Ciutat d'Igualada, província de Barcelona, dia 5
de gener, a les sis de la tarda.
Era feixuc posar en marxa tota la caravana.
En Francesc suava malgrat el fred que feia.
—Falten camions! —cridava.
—Els de la casa X, no han arribat —deia un altre.
—Em van prometre que enviarien un camió i una
furgoneta —deia un tercer.
—Deixeu allà tots els paquets que hi ha d’anar —va
dir un altre, conciliador.
Els nervis eren a flor de pell.
En Francesc suava, malgrat que estava convençut
que tot aniria bé, sempre anava bé. Feia temps que d’una manera altruista,
estava a l’organització de la cavalcada de reis de la ciutat.
Havia començat de jovenet.
—Vull ser patge negre...
—No pot ser noi, ja no queden vestits. O patge del
rei ros o del blanc. Els que volen ser del rei negre, sempre en són més, i
s’espavilen més aviat.
—El problema és el vestit?... Si jo porto un
vestit, hi puc entrar?
—Què voleu?
Què passa? —va preguntar en Francesc.
—El Llorenç de cal Sabatots, que vol fer de
patge... Ja l’hi he dit que ha de ser de patge del rei blanc o del ros.
—Però si el problema és el vestit... i jo en porto
un... —vaig insistir.
—Només faltaria... Llavors tothom aniria com
voldria.
—La mare és modista... potser me’n pot fer un —La
tossuderia o la il·lusió era gran.
—Francesc —aquell noi que en aquell moment no
coneixia se’l va emportar apart—. Ens falten patges, dóna al noi una
oportunitat, un patge negre més no hi vindrà d’aquí. Es veu ben disposat, i si
es porta el vestit...
Aquesta va ser la meva primera entrada com a patge
de ses majestats, els reis d’Orient, en la cavalcada del dia de reis a la
ciutat d’Igualada.
En els vestuaris, jo m’acabava de tenyir la punta
del nas.
—Millor que t’ho fixis amb cervesa, es la millor
manera... No hi ha por que amb el que arribis a suar se’t facin regalims.
Eren els consells dels més veterans.
Olors de naftalina, suor, cervesa, suro cremat,
barrejant-se amb l’olor de cera de les espelmes que teníem davant de casa per
anar cremant el tap de suro.
—Obriu alguna finestra! —Algú va
cridar però ningú el va fer cas.
Al carrer hi feia fred, era el
comentari dels que entraven.
Jo estava suant, nerviós, era el
primer any... Què podia passar?.
Igualada, comarca de l'Anoia, província
de Barcelona, 2/4 de vuit el vespre.
Ses majestats els reis d’Orient,
cavalcant tres corsers de colors blanc, ros i negre, sortien de l’Ateneu. Darrere
d’ells, camions carregats de les més dispars joguines.
—Ep noi!... Sembla que estiguis espantat” —La veu va sonar a la meva esquena. Quan em
vaig girar, tenia davant meu, un patge tant negre com jo.
—Qui ets? —vaig dir innocentment.
—Ja veig que estàs massa nerviós per
no conèixer-me... Vine, agafa un paquet d’aquests i segueix-me”.
Ho vaig fer. Els encarregats d’una de
les escales llargues ens la van posar repenjada a un balcó que l’hi senyalava
el company.
No era fàcil pujar per una escala de
ma, portant el voluminós paquet. Quan vaig ser al capdamunt de l’escala, sols
vaig saber veure la llum que hi havia dintre.
Algú em va agafar el paquet, mentre la
meva cama passava la barana del balcó, i una veu em deia a cau d’orella.
—Digui’ls-hi que tot és per a tots, i
que s’han de deixar els joguets de l’un a l’altre... Que siguin bons...
Jo no sentia res, el llum de l’estança
m’enlluernava. Vaig deixar el paquet a terra, i els meus ulls buscaven al meu
company, amb una certa angoixa.
Tenia un nus a la gola que m’impedia
arrencar a parlar... Havia de dir...
La cridòria era general. En Joan, la
Berta, no recordo els noms... era igual el nom que tinguessin... Cridaven i saltaven
d’alegria.
—Calleu!... Calleu! Aquest patge del
rei negre, vol dir alguna cosa...
Es va fer el silenci. Sentia totes les
mirades clavades a la pell, com agulles. Hauria estat feliç de ser ben lluny d’allà.
—Tranquil·litza’t —vaig pensar.
Aquella petita em mirava amb els ulls
ben oberts, tan oberts que semblava anessin a sortir-l’hi de les conques i vaig
pensar que aquella nena, estava tant espantada com jo.
Ni tant sols era conscient del que
deia.
—Penseu que tots aquest joguets són
per a tots, no val a dir això és meu i allò és teu... I... sigueu bons minyons.
Any rere any, a la ciutat d’Igualada, província
de Barcelona, comarca de l'Anoia, mentre hi hagi gent entusiasta hi continuaran
havent nens que mirin amb els ulls ben oberts i escoltin les paraules d’un
patge que, probablement, estigui tant o més espantat que ells.
