En el paller

Nit estrellada,
olor de palla mullada,
escalfor
del sac de dormir.

Després d'agrair l'acolliment,
dormo a la serena,
vora el paller.
—La rosada et deixarà xop!

—No patiu!



Tenia divuit anys.

Eren temps de descoberta,
d'idees fixes,
de caps verds, 
com deien els grans.

Però, encara avui,
a qui ho vol escoltar,
puc dir,
amb experiència viscuda...

Que només aquell que ha dormit
en una nit serena
sota un mantell d'estels, 
en la nit freda...

Només qui ha tastat el silenci 
trencat per un grill, 
per el soroll d'una branca, 
que remou un toixó...

Pel bategar d'ales 
de l'òliba,
llei de vida, en llençar-se 
sobre el ratolí...

Només qui ha sentit 
un sotrac al cor.
per un soroll desconegut
de la nit...

Pel bramolar del vent
entre els arbres de la riba.
Per la remor de l'aigua incansable,
en la nit serena.

Sols a aquell,
sols a ell, no l'hi calen
altes muntanyes,
ni enyorar proeses ingents.

Gaudeix amb el batec del cor,
quan passa
la mà amiga 
del vent.

^® Gorka Bas             

Feia fred aquella nit

Nit fosca d’hivern.

Pujant pel camí

que surt de Can Massana, 

i s’endinsa en la muntanya 

per la regió d’agulles.

Hi fa fred

Enmig d’altes parets,

guardians immutables,

gegants silenciosos,

remor de vent.

En una nit fosca d’hivern.

Pujo amb l’ànima encongida,

seguint en Pere,

coneixedor del camí,

que endevina, en la foscor,

Cada pedra, cada solc.

El vent em fueteja la cara,

els núvols es trenquen

i deixen veure un estel

en aquella nit fosca.

S’hi allunya la por.

Arribats a la Vauma, 

descarreguem les motxilles,

removem la palla 

per foragitar-ne estadants.

Una bestiola, podia ser un ratolí,

hi surt corrent.

La tèbia escalfor, del fogonet,

ens retorna l’ànima,

sopes ràpides i calentes,

amb formatge, mantega i xocolata amb pols.

Tot ben remenat i calent.

Després, el silenci de la nit,

el xisclar del vent entre les altes parets,

una remor,

el crit d’una òliba.

Pot ser un toixò.

Pensament aferrat a les roques,

sentiment de por,

atracció irresistible,

ulls oberts.

Nit d'insomni.

En Pere s'agita al jaç.

La pàl·lida claror, traspuant la boira,

omple d'ombres estranyes el matí.

Cal desentumir la nit.

Beguda calenta, reconfortant.

Menjar sense gana,

cal fer-ho, amatent...

Ametlles a la butxaca, terròs de sucre,

cordes, mosquetons, claus, pitons.

Dia gris.

La boira enganxada a la roca,

paret xopa... gelor,

tot llisca, sense voler-se arrapar.

Pugem, centímetres.

Pitó, baga, mosquetó...

Tensar.

Afluixar.

Mans entumides aferrades a la paret.

El peu llisca.

El mosquetó que t’aferra en el buit.

Ja no tinc fred,

s'esquincen els núvols

deixant un dia serè.

La llum ha guanyat la tenebra.

S'allunya del pit la por.

El vent em colpeja la cara,

el pit s’omple de joia.

El cim, allà mateix,

l’últim pas.

I Déu. més a prop.

^© Gorka        

El PC misteriós (Irene)

L’ORDINADOR MISTERIÓS

Havia anat a la ciutat. Ho feia sempre que em sentia estressada. Sembla estrany que, tot i treballar en l’entorn que ho faig, on el silenci s’imposa per sentit comú, a vegades desitgi estar a milers de quilòmetres d’aquell indret.

Sóc bibliotecària d’un poble... Un poble on, a vegades, també hi passen coses estranyes. No fa gaire temps... Encara s’em posa la pell de gallina quant hi penso, i ni tant sols puc deixar-hi de pensar... amb el què l’hi va passar a la meva amiga Adela, del Mas de Cavalls.

Bé, no hi vull capficar-me. Em tornaria boja. Fins i tot quan van passar els fets... La científica dels Mossos em va oferir assistència psicològica. Sí, en vaig quedar afectada... He procurat sortir-me’n, però hi ha vegades que no sé si ho he aconseguit. Almenys així ho pensava fins fa una estona.

El cap m’ha començat a donar voltes. Pensava que cauria rodona. Se m’ha presentat com si fos allà mateix... Sí, allà mateix estava l’Adela. Tot ha estat en descobrir en aquell aparador d’objectes de segona ma, l’ordinador.

Era allà, obert... Estic convençuda que era el mateix portàtil, de color vermell nacre, de l'Adela.

Nit de silenci

Nit de silenci,

ple de sorolls.

On el grill

omple l'espai.

On l'òliba silenciosa

observa l’entorn.

On la branca

es trenca,

amb soroll

inquietant.

Entre els arbres,

retall de nit.

Sense lluna.

On els estels,

en la foscor,

parpellegen

amb delit

d’esplendor.

                                   © Gorka Bas

El bou del pessebre

Per fi se sentia lliure de la feixuga feina.

L'amo l'havia portat a les feixes, que la masia tenia darrere les muntanyes.

Al bosquet, l'havia carregat amb una càrrega de llenya. Sembla que l'amo tenia por que l'hivern hagués de ser fred. Allò a ell no l'afectava, per molt fred que fes. L'amo no el trauria del seu lloc, encara que en ocasions sentís fresca.

De vegades li hauria agradat que fessin un xic de lloc en el mateix edifici de la masia, igual com tenien la cort els porcs, malgrat la pudor que feien. També podien posar-lo al costat dels bens. Ell es tenia per un bon amic dels bens. Sortien de la casa pel darrere, potser era per aquella circumstància que no l'hi posaven a ell, era massa voluminós. Hi havia un gir de pedra que ell no podria superar.

No obstant això, no es volia queixar. Allà on era, en aquell pujol... sota aquell arbre en el que l'hi havien posat aquella mitja teulada; i la cura que tenia l'amo per llençar, de tant en tant, una garba de palla, per tal que hi pogués estar millor.

Recordant aquelles garbes eixutes, calentes, sentia l'alegria de estar en una casa que es preocupaven per ell, potser era l'haver pensat en la palla seca i calenta, i que devia ser hora avançada, li estava entrant son.

—...Què?

El Cavaller de Llauna. Quarta part.

Continua d'El Cavaller de Llauna. (3a. part).

PICAFORT O L'ESCUT NEGRE

Va succeir un dia de tardor.

Les noves obligacions del Cavaller Yuri el varen impedir acompanyar l'Elisenda al gorg. El color de la natura, en l’esplendor de la tardor, feien inevitable el desig de caminar per la riba del rierol. Elisenda, amb un parell de dames, sortiren a caminar. L’escalfor del sol s’agraïa en aquell començament de novembre.

Feia un xic de fred per anar fins el gorg i prendre un bany però la temptació de llevar-se les sabates i refrescar-se els peus, eren una temptació poderosa.

Jugar una mica amb l’aigua fresca del rierol..., això es el que feien les noies quan un estol de guerrers avançaven per la llera. Les mitges llunes dels escuts denotaven ben clarament qui eren. Davant d’ells un Cavaller amb l’escut negre, que semblava acompanyar-los.

Quan es van adonar de les noies, s’abalançaren cap a elles, que fugiren esgarrifades, dispersant-se.

El cavaller de l’escut negre, va prémer les regnes del seu cavall per atrapar la Elisenda que, en reconèixer-lo, fugia sense poder creure el que passava.

El drac, des de les altures, en sentir l’enrenou, llençà una llambregada per veure què era el que passava. Llançant-se des de l’altura es disposà a ajudar a la amiga del seu amic. Es llençà en picat contra l’estol de soldats. Eren semblants als que l’havien clavat aquelles punxes temps enrere. Es llençà amb ràbia contra ells, fent-los fugir cap a l'interior del congost. Sobrevolà el lloc llençant el foc del seu interior contra ells.

Especial ment contra aquell cavaller negre, que resultà força socarrimat però que va poder fugir de l’atac del drac.

El Cavaller de Llauna. Tercera part.

Continua d'El Cavaller de Llauna. (2a. part).

EL CASTELL

El cavaller amb les atencions de la jove castellana i la serventa va anar enfortint-se.
—Senyora, us agraeixo molt el que estigueu tant preocupada per mi, gràcies a vos amb sento fort i a punt per emprendre la meva tasca, però necessito...
—I es pot saber quina és la vostra tasca si no és la de posar-vos bé i agafar forces?
—Necessito parlar amb el castellà. Donar les gràcies per l’acolliment, i transmetre les novetats de que sóc portador.

Un nou personatge va entrar en aquell moment a l’habitació, amb total majestat.
—Què fa el cavaller malalt?

El to de veu l’hi semblà un tro.
—Volíeu parlar amb el castellà? Doncs just en aquest moment entra a l’estança. Però, pare, no crideu tant fort, encara està dèbil.
—Filla meva, el teniu massa acomboiat, ben segur que si el tinguéssiu a l’aire agafaria més forces.
—El cavaller desitja parlar amb vos.
—Aquest cavaller déu tenir un nom...
—I una tasca. Sí, senyor... em dic Yuri de Macedònia i vinc lluitant amb els exèrcits cristians, contra els sarraïns que s’estan establint per terres de La Sénia, i sense enfilar les muntanyes segueixen per el riu, fent assentaments, i destruint tot el que no s’avingui a la seva sobirania.
—Caldrà prendre mesures.
—Una part dels exèrcits invasors avancen pel congost.
—Bé, cavaller Yuri, espero que pugui comptar amb vos, entre els meus cavallers.