 

Un ventilador? Sí, potser era el més semblant... potser un motor... El fred es feia cada vegada més palès.

Comencen a espetegar-me les dents.

L'aire fred esdevé calent. Semblava voler pal·liar la fredor. Però aquell fred que sentia es transformava cada cop més en insuportable escalfor.

De cop, em sento elevat. Com agafat per un ternal... soroll de cadenes... Vull mirar a terra. No puc, el sostre sembla cada cop més proper.

Passeres elevades metàl·liques, ombres inquietants, figures retallades en un fons vermell. Respiro fum, passo uns tubs de gran diàmetre. En un costat, el tub era roent, em crema la pell.

De sobte, la superfície a què estic lligat és arrossegada per quelcom. Són unes figures negres sense cara, sense ulls... Els ganxos m'estiren en la seva direcció, voldria plorar però, no puc. On sóc?

Què m'està passant?

El contenidor on m'han encabit queda dipositat en una cinta sens fi. Amb els peus per endavant, puc veure la cinta com es dirigeix a una obertura dins de la qual es distingeixen les flames. Vull cridar amb totes les forces, però no surt cap so de dintre meu. Estic perdut! Aniré a parar dins d'aquell forn, el foc farà que esdevingui cendra.

No! No vull acabar d'aquella manera!
Inexorablement, entro en aquell forn. No sento res. A mesura que el cubicle passa, les flames es van apagant. La calor és insuportable, sembla que la suor del meu cos comenci a bullir.

Però no em fa mal... Estic mort? Què és la mort? És un estat de buit total? Sí, m'hi sento buit. Sento com el meu cos s'esmicola. Em sento com teia sense flames.

No tinc dolor, floto en l'espai. Esdevinc cendra, esdevinc fum.

Allà, en el fons, un rellotge. Les partícules del meu cos l'embolcallen.

Aquell dringar fort es posa al cervell, trigo a adonar-me'n d'on estic. Els llençols, xops de suor. A la llunyania, transitar de cotxes. Aquell raig de sol sembla que em cremi la pell...

Obro els ulls. Tot esdevé normal. El cap! Aquell cap em fa mal! Segur que dec tenir febre. M'aixeco, les cames. Quasi no m'aguanten, miro a l'exterior... Estic viu! 

Els cotxes circulen omplint l'asfalt. Un clàxon retruny en el meu cervell. El cel esdevé clar, el núvol allà al fons sembla que em somrigui.

—Gorka! Són les vuit, faràs tard. Ja fa una mica que ha tocat el despertador!

Era un dia qualsevol, en un lloc qualsevol.

El paper, resta sobre la taula de despatx. En blanc.

© Gorka Bas. 2016.

A LA CONQUESTA

LA SORTIDA

Va quedar sorprès, no s'esperava aquell bullici. El moll era un anar i venir de gent, carros carregats per abastir els vaixells que estaven en el port.
—Eh, vailet! Fuig d'aquí, si no vols prendre mal.
—Vull parlar amb el capità.
—Ara no és el moment! Fuig o faré que els soldats et treguin d'aquí.
—Però...
—No hi ha però que valgui, no hi pots ser en aquest lloc.

En Sebastià no les tenia totes si els soldats el prenien. Vés a saber com se'n podria sortir. El més segur és que el tornarien al poble, a la masia i allà l'esperava una de bona.
Volia embarcar-se, però no anar a galeres. Encara que ell, en ser tan jovenet, de la mateixa manera que no l'hi feien cas, esperava que tampoc el poguessin fer anar a galeres. Però ben segur, que algun altre càstig li cauria a sobre.

Havia sortit feia dies de Conesa. Havia caminat tota la cinglera del Montclar.
A la llera del riu Biure hi buscava aixoplugar-se a les nits, a les nombroses cavernes, per no deixar-se veure massa. Quan l'amo s'assabentés de la seva fugida, ben segur que el faria anar a buscar per tota la conca, i es quedaria esclavitzat en aquella terra, sense poder abastar el seu somni.
Havia estat un rumor, podria ben ser que aquell viatger, arribat de Santes Creus, on havia pernoctat, s'hagués inventat tota la historia.

—Us ben asseguro que el rei en Jaume en prepara una de grossa. Tarragona i, especialment Cambrils, és un formiguer de carros, de traginar fusta per les drassanes... Ja es comencen a albirar les veles d'algun vaixell acabat, que no para de fer viatges a Barcelona i més enllà. Ja us dic que s'està preparant una de grossa. I no parlem d'homes d'armes a cavall, amunt i avall, especialment entre les torres de guaita. A la que et veuen, encara que siguis lluny, surten armats fins a les dents.

Havia sortit ja feia un parell de dies. Procurava caminar per la cinglera per poder abastar algun possible soldat o àrab infiltrat del qual amagar-se.

Aquell viatger, amb el seu relat, a la vegada que l'havia empès a fer aquell salt, també l'havia posat la por al cos. Però eren més grans les ganes d'arribar al mar i, deslliurar-se de les dificultats en què podia trobar-se, que la por que podia tenir.
—Vés, fill meu, escapa d'aquest infern.
—Aniré a veure al Rei i l'hi explicaré.—Ho deia amb la boca petita doncs com podia pensar que fos escoltat pel gran Rei en Jaume. Ell que no era més que un nen, i el que era pitjor... on el trobaria?

De mica en mica les paraules de la mare i de la germana el van fer veure, els nombrosos entrebancs. Si es quedava a la masia, l'amo no el deixaria marxar mai, doncs sempre necessitava vassalls per treballar les terres o per lluitar contra altres senyors de properes contrades amb qui tenia litigis. I si, de totes maneres, ho arribés a superar, es trobaria amb el Senyor de Queralt.

Si es quedava a la masia, a mercè d'aquell amo, ja sabia el que li podia esperar. Havia esclavitzat la mare i ara la germana, volent-la fer la seva concubina. Aquell amo era un dèspota que es valia d'haver lluitat a la Marca, i ser el millor Home, vassall del Senyor de Queralt.

El tercer dia de viatge es va trobar amb Aljub. Va ser inesperat. L'Aljub era un noi mossàrab de, si fa o no fa, la mateixa edat que ell. Havia quedat atrapat en terra conquerida en una ràtzia que els cristians havien fet al seu poble, i d'on havien pres algun home per treballar. O bé noies per aparellar-se. S'amagava com podia per les cavernes que hi havia en el congost. Ferit a una cama, mirava de superar la seva situació com podia. Parava trampes per agafar algun conill amb ferotge competència amb guineus i llops.
Una certa amistat es va produir entre els dos nois. On no arribava ell, l'Aljub era allà, per prendre la iniciativa.

Arribant a la Pobla, prenent-los per infiltrats, els van perseguir un bon tram. L'Aljub era considerat com un enemic. En Sebastià va aconseguir que fos vist com un vailet del poble. Saltaren per les muntanyes el que avui és el poble de Constantí i, seguint mig amagant-se, van arribar al moll de pescadors, en un dels braços on almenys, sis vaixells estaven a punt d'aparellar-se.

Sebastià es va sentir fortament agafat pel coll.
—Estic perdut—va pensar— L'Aljub, igualment entre dos soldats, petejava per sortir-se'n...
—Que hi feu aquí?
—Miràvem...
—Deixa'ls! No són més que dos marrecs.
—Volem ajudar —va dir, de sobte l'Aljub— veiem que aquí hi teniu molta feina i quatre mans més no us faran destorb.
—Veus? Són petits, però espavilats.
—Són petits.
—Va, Jeroni... Mira aquests dos marrecs... Volen treballar.
—Vatua el fum! Bé, us en cansareu ben aviat!

Certament, es varen cansar. Però aquell punt de tossuderia, els va fer aguantar més del que el tal Jeroni podia esperar.

En Jeroni va quedar admirat de la voluntat de servei que els dos vailets mostraven. I s'acostumà a la seva presència. Els va ajudar per tal que la càrrega fos més lleugera... La cama de l'Aljub es va curar amb el saber de la Carme, la companya del Jeroni, a la que deien La Llavadora, doncs era ben coneguda per totes les dones que acompanyaven als treballadors de les Dàrsenes.

L'Agost del 1229, sota la calor infernal, l'ebullició es va fer més forta. Semblava que tothom tenia les hores comptades. Els homes d'armes, cada cop, eren més nombrosos. Fins i tot n'hi havien arribats de terra endins, i més enllà de l'Ebre.
Feia dies que els rumors de sortida, eren més forts. Es deia que el Rei en Jaume, havia arribat a Cambrils on havia fondejat el que havia de ser el vaixell reial.

Era el 5 de setembre de l'any del Senyor de 1229
—Hisseu les veles!— Un crit unànime va sortir dels vaixells... I de la gentada que esperava en el moll, la marxa de la flota.

Ningú s'havia adonat de la presència de dos vailets a bord de la Nau Capitana. L'Aljub, en el centre d'aquell rotllo de corda, a coberta, procurava ni tan sols respirar. En Sebastià, prop seu, observava embadalit les maniobres.

En Jeroni havia estat molt clar, sense assegurar res. Podria respondre d'un dels nois.
—És un nebot meu—Havia pensat dir en cas necessari, però l'Aljub, per la seva presència de pell una mica més fosca, no quedava tan clara l'excusa. A més, a l'Aljub se l'hi notava una certa dificultat en caminar, que faria perillar les seves intencions d'acompanyar al seu amic. Ben segur que, si el sorprenien abans de salpar, l'haurien tornat a terra.

De totes maneres, les circumstàncies se'ls hi havien de posar de cara. Va ser difícil que els cavalls embarcats, que eren dels principals capitans i fins i tot del mateix Rei, no estiguessin excessivament nerviosos pel que estaven vivint. Fins i tot el cavall del Rei, malgrat les atencions que rebia es va posar a petejar i renillar com no ho havia fet mai.

Segons deien, calia fer alguna cosa. El cuidador responsable de la bèstia, entre el moviment del vaixell, el fet de petejar del cavall i l'estómac que se l'hi havia destarotat, no l'aconseguia tranquil·litzar. Restava subjecte a la borda, sense poder-se'n separar, tornant a l'aigua tot el que l'hi entrava.

Aquesta situació va fer que qualsevol ajut fos necessari.
L'Aljub, sortint del seu amagatall, va ser de gran ajut, gràcies al seu saber tractar aquesta mena d'animals, com ho havia fet de petit entre els seus. El cavall sentint-se acomboiat s'encalmà.

Veient aquests fets, el monarca s'assabentà de qui eren aquells vailets que s'havien amagat en el vaixell. Destinà a l'Aljub que cuidés el cavall mentre durava la travessia. En Sebastià va ser acollit pel mateix Rei, amb qui va tenir llarga conversa, sobre els abusos del seu amo i la seva condició de serf.

Era el 10 de setembre que les tropes amb el seu Rei al davant, desembarcaven a l'illa. Però no va ser fins al 31 de desembre que les tropes catalanes no entraven a la capital de Madina Mayurqa.

L'amistat entre en Sebastià i l'Aljub, va perdurar en el temps, allà a la Conca, un cop l'amo dèspota, fos jutjat i expulsat de les seves terres.

I... Així és com m'ho van contar... i conte contat, conte acabat.


© Gorka Bas. 2016.